Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El dret a no decidir

La majoria dels catalans van decidir que el 9-N no es deixarien arrossegar cap a binarismes empobridors

Sovint resulta arriscat donar una explicació coherent als comportaments col·lectius, perquè les motivacions de cada integrant d'una comunitat poden ser d'allò més diverses. El risc és encara més important quan es mira d'explicar els “no comportaments” com és el cas no respondre a una pregunta.

Als ciutadans de Catalunya se'ls van fer el 9 de novembre passat no una, sinó dues preguntes. Les dues terceres parts van decidir no contestar-les.

La interpretació del sentit del silenci, que en el terreny polític es concreta en abstenció, és un camp abonat per a les especulacions interessades. Hem sentit moltes vegades dirigents de tot ventall polític portar astutament l'aigua al seu molí, atribuint-se victòries que només ells veuen i valorant pro domo sua la circumspecció dels ciutadans.

No hauria de ser impossible que els dirigents polítics arribessin a acords perquè l'Estatut de 2006 recuperi la seva integritat

El mateix passa aquesta vegada, amb els partidaris de la independència celebrant el que ja consideraven abans de conèixer qualsevol dada sobre el resultat de la consulta com un triomf històric, i amb els immobilistes assenyalant que la pobra participació és l'evidència d'un fracàs rotund que donaven per descomptat abans del 9-N.

Els fets, no obstant això, són obstinats. Demostren que la majoria dels catalans va exercir aquell diumenge el dret a no decidir.

En els últims anys s'ha imposat en el debat polític català un concepte polític indeterminat, el de “dret a decidir”, que ja es va utilitzar amb totes les seves ambigüitats en l'àmbit basc. Les forces polítiques independentistes han estat reclamant aquest dret a decidir a Catalunya d'aquesta manera: 'deixeu-nos', ens diuen, 'escollir el nostre futur en llibertat; deixeu-nos votar'.

Aquesta reclamació sona una miqueta estranya perquè a Catalunya es vota amb força freqüència i amb total llibertat. Es vota, això sí, dins d'un marc legal compost per una Constitució al qual els catalans van donar suport el 1978 de manera molt majoritària i per un Estatut d'autonomia que no va tenir tant de suport, però més recent.

No cal dir que l'últim Estatut, aprovat pel Parlament de Catalunya, per les Corts espanyoles i pel poble català en referèndum, es va retallar a causa d'un recurs interposat pel PP davant el Tribunal Constitucional. (Per cert, algú ha fet alguna mena d'autocrítica sobre aquesta iniciativa o sobre la recusació del magistrat de l'alt tribunal Pablo Pérez Tremps? Algú creu que pot practicar-se un anticatalanisme cínic sense cap cost? Algú s'ha preguntat alguna vegada si és admissible l'odi al rival que es viu als estadis de futbol del Barça i del Madrid?)

Encara que sembli difícil, no hauria de ser impossible que els dirigents polítics arribessin als acords institucionals pertinents perquè aquest Estatut de 2006, avalat pel suport de la majoria dels catalans (directament) i de la resta dels espanyols (a través dels seus representants parlamentaris), recuperi la seva integritat i entri en vigor sense condicions.

Mentrestant, assistim a maniobres estèrils i perilloses.

Des de fa anys el debat identitari absorbeix les energies de la classe política catalana. Els maximalismes van polaritzant la societat entorn d'idees vaporoses com a dignitat, destí, història o pàtria, mentre s'administra poc i malament: molta grandiloqüència i poca política. El llenguatge adquireix tints retòrics que serien ridículs si no tinguessin un ressò sinistre.

El 9-N va confirmar el que ja se sabia i va fer més rígides les posicions enfrontades, quan no sembla haver-hi solució possible que no requereixi flexibilitat, reconeixement i respecte de la diversitat de cada part i del seu conjunt.

Un dels personatges de la novel·la d'Antonio Tabucchi Sostiene Pereira afirma que en cada persona hi habita una confederació d'ànimes: tots posseïm identitats complexes i superposades, i més complexa encara és la suma dels individus que conformen cada comunitat. Per això em sembla lògic que bona part dels catalans exerceixi el dret a no decidir, a no decantar-se cap a binarismes empobridors.

Jo interpreto pro domo el missatge del silenci, sentint en aquesta abstenció majoritària dels catalans cert atipament i una crida clara als polítics: per molt que usin paraules pomposes, en el fons el tema és massa seriós per a l'èpica. Així que parlin, negociïn, resolguin. I, sobretot, no ens fiquin en embolics.

Marcos Gómez Martínez és diplomàtic al Consolat General d'Espanya a Londres.