Selecciona Edició
Connecta’t
EDITORIAL

Contra si mateix

El pla independentista de Mas erosiona els partits i arruïna el Parlament de Catalunya

El més notable de l'últim discurs d'Artur Mas no és el seu definitiu decantament cap a l'independentisme ni el seu to de desafiament a l'Estat que ell representa a Catalunya. La innovació és que completa una estratègia que amenaça de soscavar el sistema polític català, cosa que ha de preocupar els catalans i el conjunt dels espanyols.

No és estrany voler arraconar un partit com Convergència Democràtica, desgastat per la corrupció, amb el fundador qüestionat i la seu embargada. El més curiós és que ho pretengui el president actual, que a més a més, amb la seva dinàmica divisionista, ha expulsat parcialment el seu soci, Unió; ha desestabilitzat el PSC, que, juntament amb CiU, assegurava l'estabilitat; ha creat problemes a Iniciativa, i ara pretén deglutir Esquerra, que potser es deixarà, segons s'infereix de les declaracions dels seus líders.

El resultat és un trastorn generalitzat del subsistema català de partits, part consubstancial de l'espanyol i pilar del sistema democràtic: sense partits, la llibertat d'associació resulta un concepte buit.

Però hi ha una cosa pitjor. En el seu calendari de transició cap a la independència, el paper reservat al Parlament durant 18 mesos, en cas de victòria secessionista, és de mer corifeu; i el nou Executiu no podria dedicar-se a governar, sense programa per a això, atès que aquest es reduiria a un únic punt.

Sense Parlament ni Consell Executiu, què quedaria de la Generalitat? L'estratègia de Mas atempta  contra l'arquitectura institucional que encapçala: l'ha de preocupar a ell igual que a milions de catalans i espanyols, que aprecien la continuïtat i legitimitat històriques restablides a la Transició amb Josep Tarradellas.

L'erosió dels partits, la neutralització del Parlament i el menyspreu a l'Executiu casen amb el perfil d'una elecció falsament plebiscitària: es plebiscitaria més el seu nom que el seu programa. I el truc d'oferir posar-se en últim lloc a la llista no enganya ni tan sols els d'Esquerra.

Mas ha demostrat una obstinada perseverança i la capacitat de revertir conjuntures adverses. Amb aquestes en té prou per acabar de desmantellar la política catalana, menyscabar la ja atribulada estabilitat espanyola i generar més problemes que solucions. Però res augura que millori en algun sentit el benestar econòmic, la cohesió social i la felicitat dels seus conciutadans. Ell s'ha fixat la tasca d'aconseguir la “llibertat de Catalunya”, com si els catalans manquessin de llibertats i del dret a decidir que els governi fins i tot Artur Mas.