Música per acabar a l’ambulatori o a la presó
Chemical Brothers, romanticisme de deixalleria i misèries d’adolescència
Hi va haver una època de la meva vida en què em ficava al llit més tard de la mitjanit. De fet, sovint arribava a casa passat el migdia. Era la meva dècada dels 20 i vivia a Berlín. Una d’aquelles nits glorioses a Berlín va acabar a l’ambulatori, a les dues de la matinada. Em vaig esquinçar el turmell saltant com un dement durant 3 hores de concert dels Chemical Brothers. Recordo un noia francesa, preciosa, que se’m va arrambar i em va preguntar: “Tens alguna cosa per compartir?” Jo pensava a compartir fluids però ella volia drogues. I no, aquella nit no anava drogat, senzillament estava plenament imbuït pel ritme electrònic dels Chemicals Brothers.
Frenadol Hot Lemon i Lady Di
Els Chemical Brothers actuen avui a Razzmatazz en una sessió de DJ. És un dels plats forts del catorze aniversari d’aquest centre de concerts i de gresca. Razzmatazz l’he visitat poc, a mi em va tocar anar-hi quan era Zeleste. Les entrades estan esgotades però potser teniu sort si hi ha revenda o algun amic es posa malalt. Us ho recomano però jo no hi aniré. I no hi aniré no perquè sigui de la generació Zeleste sinó perquè ara sóc de la generació 'Frenadol Hot Lemon': a les onze al llit amb una tassa d’aquest beuratge ben calent, edredó i llibre. També he deixat de creure en els Chemical Brothers, ja fa anys. El meu allunyament té la seva base en una anècdota que em va explicar Luis Miguélez, mític guitarrista de la Movida: Miguélez es va trobar els Chemical Brothers un matí d’estiu del 1997 ajaguts a la piscina de l’hotel on s’hostatjaven els artistes del festival de Benicàssim. Els Chemicals ploraven i Miguélez va preguntar què passava: “S’ha mort Ladi Di”. Aquí va caure el mite.
Cantant al calabós
La meva dona, que de música en sap un niu d’estruç i em coneix com si m’hagués parit, m’ha buscat una alternativa musical per avui. L’alternativa es diu Mac de Marco i és un jove que s’ha fet famós perquè pot acabar els concerts al calabós. Toca aquest vespre a la sala Apolo. De Marco va ser detingut fa dues setmanes a Santa Barbara (Califòrnia) per posar en perill la integritat del públic: es gronxava del sostre com si li anés la vida, ignorant els avisos de seguretat. La música de De Marco és un ‘indie’ entre dolç i cabró. És canadenc i li agrada fer l’imbècil mentre interpreta cançons d’un romanticisme de deixalleria, entre Grimes, Vampire Weekend i Nick Cave. Escolteu les cançons ‘Salad Days’ o ‘Passing out pieces’. Si us fan el pes, és el vostre concert.
L’altra recomanació de la meva dona està també corroborada per ’40 putes’, un mitjà digital cultural de Mallorca que hauria de rebre la Creu de Sant Jordi. Ella i ’40 putes’ em recomanen amb amor el concert dels mallorquins Lost Fills, diumenge a la sala Almo2 Bar de Gràcia. Aquesta gent han gravat un àlbum de versions de Pavement, un grup indie californià dels 90. Així, la cançó ‘Box Elder’ passa a ser amb Lost Fills ‘El càmping de Can Picafort’. La cançó que més m’agrada de Pavement és ‘Kennel district’ –potser perquè és la que sona més com Weezers-, que amb Lost Fills és ‘Districte Kamehame’. Les lletres de Pavement i les de Lost Fills -com les de Weezer- em recorden les misèries de l’adolescència, abans que caigués en l’electrònica i acabés de matinada en ambulatoris alemanys.
Sobre la firma
