_
_
_
_
_
corredisses

L’ase dels cops es diu Zubizarreta

El responsable tècnic és el paraigua d’una junta sobre la qual no se sap res de gustos ni d’ideologia futbolística

Ramon Besa
El director esportiu del FC Barcelona Andoni Zubizarreta.
El director esportiu del FC Barcelona Andoni Zubizarreta.Alejandro García (EFE)

Andoni Zubizarreta ha estat des de sempre l’ase dels cops al Barça.

Quan era porter, se’l va rebre amb una pancarta a favor d’Urruti i se’l va xiular més d’un cop al Camp Nou. Mai va ser un jugador populista ni tampoc un capità agradable per a alguns entrenadors, sempre defensor del vestidor. Cruyff el va degradar a favor de Bakero i va fer saber en determinats escenaris que li agradava més Buyo. El tècnic preferia els porters que la tocaven amb els peus als que feien servir les mans, com es va veure amb Busquets. Zubizarreta va ser acomiadat a peu dret per Gaspart, quan anava a l’autocar, camí de l’avió de tornada cap a Barcelona, després de la final d’Atenes, com si hagués estat el culpable de la dolorosa derrota amb el Milan.

Va tornar al Barça el 2010 com a director esportiu en substitució de Begiristain. Rosell hi volia posar un tècnic de la seva confiança, un home de palla, i Guardiola va demanar que es contractés Zubizarreta. L’amistat va quedar finalment malmesa quan el Barça no va espaiar l’adéu de Guardiola de l’arribada de Tito Vilanova a la banqueta del Camp Nou. A Zubizarreta tampoc li va anar bé després que Rosell fes saber que havia fitxat Tata Martino. Les coses han empitjorat amb el temps fins que, en menys d’una setmana, s’ha vist en el punt de mira de l’afició i de la crítica per la seva aparició al vídeo d’homenatge a Messi i més encara per l’operació de Vermaelen.

Más información
“El càrrec al Barça m’ha costat algun dels meus millors amics”
La controvèrsia dels centrals
La Masia perd el lideratge

Va dir Zubizarreta, i encara ho repeteix, que el belga era un jugador d’un rendiment immediat quan se li va demanar per les garanties que oferia un fitxatge com el del jugador de l’Arsenal, que feia dos anys que carregava amb gairebé una vintena de lesions i justament s’havia hagut de retirar del Mundial del Brasil 2014 en el partit Bèlgica-Rússia. Ningú no va entendre com es podien pagar 15 milions d’euros i quatre de variables per un futbolista que no se sabia molt bé quan podria reaparèixer i l’equip necessitava un central com Déu mana d’una punyetera vegada.

La resposta del barcelonisme més crític ha estat rotunda: fins aquí hem arribat. Hi ha qui es pregunta si la seva continuïtat no perilla, i més si es té en compte que el president Bartomeu vol arribar fins al 2016 i presentar-se a les eleccions. Plou sobre mullat. Zubizarreta és el paraigua d’una junta sobre la qual no se sap res de gustos ni d’ideologia futbolística. Ja no és com abans, quan era públic i notori que a Rosell li agradava remenar l’àlbum de cromos i apostar per entrenadors del perfil de Scolari. Pel que sembla, tots els fitxatges que no han sortit bé són culpa de Zubizarreta, de la mateixa manera que aquells que funcionen es consideren obvis o bé els ha contractat el club, com podrien ser Luis Suárez o Neymar.

La llista d’altes i baixes, tant al Camp Nou com al Miniestadi, no ajuda pas gaire Zubizarreta, segurament més ben considerat com a persona i ciutadà que no pas com a director esportiu, un càrrec d’altra banda molt poc valorat al Barça, i més ara que el Madrid no en té i, pel que sembla, als seus socis i seguidors ja els està bé que la política esportiva sigui cosa exclusiva de Florentino Pérez. Se suposa que no hi ha feina més fàcil al món que fer de secretari tècnic en un club com el Barça, que té fama i calés i, per tant, els jugadors fan cua per fitxar.

Ningú sembla disposat a defensar l’obra de Zubizarreta, i menys la premsa, segurament perquè no acostuma a filtrar notícies i els amics periodistes que té saben que mai els revelarà un secret del club. També ha fet fortuna la seva caricaturització d’home desvagat que es ven al programa Cracòvia. I la seva vulnerabilitat ha augmentat des que es posa en dubte l’honradesa d’algun dels seus col·laboradors, cosa que fa mesos ja va estar a punt de provocar la seva dimissió, després desmentida.

Ningú sembla disposat a defensar l’obra de Zubizarreta

Hi hauria molt a discutir sobre la gestió de Zubizarreta. El seu problema, de totes maneres, és haver estat fidel a l’empresa i haver assumit molts errors de directius i d’empleats qualificats de l’entitat quan s’han posat a exercir, precisament, de secretaris tècnics del Barça. I ara, justament quan se l’assenyala com a culpable de portar Vermaelen, no troba la justa correspondència en els seus companys de viatge al Camp Nou. El drama de Zubizarreta és ser, doncs, un home de club en un moment en què el club és fràgil, inestable i voluble, trista dissort per a un personatge intel·ligent, culte, noble i honest.

Aquests atributs no compten en el futbol, món en el qual es mouen mercaders sense gaires escrúpols, gent que es fa la punyeta els uns als altres, intermediaris que controlen el negoci amb les seves pròpies lleis. El caràcter, la timidesa, un discutible sentit de l’humor i l’actitud defensiva tampoc l’han ajudat. Tot se li discuteix, fins i tot que hi entengui de porters, com quan va fitxar Ter Stegen i Bravo en comptes de Courtois, i que dediqui moltes estones a un programa anomenat COR (Coneixement, Organització i Rendiment), destinat a conservar l’espècie al Barça.

Tal vegada el seu mètode i sentit científic del futbol costi d’encaixar en un club tan singular com el Barça. Ara mateix, en qualsevol cas, Zubizarreta està més exposat que mai als resultats, com si fos l’entrenador i no el director esportiu, a l’espera que entri la pilota, convertit en l’ase dels cops. La sensació és que fins ara mai ha pogut gaudir del Barça, gaudir-ne del tot vull dir, mentre ha format part de la institució i, en canvi, va significar-se com un dels millors cronistes en l’època d’èxit de Guardiola.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Ramon Besa
Redactor jefe de deportes en Barcelona. Licenciado en periodismo, doctor honoris causa por la Universitat de Vic y profesor de Blanquerna. Colaborador de la Cadena Ser y de Catalunya Ràdio. Anteriormente trabajó en El 9 Nou y el diari Avui. Medalla de bronce al mérito deportivo junto con José Sámano en 2013. Premio Vázquez Montalbán.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_