Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Benvingut, Mister Rajoy

El president espanyol vindrà no tant a seduir els catalans com a confortar els quadres del seu partit, que prou que els cal

Després d'anunciar-ho fa dues setmanes des dels antípodes, i precedit per l'esquadra de gastadors de la fiscalia, demà arriba Rajoy a Barcelona. Ho fa amb aires de taumaturg; com si estiguéssim encara en els temps de les diligències i calgués la seva presència física per fer arribar als ciutadans de Catalunya els missatges del Govern central i del Partit Popular enfront del plet català. Com si, amb la seva mera estada d'unes hores en carn mortal, don Mariano fos capaç —mitjançant algun conjur, o una imposició de mans...— de donar la volta a l'escenari polític i al panorama de l'opinió pública en aquesta —per ell— refractària comunitat autònoma.

No obstant això, la previsibilitat de l'il·lustre visitant i l'estretor del marc ideologicopolític en el qual es mou conviden a rebaixar expectatives, mentre que el coneixement de la història del PP a Catalunya fa pensar en un déjà vu. En efecte, la transitada peripècia local dels populars està plena de moments en els quals, després d'un resultat electoral per sota de les pròpies previsions, la direcció de torn ha atribuït la relliscada al fet que “no ens hem explicat bé”, al fet que “el nostre missatge no ha estat transmès fidelment”; i s'ha conjurat a posar-hi remei mitjançant visites més sovintejades dels líders estatals a aquest territori comanxe.

Mariano Rajoy ve a fer un míting, perquè ni tan sols una trobada amb empresaris o acadèmics el blindaria de preguntes incòmodes

Tot fa pensar que la jornada de demà se situa en aquesta mateixa línia. Mariano Rajoy ve a fer un acte de partit, un míting, perquè ni tan sols una trobada amb empresaris o amb acadèmics el blindaria de preguntes incòmodes o observacions crítiques. I, davant aquesta claca de fidels i convençuts, mourà el mirallet d'una recuperació econòmica que, segons tots els indicis, trigarà anys a manifestar-se al nivell de l'economia quotidiana, de la taxa d'atur, de la millora del poder adquisitiu, etcètera. I recordarà —segons ja ha avançat His Master's Voice, Alicia Sánchez-Camacho— “els 32.000 milions d'euros que ha rebut Catalunya del Govern central”, sense afegir que ha estat en qualitat de préstecs amb interessos, i a costa d'un drenatge fiscal crònic i sagnant.

D'altra banda, el president no farà a la majoria social partidària del dret a decidir cap oferta, cap concessió, cap picada d'ullet. Es limitarà a emfatitzar que “la unitat nacional és una especialitat reconeguda i gairebé privativa del PP, perquè (...) nosaltres no vacil·lem, ni ens inquieta la crítica d'alguns nacionalistes, ni estem disposats a permetre que siguin ells els qui dirigeixin el destí dels espanyols. (...) Som l'únic partit que creu en aquesta Espanya que habitem; l'únic, pel que sembla, que està disposat a mantenir Espanya unida costi el que costi”.

No, no és que hagi tingut accés a l'esborrany del discurs; em limito a citar paraules de Rajoy la tardor de 2004, davant dels primers balbotejos d'aquell nou Estatut català que Zapatero havia promès donar-hi suport. Però estic segur que don Mariano no anirà ni un centímetre més enllà, perquè no vol i perquè no pot. Com podria, quan falta mig any per a unes eleccions territorials en les quals el PP s'hi juga la pell? I, diguin el que diguin els assessors moncloencs o genovesos, tampoc li és possible promoure una campanya del tipus Better Together, perquè això suposaria atorgar carta de legitimitat a l'opció independentista, com va fer Cameron a Escòcia. I Rajoy no és Cameron.

O sigui que, al meu entendre, el president vindrà no tant a seduir els catalans com a confortar els quadres del seu partit, que prou que els cal. Els cal, perquè pràcticament totes les enquestes fetes al llarg de 2014 situen el PPC per darrere de Ciutadans en intenció de vot; perquè les més recents (l'últim Baròmetre d'El Periódico, per exemple) atribueixen a les hosts de Rajoy a Catalunya una pèrdua de suport electoral superior al 40% pel que fa als resultats de 2011-12, i això tant en unes eleccions catalanes com generals.

Amb aquestes perspectives, i d'acord a les lleis no escrites del PPC —que donen als seus lideratges un cicle vital màxim de cinc-sis anys—, Alicia Sánchez-Camacho està ja amortitzada. Sobretot, quan la seva salmòdia alhora estrident i pesada, les seves estirada d'orelles d'institutriu vuitcentista, són incapaces d'atreure cap neòfit i, en canvi, galvanitzen els adversaris. Enfront dels Albert Rivera, Matías Alonso, etcètera, que la representant política de Rajoy a Catalunya sigui Sánchez-Camacho suposa una caricatura i és una veritable catàstrofe. A Madrid ho saben i, de fet, van ser a punt d'aprofitar les europees de la passada primavera per enviar-la a Brussel·les, a un exili confortable. Fet i fet, Rajoy es va fer enrere; no va voler donar a entendre que concedia als independentistes un trofeu, i li va fer mandra la complexitat del relleu. Fins quan?

El petit Nicolás ha declarat: “Moncloa em va encarregar solucionar el problema català”. A estones, gairebé fan venir ganes que sigui veritat.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.