Selecciona Edició
Connecta’t

El raig de llum que la guerra no va poder tombar

Un documental recupera el far de Buda, símbol de les Terres de l'Ebre

La matinada del 21 d'abril del 1938 un escamot de la FAI va aparèixer als voltants del far de Buda, a les Terres de l'Ebre, i va obligar a sortir de casa seva la família Cabezas, el patriarca de la qual, Alfredo Cabezas, exercia de torrer del far. Tenien l'ordre de cremar la construcció a causa de la seva importància estratègica, atès que les tropes de la República fugien en desbandada després de ser avantatjades al front de l'Ebre pels soldats de Franco. “Van ruixar de petroli el far, tres matalassos… Quan vam tornar a mirar ja sortien les flames per la finestra”. Manolita Cabezas, filla de l'Alfredo, només era una nena llavors, però amb 83 anys, encara recordava detalladament aquella nit. El far, malgrat l'atac, es va mantenir dret. També havia sobreviscut abans, el 18 de juliol del 1936, quan amb l'esclat de la guerra es va ordenar apagar els llums dels fars espanyols que il·luminaven els navegants.

El documental La filla del farer, produït per Sègula Films, rescata les vivències de la família Cabezas, l'última que va viure al far de Buda i una de les últimes que va residir a l'illa del mateix nom, avui en part extingida, ja que és devorada progressivament pel mar. Els seus records són la metàfora d'un ofici extint, d'una època perduda i dels canvis soferts en un territori, el de la desembocadura de l'Ebre, que va desapareixent any rere any a causa de la regressió. “Als fars vam passar els moments més feliços de la nostra vida, i també els més tristos”, va resumir la Manolita, que va morir mentre es rodava l'audiovisual. El director de l'obra, Mario Pons, va decidir dur-la a terme el 2005. Després va descobrir el material fotogràfic de Conrado Vallès, gendre de l'Alfredo, fet dies abans de la crema de la construcció. “No vèiem el final de l'illa, era molt gran! Avui tot això és mar, s'ho ha menjat tot. Per aquí navegaven els meus germans”, recordava la Manolita.

El far de Buda es va il·luminar per primera vegada el novembre del 1864. Llavors va ser catalogat com el més alt dels fars metàl·lics construïts al món. De color gris perla, tenia 51 metres d'alçària i una escala de caragol que semblava infinita, amb 365 esglaons. Famílies de tot Catalunya feien trajectes en tren de més de set hores els caps de setmana per visitar-lo, i organitzaven berenars als seus peus. “Tothom volia veure'l”, diu la família Cabezas. La filla del farer evoca la perillositat de les goles de l'Ebre, la caça d'ànecs o d'anguiles i la llet de les cabres de la zona com a recurs per alimentar-se. També rescata records de dies feliços amb nens rebolcant-se per les dunes o l'ofici dels pescadors preparant les xarxes per sortir a pescar. El documental destaca la situació estratègica d'aquestes construccions al Mediterrani i l'aïllament de les famílies dels torrers dels fars, que rebien avituallament amb barques en el terreny inhòspit que era aquesta zona de l'Ebre. Els habitants de l'illa de Buda havien de desplaçar-se per mar per anar a la localitat més propera, Tortosa (Baix Ebre), situada a uns 50 quilòmetres. Els pagaments als torrers, a més, de vegades es feien amb espècies. A la part alta del far hi havia una ullera de llarga vista amb la qual contemplaven els navilis a l'horitzó. El far de Buda necessitava 22 litres de petroli al dia i cobria una vintena de milles, explica amb 91 anys Antonio Cabezas Azuara, el germà de la Manolita. Al far hi havia una petita cuina i una sala de jocs per protegir-se durant els dies de tramuntana.

La Guerra Civil no va aconseguir arrasar aquest símbol de les Terres de l'Ebre. Però anys després la natura hi va posar fi. El desembre del 1959 un temporal va deixar inservible la instal·lació elèctrica i dos anys més tard, durant la nit de Nadal del 1961, unes onades enfuriades el van tombar. Avui no existeix com a tal, però el que va significar per als veïns de la zona persisteix. El 1983 es va inaugurar una torre al mateix lloc per rendir-li tribut, que continua sent parada obligada per als turistes.

La filla del farer ha rebut el suport del Port de Tarragona, dels Ajuntaments de Sant Jaume d'Enveja i l'Ampolla, la Diputació de Tarragona, el Museu de les Terres de l'Ebre i el Departament de Cultura de la Generalitat. L'obra s'ha presentat aquest novembre al Museu del Port de Tarragona, dins dels actes duts a terme per l'organisme per celebrar el 150è aniversari de la construcció dels tres fars de l'Ebre: el de Buda, el del Fangar i el de la Banya, l'únic que es conserva.