Zweig i la guerra

Un estol d’homes amb passió literària, entre ells Xavier Pla i Oriol Punsatí-Murlà, va endegar fa temps una col·lecció que conté peces de gran valor anomenada Trivium —això ve de l’ensenyament de les disciplines lletrades a l’edat mitjana—, a les edicions de la Ela Geminada. Es una d’aquelles iniciatives editorials que no sabem qui sufraga a falta, encara avui, d’una Llei de Mecenatge com caldria, o de prohoms com els que hi havia hagut a Catalunya, disposats a oferir diners a mans vessades (després besades) a qualsevol iniciativa cultural que ho meresqués: vegeu Cambó, malgré tout. Es tracta, avui, d’un llibret de Stefan Zweig (1881-1942) en què l’autor —avui ben conegut gràcies a la reedició de les seves obres a les editorials de Jaume Vallcorba— fa una sèrie de digressions, en vuit articles esparsos, sobre el panorama austríac davant la imminent guerra mundial i al voltant dels seus primers embats: Stefan Zweig, El món de 1914, traducció de Marc Jiménez Buzzi, Anglès (Selva), Ela Geminada, 2014.

Convé explicar el següent: va haver-hi una colla d’autors d’expressió alemanya que, il·lusionats amb tot el que havia donat de si l’Imperi prussià entre Bismarck i la dita belle époque —que va tenir a Berlín una de les sucursals més esvalotades i progressistes—, va creure, gairebé fins a la darreria de la guerra del 14, que Prússia estava cridada a convertir-se en l’ànima d’Europa (avui ho és, però només econòmicament) i, doncs, que es podia justificar una guerra si això havia de salvar no exactament un país, deien, sinó tota una civilització. Zweig, com es llegeix en aquest llibret, representa un d’aquests casos, però n’hi ha un altre d’igualment, o més, notable: Thomas Mann, que, en plena Guerra Gran, va publicar les Consideracions d’un apolític (1915-1918), en què semblava considerar que l’ensulsiada de la família Buddenbrook, que ell mateix havia novel·lat, quedaria redimida per un cop de força d’un dels nuclis de l’antic Imperi romanogermànic. Al capdavall, intel·lectual o no, tothom té dret a canviar d’opinió sobre qualsevol afer, en especial sobre qüestions d’ordre polític: així van fer-ho els dos autors esmentats, l’un alemany, l’altre austríac.

Austríac, hem escrit? En realitat, tots els grans autors d’Àustria, i fins i tot dels Estats annexats dins l’Imperi fins a la seva dissolució al final de la guerra, creien pertànyer a una cultura germànica única, en què no calia fer cap distinció patriòtica, sens dubte a causa de la llengua comuna que tenien, i, sobretot —vist el problema des del costat d’Àustria—, a causa del gran prestigi de les lletres d’Alemanya, de més altura, en termes històrics, que les lletres amb capital a Viena.

Zweig, doncs, no veia llavors amb mals ulls el progrés d’una guerra endegada per la “mare pàtria” que era l’Imperi prussià, i així ho manifesta en diverses ocasions en els articles que recull el llibre. Més endavant, arribaria a suïcidar-se, a l’exili brasiler, en veure la desfeta d’aquell ideal que havia significat la cultura i la civilització alemanyes: un miratge, però d’enorme eficàcia, com es va poder veure arran del Tercer Reich. “Ara Alemanya [6 d’agost de 1914] ha de colpejar amb tots dos punys, a dreta i esquerra, per sostreure’s al doble encerclament dels seus enemics. Cada muscle de la seva magnífica força nacional ha assolit la màxima tensió, cada nervi de la seva voluntat vibra de coratge i confiança”: són paraules de Zweig, curiosament parentes de la sofística patriòtica que desplegaria Goebbels al cap de dos decennis. En un imperi, el d’Àustria-Hongria, en què era difícil simpatitzar amb una identitat nacional —atesa la quantitat de llengües, religions i territoris que incloïa—, no va ser estrany que molts austríacs deleguessin adés en la nació alemanya els seus anhels de pertànyer a una pàtria sòlida, adés en una regió petita i compacta de l’actual territori austríac, com l’Estíria o el Tirol. La primera opció és la que va adoptar Zweig fins que, desencantat amb el que Alemanya va fer entre l’Anschluss i l’inici de la Segona Guerra Mundial, es va suïcidar per mor d’un sentiment completament oposat: un europeisme tan ideal com qualsevol nacionalisme, però gens amic de la violència i de la destrucció.