Selecciona Edició
Connecta’t
QUADERN/LLIBRES

D’Ors i la filosofia

Mercè Rius vol mostrar que, al costat del periodista i narrador, hi havia un pensador

En el sistema filosòfic d’Eugeni d’Ors, el llenguatge humà és una donació dels àngels. Ampliar foto
En el sistema filosòfic d’Eugeni d’Ors, el llenguatge humà és una donació dels àngels.

Eugeni d’Ors (Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954) es va doctorar en Filosofia i va intentar sense èxit obtenir una càtedra a la Universitat de Barcelona, però difícilment ha estat considerat un autèntic filòsof. La història el té catalogat més aviat com un escriptor de ficció (La ben plantada) o més aviat com un periodista, amb menció especial de la seva tasca com a glossador, firmada a La Veu de Catalunya amb el pseudònim de Xènius.

Fa uns anys, Mercè Rius, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona, va llegir una tesi (posteriorment editada) sobre D’Ors. Ara aplega en un volum (D’Ors, filòsof) una sèrie d’assajos i conferències fruit de 20 anys de freqüentar l’obra d’orsiana. Un volum que té la voluntat de mostrar que, al costat del periodista i del narrador, hi havia algú amb voluntat de sistema; és a dir, un filòsof.

En algun moment, Rius anota la proximitat entre el filòsof i el periodista d’opinió que era D’Ors, amb paraules del mateix autor, dient que tots dos són “especialistes en idees generals”. Sembla una prefiguració de la definició de filòsof que farà, molts anys més tard, Manuel Sacristán, i que també serveix per definir el periodista: un especialista en l’ésser en general que no sap pràcticament res de cap ens particular.

D’ORS, FILÒSOF

Mercè Rius

Publicacions de la

Universitat de València

298 pàgines. 20 euros

El llibre es llegeix amb facilitat tot i que, potser, hauria estat bé afegir-hi una certa semblança general i intel·lectual de D’Ors que unifiqués el que, al final, acaba presentat de manera fragmentària. Tret que es pensi que l’obra filosòfica de D’Ors és, precisament, fragmentària en si mateixa. No és un retret. No són pocs els historiadors de la filosofia que sostenen que, després de George Wilhelm Friedrich Hegel, els sistemes ja no són possibles.

Amb tot, els inicis de D’Ors busquen una certa cosmovisió. La seva tesi doctoral tracta de relligar el filòsof presocràtic Zenó d’Elea amb l’entropia i la termodinàmica. Els seus coneixements de física no eren, amb tot, extraordinaris. En aquells moments no va poder llegir directament Rudolf Clausius ni Ludwig Boltzmann. Però igualment en treu un bon rendiment i aconsegueix construir una imatge del moviment irreversible del temps que li dóna joc i que li permet configurar un esquema general que relacioni natura i història, totes dues, però, punts previs a l’estadi superior que seria la cultura.

Com tants altres filòsofs, D’Ors dóna prioritat a la metàfora sobre el llenguatge descriptiu, cosa que fa que, de vegades, se superi el límit de la retòrica i s’acabi en una certa verbositat. Li passa, per exemple, quan afirma que el llenguatge humà es una donació dels àngels. Com mostra Rius, D’Ors va quedar encantat amb la figura de l’àngel, en un moment més o menys coincident en què altres pensadors també la utilitzen, tot i que en un sentit molt diferent. El pintor Paul Klee, per exemple, i especialment Walter Benjamin. És cert que l’àngel de la història benjaminià tindria certes similituds amb els usos que en fa D’Ors, però no cal forçar les comparacions.

El llibre de Rius va deixant aquí i allà les referències a autors que van servir a D’Ors com a punt de partida per a les seves reflexions filosòfiques: Henry Bergson, Williams James, Nicolai Hartmann, Max Scheler, Sigmund Freud, Carl Schmitt i, quasi sempre, per marcar distàncies, Ramon Llull. En el mateix sentit distant, cal afegir-hi Kant i Descartes. I les projeccions, no sempre volgudes, per exemple en Robert Musil i Massimo Cacciari. Per cert, les planes dedicades a qui va ser alcalde de Florència són de les més vives del llibre i especialment recomanables. Una pena que Rius hagi evitat de manera sistemàtica la reflexió sobre el present, perquè quan la fa, resulta molt enriquidora.