Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La Gran Llista Patriòtica

Amb unes possibles eleccions a la vista, sembla que l'interès de la pàtria cedeix davant dels càlculs partidistes

Si en una altra cosa no, en qüestió d'imatges per a la història el procés està sent realment generós, tot i que és veritat que, en alguna ocasió, als encarregats de la direcció artística se'ls ha escapat de les mans, com en l'escena de la convocatòria de la consulta que mai va tenir lloc, que no deixa de produir un cert enrojolament vista en perspectiva. Unes quantes fotos de família, de dubtosa estètica mirades des de l'esquerra, van a quedar també per al record.

Entre les meves imatges preferides, una que ens va deixar l'aprovació parlamentària de la llei de consultes el 19 de setembre passat. Em semblava insuperable el diputat de la CUP Quim Arrufat tornant a l'escó després de la seva intervenció enmig d'una sostinguda i sonora ovació de la bancada d'Esquerra i de… els diputats convergents, amb Rull i Turull dirigint la claca del seu grup davant el ardent discurs del diputat cupaire. Si em punxen, no em treuen sang. Dic que em semblava insuperable perquè després va arribar la Gran Abraçada i vaig entendre que encara ens quedaven moltes tardes de glòria.

Res de nou, malgrat això. Permeteu-me una mica d'història: el 1914, immediatament després de l'assassinat del gran Jean Jaurès a les mans d'un ultranacionalista, els seus companys es van unir als diputats de la dreta, inclosos els qui havien injuriat sistemàticament el líder socialista assassinat per la seva defensa de la pau i la seva denúncia de la guerra que es veia venir. Amb molt poques dissidències, l'esquerra francesa es va incorporar a la crida del president Raymond Poincaré per formar una Union Sacrée contra els enemics de França. A Alemanya, els diputats socialdemòcrates (amb una forta discrepància interna que es va convertir en ruptura de la disciplina de vot un any més tard) van donar suport al Reichstag als crèdits per a la guerra contra França. Va ser la versió alemanya de la unió sagrada. El resultat és ben conegut: la destrucció de l'internacionalisme socialista i un esclat general de nacionalisme que va provocar la carnisseria bèl·lica més important a Europa fins aleshores.

Junqueras farà tot el possible per no caure al parany, però rebrà pressions perquè cedeixi i no es pot descartar que des del Palau s’impulsi una “llista del president”

La unió sagrada de l'esquerra i de la dreta es justifica sempre amb l'argument de la nació amenaçada i només s'entén (qui l'entengui) en hores d'imminent i gravíssim perill. Res d'això es veu avui a Catalunya, cosa que no impedeix que forces tan dispars com els qui es carreguen la sanitat pública i els qui ho denuncien hagin anat unint la seva sort per la fi superior d'acudir en auxili de la nació assetjada.

Tot indica, malgrat això, que tantes unanimitats arriben al final. Amb unes eleccions a la vista, sembla que l'interès de la pàtria cedeix davant dels càlculs partidistes, i fins i tot és possible que tornem a tenir temps per debatre sobre algun tema menor com l'atur, els desnonaments, el salari dels funcionaris retallats, l'abandó de la investigació científica o, per no avorrir, aquesta desena de ciutadans que han tingut l'ocurrència de morir-se de legionel·la a Catalunya sense que els nostres líders polítics, ocupats com estan amb la seva joguina favorita, els hagin dedicat ni cinc minuts d'atenció. Ja se sap que, per a desastres sanitaris, amb Madrid ja en tenim prou.

Amb tot, aquesta setmana Artur Mas ha fet un últim intent de configurar una llista unitària amb ERC. Una "llista de país", l'anomenen. I a ningú se li posen els pèls de punta amb el que hi ha implícit en aquesta etiqueta. Oriol Junqueras, a qui sembla que no li agraden les abraçades, farà tot el possible per no caure al parany, però rebrà pressions descomunals perquè cedeixi i, si s'hi nega, no es descarta que des del Palau s'impulsi una "llista del president" amb abundància de figurants independents que facin oblidar les aventures de la família Pujol i que el partit del president té la seu embargada pel cas Millet (que aquí el tenim, com el dinosaure) i un bon grapat d'alts dirigents imputats en processos de corrupció.

La resta vindria per afegiment, ara amb Oriol Junqueras sota foc amic: uns mitjans públics i bona part dels subvencionats jugant-se la vida per transvasar cap a la Gran Llista Patriòtica el màxim de vots possibles que se n'han anat a ERC els últims temps. I és que són faves comptades, vasos comunicants. El que guanya un ho perd l'altre. I no hi ha Súmate que valgui.

Per acariciar el Gran Timoner, embolicar meravellosament el paquet i reconvenir als catalans díscols, no faltarà a la cita aquesta inefable cort dels miracles d'historiadors, sociòlegs, periodistes de guàrdia, biògrafes de capçalera i altra gent de molt bon viure que tants i tan bons serveis ha prestat a la causa aquests últims anys.

Però fins i tot amb aquesta inestimable i ben recompensada ajuda, l'aposta de Artur Mas té riscos. Els números del 9-N i gairebé totes les últimes enquestes semblen indicar que una majoria de catalans seguim sense saber apreciar les delícies del paradís que ens espera. I a sobre, ara vénen aquests nois de Podem a embolicar-ho tot. Ja ho veurem.

Francisco Morente és professor d'Història Contemporània a la UAB.