“Bach era un friqui de la tecnologia”
Entrevista amb el pianista Francesco Tristano que barreja els seus enregistraments de Bach amb concerts en la sala Moog o al Sónar
Casar dos mons aparentment llunyans com les sales de concert dedicades a la música clàssica i les pistes de ball techno sembla cosa de bojos, però algun boig, pocs això sí, ho ha aconseguit. Un bon exemple el tenim molt a prop, al barceloní barri de Sants: Francesco Tristano. Amb un peu a cada món i sabent-los barrejar amb intel·ligència (i sense por), ha arribat amunt en tots dos i, el que sembla més difícil, els seus públics han començat a barrejar-se. En el seu últim disc, a Deutsche Grammophon, comparteix lideratge amb la també pianista Alice Sara Ott i entre duets de Stravinsky, Ravel i Rimski-Kórsakov, apareix (en realitat obre el disc) un tema propi d’indubtable sabor techno.
No dependre d’Espanya
Després d’11 anys vivint a Barcelona, Francesco Tristano s’ha guanyat aquí un nom en el camp del techno, però les seves actuacions en el món clàssic són gairebé nul·les. “De fet, toco molt poc a Espanya, és el territori on menys toco, però ja em va bé, perquè em moc molt pel nord d’Europa i Barcelona és el meu refugi. Aquí treballo gairebé en secret”.
Una eminència musical com Jordi Savall retornava fa poc el Premio Nacional de Música davant la precarietat del panorama. “A Espanya, la política cultural està fatal. Que Savall renunciï és rellevant, és un home d’una integritat absoluta. La precarietat no és cosa d’artistes que no tenen subvencions per als seus projectes, també n’hi ha a la ciència, la sanitat, l’ensenyament. Al meu barri hi ha gent que ja no té per menjar. La meva sort és no dependre del mercat espanyol, si fos així tindria problemes per pagar el lloguer. Sóc afortunat de poder fer el que faig”.
Malgrat els seus enregistraments de Bach, Frescobaldi i Berio, Tristano (Luxemburg, 1981) és més conegut a la seva ciutat d’adopció (fa 11 anys que és a Barcelona), a la sala Moog o al Sónar, i ja l’any passat va sorprendre amb un concert en solitari en el Festival de Jazz de Barcelona.
Pregunta. Cóm arriba a compaginar la música clàssica i l’electrònica?
Resposta. Abans d’estudiar música ja improvisava en un piano que hi havia a casa. Després vaig entrar al Conservatori de Luxemburg i em vaig interessar pel jazz, que m’aportava aquesta llibertat que pensava que no em donava la clàssica. En traslladar-me a Nova York per estudiar a Juilliard, em vaig centrar en la música clàssica, però al mateix temps vaig descobrir l’electrònica. Un descobriment revolucionari per a mi, perquè no l’entenia, els codis eren molt diferents. Aquesta música va començar a inspirar-me i vaig incorporar-la a la meva música acústica. De dia estudiava piano i de nit experimentava en el laboratori de Juilliard, era com una segona educació que em vaig fer tot sol perquè encara no hi havia professors. No he estat mai un purista i suposo que mai ho seré, perquè el que em fascina és precisament barrejar aquests dos mons, l’acústic i l’electrònic, i buscar tots els camins intermedis.
P. Semblen mons distants.
R. Sí i no. La música electrònica no ve del no-res, ve de la música acústica i de la naturalesa. És tot un continu, no crec que siguin dos mitjans separats, s’inspiren mútuament. El que sí que és diferent són les circumstàncies que les envolten, però en el moment de crear tenen els mateixos ingredients: melodia, harmonia, timbre, color, gra de so... És com a la cuina: amb un all pots fer un wok asiàtic i una pasta italiana, i és el mateix ingredient, el que canvia és l’olla.
“Em fascina barrejar els dos mons, acústic i electrònic, clàssica i techno”
P. Pot saber a cada moment en quina situació s’està?
R. Al principi volia separar-les. Utilitzava el meu cognom Schlimé per a la música clàssica i Francesco Tristano per a tota la resta, però un dia vaig pensar que no tenia sentit, sóc un, i vaig deixar el cognom. Puc fer una cosa o l’altra, però sempre sóc jo. Els clubs cansen molt, perquè es toca molt tard, s’han de protegir les oïdes… La preparació d’un concert també cansa, s’ha d’estudiar molt, memoritzar les peces. Però trobo en aquesta dicotomia el meu equilibri.
P. No és el mateix tocar en un club amb pista de ball que en una sala de concerts.
R. Canvia molt, però en tocar en un concert busco la mateixa llibertat que tinc en un club amb els meus 35 canals de caixes de ritmes, baixos… És la llibertat d’anar més enllà de la partitura. La partitura no és una autoritat, sinó un manual d’ús. Quan vaig començar era la Bíblia, la Mona Lisa darrere d’uns vidres als quals no et pots apropar. Avui no és així.
P. En els seus treballs electrònics hi ha molta improvisació. No se li escapen els dits quan toca música clàssica?
R. De vegades, sí. Les partitures barroques conviden a la improvisació, molt més que les del segle XIX. L’última vegada que vaig tocar un concert de Mozart vaig improvisar les tres cadenzas i m’ho vaig passar bé. Estem tornant als compositors-intèrprets. Es va acabar l’època dels compositors amb C majúscula, que escriuen en secret. Els compositors d’avui estan a l’escenari, toquen la seva pròpia música. La meva música està pensada per al moment, no la concebo d’una altra forma.
“Els compositors d’avui estan a l’escenari, toquen la seva pròpia música”
P. Una de les seves especialitats és Bach, i encara perdura la discussió sobre la idoneïtat de tocar aquesta música amb un piano contemporani.
P. L’instrument és un mitjà, no el final. Als compositors barrocs no els importava tant el color de l’instrument. Bach era un friqui de la tecnologia, la seva gran passió era l’art de la construcció d’orgues. L’afinació d’un orgue era una ciència, i era la mateixa fricada dels DJ, que volen les últimes màquines. La tecnologia ha anat sempre de la mà de la composició i la creació, això no ha canviat. Es pot fer tot amb la música de Bach, és tan rica, tan densa, té tants elements! Després és una qüestió de gust. Vull tocar tota la música de Bach i posar-la en un context actual, com vaig fer en el disc Bach/Cage, produït per Moritz von Oswald; per primera vegada un productor technoproduïa per a una discogràfica com Deutsche Grammophon, un pas important. Vam gravar amb mitjans totalment tabús en la música clàssica.
P. Toca en club coses clàssiques?
R. M’agrada provocar, és molt important per a mi, perquè si faig el que la gent espera no hi ha sorpreses. No cal donar sempre el que s’espera d’un, i en el meu cas l’element sorpresa comença per sorprendre’m a mi mateix, és essencial.
