Selecciona Edició
Connecta’t
canvi climàtic: compte enrere

El temps s’acaba

Reduir les emissions a zero el 2100. És l'objectiu marcat per l'ONU després d'escoltar 830 científics. Demà arrenca la cimera del clima a Lima

Una planta de carbó al districte de Datong Shanxi. Del juliol a l'agost del 2013 va ser el període més calorós a la zona central i oriental de la Xina des del 1951.
Una planta de carbó al districte de Datong Shanxi. Del juliol a l'agost del 2013 va ser el període més calorós a la zona central i oriental de la Xina des del 1951. Reuters

El cel de Pequín pot ser blau. Això és el que acaben de descobrir els habitants de la capital xinesa. I tot, gràcies al pla que van emprendre les autoritats locals a principis de novembre per rebre en el millor dels ambients possibles Putin, Obama, Bachelet i altres líders de la cimera Àsia-Pacífic (APEC). Es va restringir el trànsit de cotxes privats, el 70% dels vehicles públics van deixar de circular, es van frenar les obres, es va parar la producció de les fàbriques més contaminants que envolten la ciutat. Quin va ser el resultat? Desaparició de la boira eterna que sura sobre els caps dels pequinesos i l’aparició d'un cel net que ja ha rebut un nom: APEC blue.

Els líders se’n van anar, el fòrum de cooperació econòmic es va tancar amb un acord entre els Estats Units i la Xina —qualificat d'històric, per uns; d'escàs, per uns altres, ja que no és vinculant— per reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle, i va tornar la pol·lució, sí. Però els pequinesos ja no són els mateixos d'abans: han descobert que aconseguir un cel blau només és qüestió de voluntat. Qüestió d'adoptar mesures fermes. De no quedar-se en gestos de cara a la galeria.

Al planeta li està passant una cosa semblant. Necessita mesures fermes, ràpides; ja s'han posat prou pegats, el temps s’acaba. Ho ha deixat bé clar l’ONU, que es va expressar a principis de mes per boca de l’IPCC, el Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic, format per 830 científics de la comunitat internacional. Cal retallar emissions de gasos efecte hivernacle entre un 40% i un 70% de cara a l’any 2050. A finals de segle, les emissions hauran de ser zero. Si no, els efectes seran greus —i aquí els científics analitzen tot un ventall d'escenaris possibles— per al medi ambient, la seguretat alimentària i la pobresa.

“Encara hi ha temps, però molt poc”. Així es va expressar durant la presentació de l'informe a Copenhaguen, el 2 de novembre, Rajendra Pachauri, president del IPCC. “Hi som a temps si ens endinsem en el camí de mitigació d'emissions”, afegeix José Manuel Moreno, vicepresident del Grup II de l’IPCC, encarregat d'avaluar impactes, adaptació i vulnerabilitat. Moreno, catedràtic d’Ecologia de la Universitat de Castella-la Manxa, és un dels 13 científics espanyols que formen part d'aquest organisme afavorit per l’ONU.

Hi som a temps, diuen els experts, i el cronòmetre començarà a córrer demà mateix, quan arrenqui la cimera climàtica de Lima, la COP 20, que és la vintena Conferència de les Parts organitzada per l’ONU. En podria sortir un esborrany de cara a la cimera decisiva, la de l'any que ve a París, en la qual s'han dipositat totes les esperances i de la qual haurien de sortir objectius ambiciosos de reducció d'emissions ­­-un tractat que substituiria el de Kyoto-, cosa que trencaria el gust amarg que va deixar el fracàs de Copenhaguen de fa cinc anys. D’aquesta manera, s’hauria d’aconseguir que, finalment, s’hi impliquessin els principals actors, la Xina i els Estats Units.

Ens estem prenent de debò la lluita contra els efectes del canvi climàtic? “Ens ho estem prenent molt menys de debò del que cal”, afirma, contundent, Teresa Ribera, exsecretària d’Estat de Canvi Climàtic en l'últim govern de Rodríguez Zapatero i que ara treballa com a consellera en un think tank francès, l’Institut del Desenvolupament Sostenible i Relacions Internacionals (IDDRI). “No ho fem ni amb la velocitat ni amb la intensitat que requereix la situació. Més d’hora que tard, s'avaluarà els líders polítics per aquesta qüestió”.

Una dona xinesa amb una màscara per protegir-se de l'aire contaminat, el 20 de novembre a Pequín.
Una dona xinesa amb una màscara per protegir-se de l'aire contaminat, el 20 de novembre a Pequín. Getty Images

La quantitat de gasos d'efecte hivernacle enviats a l'atmosfera va aconseguir un nou màxim històric el 2013. Així ho va revelar a principis de setembre l’Organització Meteorològica Mundial. La concentració del diòxid de carboni ha augmentat a un ritme que no es veia des de fa gairebé trenta anys.

Els nivells de neu i de gel es redueixen. La temperatura dels oceans i de l'atmosfera continua pujant. El nivell del mar s'eleva. El canvi climàtic ja és una realitat, i està causat per la mà de l'home, afirmen els científics de l’ONU. Altera les estacions, els cicles de la naturalesa; afavoreix els fenòmens meteorològics extrems. Un vídeo distribuït per l’ONU, destinat al fet que el món agafi consciència, mostra una Islàndia amb un clima similar a la Toscana; una Alaska com a lloc perfecte per celebrar uns jocs olímpics d'estiu.

O canviem o ens estampem”, assenyala Teresa Ribera, exsecretària d'Estat de Canvi Climàtic

L'informe científic de l’IPCC planteja diversos escenaris de futur en funció de com reaccioni el món. Si no es fa res, si no es redueixen les emissions, les temperatures podrien pujar fins a 4,8 graus, amb la qual cosa el volum de les glaceres es reduiria un 85% i el nivell del mar podria pujar fins a 0,82 metres, cosa que afectaria greument l'equilibri dels ecosistemes. Si es prenen les mesures de mitigació que proposa aquesta bíblia del canvi climàtic, i s'aconsegueixen emissions zero al final d'aquest segle, es podria limitar l'augment de la temperatura a dos graus. L'objectiu és aquest.

“Cal aplicar el principi de precaució. Dir que serà una catàstrofe general no és correcte, les generalitzacions són perilloses”, afirma Miquel Canals, catedràtic de Geologia Marina i director del departament d’Estratigrafia, Paleontologia i Geociències Marines de la Universitat de Barcelona. Canals sosté que una de les claus del futur serà el paper que puguin exercir els oceans en l'absorció de l'excés de temperatura atmosfèrica.

El món s'enfronta a un canvi de model energètic. Reduir emissions a zero d'aquí a final de segle significa renunciar al petroli, al gas i al carbó progressivament. “Cal un procés de transformació profunda”, declara l'exsecretària d’Estat. “O canviem o ens estampem”. Ribera diu que no n'hi ha prou aconseguint una xifra de reducció d'emissions. “Hem de canviar el model energètic, econòmic i financer”, afirma. “No sabem com abordar el canvi d'època perquè la inèrcia és molt forta”.

És fonamental que els països desenvolupats redueixin el consum material”, sosté l'assagista Hervé Kempf

El gir cap a un nou model significa apostar per altres fonts. El geòleg Miquel Canals afirma que, en aquest context, no es pot prescindir de l'energia nuclear. “El que no es pot contemplar és tornar a l’edat de pedra”, sosté. Afirma que no hi ha cap fórmula perfecta, i que les renovables no són la panacea perquè necessiten subsidis. “El camí passa per un còctel de fonts d'energia en què caldria afavorir les energies menys contaminants”.

Des de Suècia, Lennart Bengtsson, exdirector del Departament de Meteorologia de l’Institut Max Planck, que durant un temps va pertànyer a una organització escèptica amb el canvi climàtic, sosté en conversa telefònica que, per no fer mal a l’economia, no s'han d'abordar canvis abruptes. “No hi ha una urgència immediata”, diu. “Cal desenvolupar models energètics robusts”.

Els ecologistes, per la seva banda, aposten per un model basat el 100% en les energies renovables. “S’ha de fer una revolució energètica”, manifesta Tatiana Nuño, responsable de la campanya de canvi climàtic de Greenpeace a Espanya: “La probabilitat d'un accident és catastròfica en termes humans i econòmics”. Nuño assenyala que l'informe de l’IPCC mostra que, amb l'objectiu de mantenir l'escalfament en dos graus, els costos sense energia nuclear no són gaire superiors als que es generarien si es fes servir. “L'opció nuclear no és necessària”.

La qüestió de fons és si l'estil de vida dels països rics (al qual accedeixen progressivament els que emergeixen), amb els elevats nivells de consum d'energia que té, és compatible amb un planeta sa. I si les noves fonts cobriran les necessitats que genera aquest estil de vida. Quadrar aquest sudoku obre la porta a múltiples vies. La nostra forma de vida, que se sustenta en el confort, és un despropòsit o una conquesta?

El 2013 es van registrar les pluges més intenses en 100 anys al nord de l'Índia, i van afectar 100.000 persones. A la foto, un grup de viatgers espera ser rescatat.
El 2013 es van registrar les pluges més intenses en 100 anys al nord de l'Índia, i van afectar 100.000 persones. A la foto, un grup de viatgers espera ser rescatat. AFP

Va ser l'any 2006 quan l'economista britànic Nicholas Stern va capgirar el debat. Va plantejar que els costos de no combatre el canvi climàtic són molt superiors als de reduir emissions. “No es tracta d'una carrera de cavalls entre creixement d'una banda i responsabilitat climàtica en l'altre; aquesta és una falsa dicotomia”, assenyala des de Londres en conversa telefònica Stern, president de l’Institut Grantham d’Investigació del Canvi Climàtic. L'economista, que el 2011 va guanyar el Premi Fundació BBVA Fronteres del Coneixement en la categoria de Canvi Climàtic, sosté que la transició a una economia de baix consum de carboni ofereix noves oportunitats de creixement.

El repte de la transformació del model energètic-productiu topa amb la resistència de grans empreses del petroli, del gas i del carbó, que perdrien bona part del seu negoci si no es reinventen. Un estudi publicat l'any passat per l'investigador Richard Heede, del Climate Accountability Institute de Colorado, assenyala que la crisi climàtica l’han causat fonamentalment 90 empreses, que són les que han produït gairebé dos terços de les emissions de gasos d'efecte hivernacle des de l'era industrial. Són, entre d’altres, Chevron, Exxon, Shell, Repsol i Gazprom.

L'any passat va ser el més càlid a l'est del país des que hi ha registres (1910). A dalt, el rastre d'un incendi a Coonabarabran, al nord-est de Sydney.
L'any passat va ser el més càlid a l'est del país des que hi ha registres (1910). A dalt, el rastre d'un incendi a Coonabarabran, al nord-est de Sydney. Reuters

Stern assenyala que algunes d'aquestes companyies, com Shell, ja han dit que estan disposades a assumir canvis. “Aquest procés de canvi ha d'arribar si volem un món més segur. No et pots rendir i destrossar el món simplement perquè el procés de transició n’involucrarà uns quants que van a haver de fer grans ajustos; la gran majoria de la gent hi sortirà guanyant”.

Teresa Ribera aprofundeix en la qüestió: “S'estan privatitzant els beneficis de no combatre el canvi climàtic i se n’estan socialitzant els costos: els beneficis són per als grans operadors i són les poblacions les que han d'afrontar les sequeres, els huracans i la mala qualitat de l'aire”.

Per alguns, la qüestió de fons resideix en els insostenibles nivells de consum que implica un estil de vida que es generalitza a mesura que els països es desenvolupen. “És fonamental que els països desenvolupats redueixin el consum material”, sosté l'assagista francès Hervé Kempf, autor del llibre Cómo los ricos destruyen el planeta, que va passar per Madrid per pronunciar una conferència sobre la crisi ecològica a La Casa Encendida. “Els que són al cim de la piràmide projecten una imatge de sobreconsum i arrosseguen els altres: tothom vol el cotxe car, viatjar amb avió, la pantalla plana de televisor. L'increment dels gasos d'efecte hivernacle està lligat al creixement econòmic, cal canviar el sistema econòmic”, assegura. Kempf, redactor en cap del web Reporterre, especialitzada en medi ambient, sosté que “cal abraçar una lògica global de sobrietat”.

Un altre dels fronts que s'obre en el debat és com conduir aquesta transició de manera que sigui equitativa, que no obstaculitzi les opcions de desenvolupament dels països més desfavorits o de les economies emergents. “No podem pretendre que tots pugem al carro en les mateixes condicions”, assumeix Susana Magro, directora de l’Oficina Espanyola de Canvi Climàtic —que abans tenia rang de Secretaria d’Estat—, que depèn del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient. Magro anirà a la cimera de Lima, que comença demà i acaba el dia 12. “Caldrà fer transferències de tecnologia a baix cost o sense cost perquè els països menys desenvolupats puguin fer el salt directament”, diu. El món occidental fa anys que es desenvolupa a força de cremar combustibles fòssils, i són molts els que assenyalen que no seria just que els més desfavorits, que ara comencen a sortir-se’n, carreguin amb el mort d'un problema del qual no són responsables. “L'acord de París va a ser molt complex”, afirma Magro, “les necessitats dels 195 països són molt diferents”. Cada nació hauria de fixar en aquesta cimera la seva contribució al procés de canvi.

El gir que el planeta necessita, com es dedueix de l'anàlisi de la comunitat científica, podria portar a un altre món. La transformació del mapa energètic, la reducció de la dependència del gas i del petroli, podria alterar substancialment el tauler geopolític.

Mentrestant, els pequinesos continuaran mirant el cel. Dimecres, Xie Zhenhua, vicepresident de la Comissió Reformadora del Desenvolupament Nacional, va anunciar que la pol·lució es pot combatre d'aquí al 2030 a la Xina. I va afegir: “Els dies d’APEC blue també es poden aconseguir”.