Selecciona Edició
Connecta’t

Wi-fi gratis, ‘selfies’ i reggaeton: les claus de la nova tribu urbana 'swagger'

Emergeix una subcultura adolescent que no té res d'alternativa i es reuneix al voltant de les botigues Apple

Captura de pantalla del vídeo de la revista digital Playground
Captura de pantalla del vídeo de la revista digital Playground

Dos vídeos virals han fet que emergeixi una subcultura adolescent que no té res d'alternativa, la dels nous milènnics que es reuneixen al voltant de les botigues Apple.

Com tants barcelonins, l'escriptor i realitzador Carlo Padial passava gairebé cada dia per la cantonada de plaça Catalunya amb passeig de Gràcia, on se situa la gegantina Apple Store, i es preguntava què hi feien les desenes d'adolescents que pul·lulaven per allà, simplement “estant”, fent-se selfies en grup, amb uns estilismes molt treballats, i connectant-se al wi-fi que els regala Tim Cook.

Aquest va ser el germen d'un vídeo de menys de tres minuts que va rodar per al web Playground i que ja ha acumulat un milió de reproduccions entre Facebook i YouTube. Aquest vídeo i la seva seqüela, gravada a la discoteca Famee, també de Barcelona, han servit per fer sortir a la superfície i als mitjans mainstream (com aquest) una subcultura que, de fet, no té res de subterrània, els swaggers.

Joveníssims, consumistes, i desacomplexats, els swaggers –el terme ve de swag, un terme que van popularitzar els rapers amb aire xulesc a principis de segle– són els veritables milènnics. No és que hagin “crescut” amb el nou mil·lenni, com els joves de vint anys als quals se’ls acostuma a posar aquesta etiqueta, sinó que molts van néixer passada la frontera del 2000.

Alguns dels seus comportaments són idèntics als de qualsevol grupuscle urbà que els ha precedit. Es vesteixen per cridar l'atenció i amb un sincretisme d'estils, igual que feien els peacock mods que es passejaven per la botiga Biba (sense comprar) al Londres swinging, donant voltes al mateix foulard estampat de paramecis perquè semblés nou. Però tenen altres trets que són radicalment contemporanis, amb la seva gestió 100% professional i marquetiniana de les xarxes socials.

“S'organitzen de manera absolutament sistematitzada i seguint una estructura piramidal”, explica Padial a Verne. I això es pot comprovar en el seu segon vídeo, titulat Famee y Popus: la gran locura ‘swagger’.

Els popus són els populars, els que fan de líders del swag, “gent atractiva i amb actitud”, segons el realitzador. Els popus acostumen a fer de relacions públiques de les discoteques, però no ho fan sols. Creen el seu propi equip de delegats, el seu exèrcit de nois i noies que s'encarreguen de dinamitzar l'audiència a Facebook i arrossegar gent a les festes. Aquestes festes, que es fan a clubs com l’Illusion, segueixen el clàssic esquema del club light: no s’hi serveix alcohol, comencen a les cinc de la tarda i hi pot entrar qualsevol persona de més de 14 anys que ho pugui demostrar amb el DNI.

Veient les imatges dels nois ballant dem bow, una variant accelerada del reaggeton d'origen dominicà que requereix un moviment de peus i de cul semblant al del twerking, costa creure que allà només es consumeixin refrescs. És clar que també tenen un paper important com a combustible begudes energètiques com Burn.

En qüestió d'estil, imperen els pantalons molt ajustats, els més que micro, nanoshorts per a les noies, les gorres o els pentinats que combinen zones rapades amb tupè exagerat. Hi ha un influx evident del hip-hop i punts de convergència amb l’estil dels cani, però també hi ha qui hi posa un toc preppy, com el noi (amb un estil impecable) dels pantalons arremangats i la gorra vermella que apareix al primer vídeo o el del corbatí del segon.

Aquesta barreja “entre cool i quillo” és la que també va fascinar el fotògraf Ramiro E, que ha fet una sèrie sobre els swaggers de l’Apple Store. En conjunt, no és una escena que busqui la uniformitat, sinó la individualitat, de la mateixa manera que no tenen cap interès a situar-se als marges de la cultura o a ser alternatius (de res). La seva cosa és la centralitat, també literal: per alguna cosa ocupen el centre mateix de les ciutats. A Madrid, per cert, acostumen a agrupar-se a la plaça del Sol.

Segons Padial, que ha intentat apropar-se al fenomen “sense prejudicis” i pensa seguir explorant-lo fent altres vídeos, els swaggers espanyols “són nois que vénen molt nous, no tenen por de res i estan molt barrejats. No crec que siguin més consumistes que altra gent, però sí que són més purs. No tenen discurs irònic i serveixen molt bé com a imatge del que tots estem vivint. Tots volem likes a Facebook, però ells ho fan de manera exagerada”. En efecte, una bona foto a l’Illusion pot sumar tranquil·lament 5.000 m'agrada.

Encara que el fenomen és relativament interclassista (més que el món cani), és òbvia la influència de la immigració llatina i, en aquest cas, la diferència es viu sense cap tipus d'estigma, com assenyalaven aquí, notant aquest moment impagable del vídeo de Famee en què el dj local Sweet Flow, després de parlar a la càmera amb el seu propi accent, un castellà peninsular força neutre, puja a l'escenari a muntar el seu xou i adopta un deix mig caribeny per dir: “Esta vainaaa”.