Selecciona Edició
Connecta’t
BROU DE LLENGUA

Quan un toca el dos

Això eren cinc germans que compartien pis, però ara el gran vol marxar de casa...

Quan un toca el dos

Hi havia una vegada cinc germans que compatien pis. Feia molt que s’havien emancipat, però el pis no el tenien en propietat, i temps ençà l’amo hi havia fet obres per fer-los les habitacions més petites i suprimir els espais comuns. I malgrat això, els cinc germans anaven fent.

El gran és al que, més o menys, les coses li anaven més bé. Tenia l’habitació més espaiosa, i tot i els alts i baixos de les feines que trobava, veia el futur més o menys estable. Se sentia una mica responsable dels altres quatre germans, i creia que el seu comportament, poc o molt, havia de ser imitat pels demés, tot assumint una mica el paper de cap de família.

El segon germà tenia un tarannà un pèl variable. De vegades se’l veia coincidint en moltes coses amb el germà gran, però les tibantors i les rivalitats el feien distanciar-se’n, i algun cop li havia dit que no en volia saber res i que no n’eren, de germans. Sovint reivindicava la seva innegable influència en els èxits del germà primer, tot i que també es deixava temptar pels cants de sirena dels fills de l’amo de l’immoble.

El tercer era el més salat dels cinc germans. Vivia un pèl aïllat i fins i tot s’havia arribat a fer hippy. Es portava prou bé amb els altres dos germans, potser amb més vincles amb el primer, però era sempre proactiu. Amb tendència a no ficar-se gaire en embolics, havia sabut treure tot el seu caràcter des que a la feina li havien dit que havia d’aprendre idiomes d’un dia per l’altre.

Al quart germà el veien molt poc. Tenia sempre un lloc a la casa, amb habitació pròpia, però per qüestions diverses s’havia vist obligat a quedar-se a viure a França, d’on cada vegada podia escapar-se menys. Els altres germans, quan el veien, el trobaven cada cop més canviat, i sempre planava l’amenaça que un bon dia no aparegués més per casa i deixessin de veure’l.

El germà petit, pobre, era el més escanyolit de tots. Esprimatxat, en els últims temps li havien començat a fer assetjament a l’escola, on li havien posat un malnom insultant, el Lapo, o una cosa així. Allà només hi tenia un amic, un nano vingut de les muntanyes que també assetjaven i que també ho passava fatal. El germà gran havia anat a parlar de l’afer amb la directora de l’escola, que ni tan sols se’l va escoltar.

El cert és que la convivència dels cinc germans, tot i que difícil, era més o menys sostinguda, solien posar-se d’acord en algunes coses i en d’altres no, però ningú dubtava que seguien sent germans. Les noves tecnologies els havien ajudat a estar més connectats, i s’havien fet un grup de Whatsapp per explicar-se coses i estar al dia del que feien, amb un plànol del pis com a icona del grup. Allò era casa seva i tiraven endavant malgrat les dificultats.

Es va plantejar però un problema. El germà gran volia marxar de casa tant sí com no, tenir un pis per a ell sol, i es va donar un any i mig de coll. N’estava tip, del propietari, que els escanyava cada vegada més amb el lloguer, sobretot els tres grans, i una vegada i una altra s’havia negat a fer les reformes necessàries des que s’havia apropiat de l’immoble feia una eternitat. L’enfrontament entre l’amo i el germà gran era obert i descarnat; l’espiava quan entrava i sortia, li deia que no se’n sortiria, que acabaria secularment en la indigència, i havia maniobrat perquè ningú li llogués ni li vengués un pis. I el germà gran estava decidit a marxar, amb pis o sense, i si calia es faria okupa. Tot per fotre el camp.

Els altres germans sembla que l’entenen, coneixen els seus motius i no tenen gaires arguments per rebatre’ls. Potser, si poguessin, fins i tot farien el mateix. O potser no gosen. Només el petit, amoïnat per les conseqüències de mancar el germà gran, s’atreveix a expressar-ho en veu alta: “Què en serà, de nosaltres?”