Selecciona Edició
Connecta’t
EDITORIAL

Hi falta credibilitat

El discurs de Rajoy sobre la regeneració té poc futur mentre el PP no es renovi

El president del Govern espanyol va anar ahir al Congrés dels Diputats amb la voluntat d'encapçalar un moviment regeneracionista de la vida pública espanyola. Ho va fer alhora que reconeixia la corrupció com un problema “perillós” i admetia que els ciutadans n'estan “farts”, segons les seves pròpies expressions. El problema és que tant Mariano Rajoy com el Partit Popular tenen una credibilitat escassa per emprendre una tasca mobilitzadora com aquesta.

Aquest missatge seria més digne de confiança si sortís d'un partit renovat. Però és molt difícil desvincular el discurs de la regeneració de la realitat d'una força política quan els seus quadres dirigents s'han mantingut lligats a la seva organització durant els anys del finançament presumptament irregular; i amb un nombre elevat de càrrecs implicats. A més, apartar de la vida pública aquells que han protagonitzat un període fosc i provocar canvis interns dràstics portaria a qüestionar-se el paper de qui ha encapçalat el partit, el mateix Rajoy, que fa un decenni que està al capdavant del PP.

La confiança ciutadana en el president del Govern central es manté en cotes baixes des de fa anys; l'evidència que s'han utilitzat diners al marge dels canals oficials colpeja la credibilitat de diversos partits, però singularment del que governa des de fa tres anys. Serà molt difícil convèncer els ciutadans que les coses canviaran si es mantenen en el primer pla de la vida pública persones que van actuar de forma incorrecta i aquelles altres que, sent responsables de les seves organitzacions, diuen no haver-se adonat del que hi passava.

El cap del Govern central convoca ara l'oposició a sumar-se a l'esforç regeneracionista amb l'advertiment que, si no ho accepta, tant ell com el seu grup parlamentari continuaran endavant en solitari amb el paquet de reformes legals que volen promulgar, semblant al que es va anunciar molts mesos enrere. Aquest plantejament també resulta xocant: res impedia Rajoy d'haver utilitzat la seva sòlida majoria absoluta o recórrer al decret llei (com ha fet en altres temes), si realment creia que amb uns retocs legals n'hi havia prou per recuperar la confiança. Pretendre ara la mobilització general contra la corrupció és un intent de reduir l'impacte d'aquest tema en les properes confrontacions electorals i de controlar els perjudicis polítics derivats dels processos judicials en curs.

S'ha instal·lat a Espanya un ambient de crisi de confiança en el sistema institucional i ha quedat en evidència la totxesa de la dedicació del Parlament pel que fa a corrupció. L'oposició va haver d'amenaçar amb una moció de censura el cap del Govern central per aconseguir l'anterior compareixença de Rajoy relacionada amb aquest tema (centrada en els papers de Bárcenas) el ja llunyà estiu de 2013. Ara, dedicar un matí de feina del ple del Congrés a debatre sobre corrupció és un tractament insuficient per a un problema que el mateix Govern —i per tant la majoria absoluta— diu prendre's molt seriosament. Amb la legislatura en la seva recta final, sembla una mica tard per tocar a sometent contra els “salvapàtries” (extraparlamentaris) que esperen aprofitar-se de la crisi de credibilitat del sistema.

És cert que a la corrupció tant li fan les idees i les banderes. Això no justifica una patent de cors per fer-se perdonar els pecats del passat i prometre vides virtuoses d'ara endavant. Espanya no és un país corrupte, però la dirigència dels partits de govern necessita renovació i rearmament cívic. Alguns han iniciat aquesta tasca; uns altres amb prou feines han començat a fer-ho.