Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Coses que passen fora del procés

L'últim gran llibre de Serés, Podem com a revulsiu i el cafè que em prendria amb Torres-Dulce

Llibres. Fa alguns anys, en una transmissió de futbol per televisió en què l'entrenador basc Javier Irureta feia de comentarista, li vaig sentir improvisar un qualificatiu als xuts desganats i esfilagarsats que surten de vegades als davanters. Tiritos, en deia. Em va agradar el diminutiu, tan desdenyós com il·lustratiu. Ràpidament el vaig incorporar al meu lèxic literari. Quan un amic em pregunta per determinada novel·la, solc respondre-li, si el llibre no dóna la talla, amb el gràfic concepte de Irureta: bé, tiritos. És clar que això no podria dir-ho en una crítica literària com Déu mana a Babelia, que ja m'agradaria. Em farien fora, amb absoluta legalitat periodística, a cops de peu.

Un amic, fa uns dies, em va preguntar per l'últim llibre de Francesc Serés, La pell de la frontera, en observar que el tenia sobre el meu escriptori. Com que mai no m'he parat a pensar en l'antònim de tiritos (que en l'argot futbolístic podria ser míssil o gardela, com diu Joaquim Maria Puyal, o trallazo en castellà), li vaig contestar ugl, que és com contesto els meus amics quan em fan preguntes com aquesta per correu electrònic: un gran llibre. Una oda i alhora una elegia als confins humans i geogràfics, una oda i elegia dividida en relats calidoscòpics sobre la intempèrie física i social i privada. I una oda, si voleu, al semidesert ple de llum inabastable que són els Monegres, sempre que el projecte Gran Scala no el destrueixi com a paisatge únic i el converteixi en un dels territoris d'oci ludòpata més gran d'Europa.

El fiscal general de l'Estat no té gaire bona fama a Catalunya

Llegint aquest llibre, vaig pensar en un altre que també apunta a conformar el que el sociòleg francès Pierre Bourdieu va denominar en el seu assaig Les regles de l'art, “camp literari”. Em refereixo a La Moràvia, de Julià Guillamon. Si hagués de citar dos llibres escrits en català els últims anys, no dubtaria a citar els de Serés i Guillamon (em falta llegir l'última novel·la de Valentí Puig, de la qual algú em va avançar la seva opinió: ugl. Tots dos, cadascun en el seu espai corresponent entre rural i urbà, configuren un camp de producció sociològica, sense esbiaixar la referència humana i ètica de la gent que l'habita.

Eduardo Torres-Dulce Lifante. El fiscal general de l'Estat no té gaire bona fama a Catalunya. No sé si no la té des que, com a president del Comitè d'Apel·lació de la Federació Espanyola de Futbol, va aixecar la sanció d'un partit sense jugar que havia caigut sobre Hugo Sánchez, referent merengue de l'època i bèstia negra de l'equip culer. Aquesta inopinada decisió, només justificada donat l'indissimulat madridisme del fiscal actual, va suposar la seva dimissió el 26 de febrer del 1986. També podria ser que aquesta mala fama ja li vingués de la seva vinculació familiar amb Antonio Torres-Dulce i Ruiz, president del Tribunal d'Ordre Públic durant el franquisme. Ara, la desgraciada fama li ve, evidentment, per la seva poca gosadia per desobeir les ordres (de querellar-se contra els impulsors 9-N) dels patrons polítics que el van posar on és.

El meu problema amb Torres-Dulce és el següent. Aquest senyor, tot un fiscal general, em va informar d'un detall que se m'havia oblidat de la meva lectura, ja fa més de cinquanta anys, d'un llibre cabdal en la meva formació literària: em refereixo a Qué verde era mi valle, de l'escriptor anglès Richard Lewellyn. Un dia vaig descobrir un llibre d'Eduardo Torres-Dulce titulat Armas, mujeres y relojes suizos. En aquest llibre el fiscal m'ensenya que el text que portava a les mans el protagonista de Qué verde era mi valle era L'illa del tresor.

Llavors em vaig explicar per què el segon llibre que vaig llegir en la meva vida va ser la immensa novel·la de Robert Stevenson. L'illa del tresor també és un llibre de capçalera del fiscal de l'Estat. El meu problema amb aquest senyor, a qui recordo com a tertulià i crític de cinema en un dels millors programes que s'han fet a Espanya sobre cinema per televisió —Qué grande es el cine!—, és que no sé si faria un cafè amb ell. D'una banda em molesta la seva decisió extrajudicial (o ajudicial) respecte del joiós 9-N i, d'una altra, penso que si no fes el cafè em perdria conèixer més en profunditat a un home que confessa que té un deute que saldar-se a si mateix: visitar Jerusalem, on “va passar tot el que és important de la humanitat”.

Em sabria greu rebutjar aquest cafè amb algú amb qui comparteixo la seva passió per Jerusalem (la ciutat que mai visitem), per John Ford (que va obtenir cinc Oscar el 1941 amb la posada en escena de la novel·la de Richard Lewellyn) i per Llibertat, l'última portentosa novel·la de Jonathan Franzen. Un cinèfil amic i independentista m'aconsella sàviament que si es donés el cas, faci aquest cafè, que hi ha coses a la vida que de vegades no convé confondre.

Podem. Desconec el futur del partit de Pablo Iglesias. Però sigui el que sigui, haurà servit perquè la gent comenci a creure's subjecte històric del seu present i no mer votant cada quatre anys. I haurà servit perquè l'esquerra, en aquesta situació, comenci a espavilar-se.

J. Ernresto Ayala-Dip és crític literari