Selecciona Edició
Connecta’t

Un passeig amb les àvies de la crisi

El casal de Roquetes organitza activitats per a dones que han sacrificat dècades de vida

Sòcies del casal visiten el gat de Botero, al barri del Raval.
Sòcies del casal visiten el gat de Botero, al barri del Raval.

Encara no és l’hora acordada i quinze dones, veïnes de Nou Barris, ja esperen amb impaciència que arrenqui la “Caminada en temps de crisi”. Són sòcies del casal de la gent gran de Roquetes, usuàries habituals dels seus tallers. Aquesta activitat és una més de les que organitza el casal. “Es tracta de visitar espais emblemàtics de la ciutat que no coneixen i sense gastar gens”, explica Eduardo Jara, empleat del grup de dinamització de la gent gran de Nou Barris. Cap home s’ha afegit al grup. “Els homes no són tan actius. Els agrada quedar al bar per parlar de futbol i política. Vaig estar 38 anys casada i mai vaig fer cap excursió amb el meu marit. Tots els viatges els he fet en els 17 anys que fa que sóc vídua, fins i tot per mig Europa”, diu Lola Sánchez. Jara sent devoció per elles: “Durant 50 anys no van fer res més que aixecar la família. Són veritables lluitadores”.

Segrestar un autobús

Torcuato Rodríguez és el president de l’associació d’avis de Roquetes. Rodríguez custodia la barra del bar del casal, envoltat dels seus garrots i d’altres objectes de fusta que ell elabora. Rodríguez conclou que “els homes no s’inscriuen en les activitats perquè prefereixen jugar a cartes o a dòmino”. M’insisteix perquè deixi escrit que està fart de demanar a l’Ajuntament que instal·lin al casal l’antena de televisió. Rodríguez és un lluitador veterà. Jara m’explica que Torcuato Rodríguez va ser un dels veïns que el 1974 van segrestar un autobús de línia del centre i el van fer arribar a Roquetes, per demostrar que el barri podia tenir servei de transport públic.

De les Arcàdies a l’atur

Les dones de la caminada també tenen peticions. Sánchez em demana que expliqui que d’ençà de la crisi, la seva pensió de jubilació només augmenta 2 euros l’any. “Digues que regalo els 2 euros a Rajoy, que el convido a un cafè!”. Encarna Funes és la més jove del grup. Té 54 anys i acaba de quedar-se sense feina. Després de 14 anys ha mort l’home que cuidava a la residència de luxe Les Arcàdies. Asseguda al vagó del metro, destinació Liceu, Funes pregunta a les amigues i al periodista si saben d’algú que necessiti una assistenta. Les seves amigues són la María Luisa, una cartera jubilada que viu en un apartament de 40 metres quadrats a Verdum, i Carmen Vázquez, de 67 anys. Vázquez va arribar a Catalunya amb els seus pares quan tenia 10 anys. Recorda que de jove acompanyava la mare a la plaça Reial per fer uns calamars i una cervesa: “Ara no hi vindria, no m’hi sentiria segura. L’ambient a Roquetes també ha empitjorat, però m’hi trobo bé”.

Les dones del casal de gent gran de Roquetes visiten la Boqueria.
Les dones del casal de gent gran de Roquetes visiten la Boqueria.

Escola d’adults

La primera etapa de la caminada és la Boqueria. Vázquez hi va treballar en una xarcuteria de l’empresari Juan Mas. Recorda amb afecte els sis anys que va passar en aquesta empresa. A la Boqueria, Núria Tavernero, l’única del grup que em parla en català, pregunta si tinc contactes en el món editorial. Vol publicar una novel·la que acaba d’escriure sobre un drama familiar que passa en un poble de Segòvia. La seva vida és més interessant que la ficció: es va traslladar de Sants a Torre Baró quan era una nena. La mare treballava en fàbriques tèxtils de la zona i el pare feia el que podia. Tavernero mai va anar a escola. L’ensenyança més elemental la va rebre en una barraca que un home tenia a Collserola on, per 5 pessetes al mes, ensenyava a llegir i escriure. Tavernero va treballar en diversos oficis, sobretot en confecció. Quan va fer 53 anys va decidir que volia estudiar. Va aconseguir el graduat escolar a l’escola d’adults i ja ha escrit tres llibres, dos d'autoeditats.

A l’església de Sant Agustí, al Raval, Amelia Cáceres ens explica la història de l’edifici i les seves transformacions. Ho sap perquè el dia abans va fer recerca a Internet. És de les poques que fa servir Internet. Lola Sánchez no té Internet a casa però és curiosa de mena. No para de preguntar coses. Quan creuem per la Reial Acadèmia de Medicina explica que dins hi ha la sala de dissecció. L’hi han dit a l’escola d’adults, on s’està traient el certificat escolar: “A hores d'ara no sé per què em serveix, però m’ho passo bé”.

Votar el de la cua

A la plaça dels Àngels uns turistes fan fotografies del grup entre la munió de patinadors. Les dones del casal es volen retratar davant del grafit de Keith Haring per la lluita contra la sida. El fotògraf explica qui era Haring i elles comenten els detalls de l’obra: unes tisores –“mira, al 89 ja tenien retallades”, diu Pilar Martínez–, un preservatiu, ninots que ploren. Entren al Macba, cap sabia que existís aquest museu –possiblement la majoria de la població de Barcelona tampoc sap què és el Macba. Núria Tavernero demana de visitar les exposicions però Jara avisa que cal pagar per entrar-hi. A Joaquim Costa, la María Luisa apunta que l’ambient al Raval sembla molt progre; Lola Sánchez anuncia que votarà Podem: “El de la cua m’agrada, el votaré”.

Cap d’elles tampoc havia estat abans a la Rambla del Raval. Els testicles del gat de Botero donen joc per als acudits verds. Explico a Gracia Martín la polèmica urbanística i veïnal que va suposar la construcció de la Rambla. Admet que no havia estat mai al Raval. Les històries de l’antic barri xino la transporten al passat, a la dècada dels seixanta a Roquetes, quan el diumenge pujaven a Collserola i cuinaven un arròs entre les vinyes avui desaparegudes.

Jara havia demanat prèviament permís a l’hotel Barceló Raval per portar el grup a l’edifici, “perquè vegin una mica de la Barcelona moderna”. La terrassa, amb vistes precioses a la ciutat, aporta una intimitat adient per a confessions. Gracia Martín i Lola Sánchez expliquen que Nou Barris és cada vegada més pobre tot i que les infraestructures i els serveis públics són millors que mai. Quatre d’elles debaten les informacions que han vist a televisió i que asseguren que Nou Barris és el districte amb més nombre de desnonats. Sánchez assegura que això és més un problema de la Meridiana que de Roquetes. Martín creu que a Trinitat Vella estan pitjor, però sap de molts casos de joves que han hagut de tornar a casa dels pares a Roquetes perquè s’han quedat sense habitatge. Totes apunten que si Nou Barris és més pobre que altres districtes és per l’alta densitat de nova immigració. “Dels antics, en quedem pocs. Verdum és un barri de vells. Però jo hi vaig arribar amb 9 anys i a Verdum m’enterraran”, afirma Sánchez.