Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El debat impossible

Quan l'acord és impossible perquè ningú vol parlar, el que s'imposa és la quantitat. Votar és renunciar a l'acord

Fa unes setmanes vaig participar en un debat sobre la independència de Catalunya organitzat per la Universitat de Girona. Al final de cadascuna de les sessions (quatre en total), als assistents se'ls oferia l'opció de votar una de les tres opcions següents: 1) el debat ha contribuït a enriquir les meves idees; 2) m'ha fet canviar d'opinió; 3) m'ha mantingut en la mateixa posició que em trobava. Joan Vergés, el promotor dels debats, em deia que gairebé per unanimitat la més votada havia estat la tercera. És a dir, el debat sobre la independència és estèril, no mou a ningú de la seva posició inicial sobre el tema.

No m'estranya, però és preocupant que sigui pràcticament impossible apropar posicions sobre una cosa que ens hauria d'inquietar a tots. Més encara quan el context acadèmic incita a una discussió que és pura deliberació, al contrari del que ha de ser una negociació política, que ha de desembocar en un acord. Tot i això, la meva experiència com a articulista i conferenciant m'ensenya que hi ha qüestions que es resisteixen a la discussió raonable, i pertanyen a dos àmbits: el de la política i el de la religió.

Quan el debat és estèril és perquè està mal plantejat, perquè discorre des d'"ismes" o dogmes intocables. En aquest cas, les posicions que opten per la moderació i les terceres vies, les que fugen de les opinions extremes, manquen d'atractiu i no són escoltades. Si entre Rajoy i Mas ha estat fins ara inútil l'intent de negociar és perquè la posició d'un –la Constitució no es toca– i la de l'altre –la independència és l'única via– són actes de fe, resistents a la flexibilitat i als matisos. És cert que Mas segueix preferint parlar d'autogovern a utilitzar el terme independència, una posició assenyada, però que ell sap que no té la complicitat ni dels partits ni de les entitats socials que l'han acompanyat en el procés, almenys fins ara.

Quan el debat és estèril és perquè està mal plantejat, perquè discorre des d’“ismes” o dogmes intocables

De la impossibilitat d'apropar posicions a partir del diàleg, que no és una altra cosa que aportar raons a favor o en contra d'una qüestió conflictiva (el terme enraonar donaria compte d'aquest sentit de manera perfecta), deriva el fet que la solució democràtica hagi de ser la regla de la majoria. Negociar esdevé insòlit quan pocs polítics són de debò estadistes, personatges amb visió d'Estat, i no amb perspectives de curt abast. La regla de la majoria com a solució als conflictes és un fracàs d'allò més específicament humà, que és la raó, el logos, el llenguatge. Quan els acords són impossibles perquè ningú vol parlar, el que s'imposa és la quantitat, el nombre d'opinions a favor o en contra del que es tracta de decidir. Votar és renunciar a l'acord.

Tocqueville, que va ser un dels grans teòrics de la democràcia moderna, va alertar de la paradoxa de la regla de la majoria, una fórmula per la qual “l'opinió comuna es converteix en una mena de religió el profeta de la qual és la majoria”. És cert que quan es confia en l'opinió de la majoria s'està renunciant a dictats aristocràtics. El supòsit que la majoria té raó radica en la creença il·lustrada que l'individu és capaç de pensar per si mateix i que el que molts pensen és més susceptible de no ser erroni que el que pensen uns pocs. Ara bé, això no impedeix –i aquesta és la paradoxa– que aquesta opinió massiva, quan es manifesti, acabi arrossegant tota traça de pensament autònom i s'imposi com un nou despotisme.

I quina és aquesta majoria profètica? Fins ara, el que el 9-N ha deixat clar és que la suposada majoria de catalans a favor de la independència no és tan majoria com semblava. Molts dels que no van acudir a la pseudoconsulta no són contraris a la celebració d'un referèndum seriós i de debò, aposten per una revisió de l'Estat autonòmic, però es neguen a subscriure cegament les bondats de la secessió. Ara bé, per celebrar un referèndum en tota regla es requereixen dues condicions: pactar-lo amb l'Estat i tenir informació suficient per decidir amb coneixement. Tots dos haurien de ser els objectius més immediats.

És un al·licient que en el panorama polític espanyol i català es prevegin canvis importants amb la irrupció de Podem i Guanyem, canvis que trencarien les hegemonies i les majories absolutes. Encara que la fragmentació parlamentària dificulti la governabilitat, pot ser bona per reorientar el debat cap a una reforma constitucional que permeti el referèndum. Sigui com sigui, cal evitar el que temia Tocqueville i que el moviment suposadament majoritari, només perquè fa més soroll, faci callar els intents de discutir el que volem saber sobre el futur Estat del benestar, la desocupació, la precarietat, la corrupció, i també la reforma territorial. Un referèndum no es mereix aquesta denominació si, a més de ser legal, no va precedit d'informació abundant i diversa.

Victòria Camps és professora emèrita de la UAB.