Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Pobresa, aigua i energia

Les tarifes de l'aigua i la llum inclouen càrregues i impostos que altres països financen amb càrrec als pressupostos públics

Fa uns anys que estem instal·lats en la crisi. Per més que hi hagi lleus signes de recuperació, serà lenta i difícil, sobretot per als que no tenen ni feina ni ingressos. Cada any, l'arribada del fred posa de manifest amb cruesa una de les cares de la pobresa: la dificultat de molts ciutadans de tenir accés a serveis públics bàsics, a causa de la impossibilitat de pagar-ne el preu. En aquestes reflexions, que van més enllà de les mesures immediates que cal prendre, intento aprofundir en les causes més que en les conseqüències. Em formulo algunes preguntes: La pobresa energètica és un problema de serveis socials, o és un problema de mala regulació del mercat? Es tracta només de posar pegats o d'intentar evitar les ferides? El problema és la falta d'ingressos, o també el preu excessiu del subministrament? Quins són els límits de la privatització dels serveis públics que subministren béns essencials per als ciutadans?

1. Preu, tarifes i impostos. Les dues primeres preguntes es responen juntes. Resoldre amb urgència el problema d'aquesta pobresa és un tema de serveis socials. Però evitar, o reduir, la importància del problema és un tema de política econòmica o energètica. Moltes persones tenen dificultats per poder pagar el preu de l'aigua, del gas o de l'electricitat, per la falta d'ingressos, però també pel preu exagerat d'aquests subministraments.

La tarifa que paguen els usuaris té una part important que correspon al “cost de producció i distribució” (en el cas elèctric la matèria primera, l'amortització de les centrals i els costos de la xarxa de distribució; en el cas de l'aigua, la captació, la potabilització, la distribució i la depuració), però en tots els casos, i sobretot en el primer, hi ha una altra part que són impostos i càrregues que no corresponen al cost energètic sinó a diners que dotaran fons per a polítiques públiques (subvenció al carbó, preus més baixos per als habitants de les illes, ajudes a persones amb ingressos baixos, estímuls a les energies renovables…). Això encareix enormement la tarifa.

Totes aquestes polítiques són necessàries i existeixen en molts altres països; però no les carreguen en la tarifa, sinó que els fons provenen dels pressupostos públics. Si es fes així, la tarifa elèctrica es podria reduir gairebé a la meitat, cosa que reduiria molt el problema de la pobresa energètica i alhora augmentaria la competitivitat de les empreses en reduir-ne els costos energètics. Aquí no es fa així en bona part perquè els pressupostos públics no aguantarien aquestes despeses a causa de la insuficiència de la recaptació, i per tant és molt més còmode carregar-ho al consumidor. Una vegada més acabem descobrint que el problema final és la inadequació del nostre sistema fiscal, per l'estructura dels seus impostos i per l'enorme frau fiscal.

Ho exposo de forma molt simple i sé que és més complex, ja que crec que té sentit que una part es carregui a la tarifa; però és innegable que el nostre sistema ha estat un fracàs perquè ha portat a unes de les tarifes elèctriques més altes de la UE, i a més ha acumulat un dèficit de més de 30.000 milions d'euros que s'estan finançant i que els consumidors aniran pagant durant els propers anys.

Dues paradoxes: mentre molta gent ha vist reduïts els seus ingressos durant els últims sis anys, el preu de l'aigua i l'electricitat ha anat augmentant d'una forma exagerada! I a les empreses, s'ha anat recuperant competitivitat abaixant els salaris, però al mateix temps s'ha anat perdent en anar augmentant el preu de l'energia!

2. Servei públic, negoci privat. El problema de fons rau en la necessitat de regular adequadament aquells sectors econòmics l'activitat dels quals té caràcter de servei públic, perquè produeixen béns bàsics que l'Estat té l'obligació d'assegurar. És millor l'empresa pública o l'empresa privada? Evidentment, no tot servei bàsic exigeix una empresa pública. Mai em passaria pel cap defensar la “nacionalització” del sector de la producció d'aliments. L'existència de milers d'empreses fa que el mercat, amb una bona regulació de la competència, aconsegueixi preus més baixos i més bons productes. Però penso que no és tan clar que sigui així en sectors amb enormes inversions i una configuració de gairebé-monopoli, en els quals no juga bé la competència. Sempre he estat partidari del sector públic. Si s'opta per la privatització, aquest caràcter de servei públic exigeix uns nivells de regulació i uns límits d'actuació (tarifes, contractes, marges, beneficis), molt diferents dels dels altres sectors.

3. Conclusions evidents. Urgència d'actuacions des dels serveis socials; necessitat de revisió de la regulació tarifària del sector energètic; urgència d'una reforma fiscal, i, finalment, necessitat que, encara que els Governs no hagin sabut imposar-ho, les empreses privades d'aquests sectors de servei públic entenguin que els molts avantatges que tenen els imposen una responsabilitat social corporativa d'un nivell molt més elevat que les dels sectors competitius. I han d'actuar en conseqüència.

Joan Majó, enginyer i exministre