Selecciona Edició
Connecta’t
Premi de les lletres hispàniques

Goytisolo: “Quan em donen un premi sospito de mi mateix”

“El gran mite d'avui és la marca Espanya”, va afirmar el nou premi Cervantes en una entrevista concedida ahir a Marràqueix

L'escriptor Juan Goytisolo, ahir a la seva casa de Marràqueix.
L'escriptor Juan Goytisolo, ahir a la seva casa de Marràqueix.

“Quan em donen un premi sempre sospito de mi mateix. Quan em nomenen persona non grata sé que tinc raó”, deia ahir Juan Goytisolo (Barcelona, 1931) a EL PAÍS des de la seva casa de Marràqueix. Guardonat avui amb el Premi Cervantes, es referia al Premi Nacional de les Lletres que li van concedir el 2008 i al vaivé de la seva relació amb Almeria: “Primer em van declarar persona non grata per Campos de Níjar, després em van declarar fill predilecte en agraïment; i després, persona non grata una altra vegada per prendre partit pels immigrants a El Ejido”.

Goytisolo arrossega últimament una perforació del timpà que li causa el que, sense perdre l'humor, ell mateix anomena “ejaculació auricular”. L'edat, diu resignat: “Ara els nens del meu barri corren a fer-me un petó a la mà. Coses de vell”. Juan Goytisolo va comprar aquesta casa, a uns passos de la plaça de Djemà-el-Fna, el 1981, quan ningú volia viure a la medina. Ell havia arribat a la ciutat per primera vegada el 1976 per estudiar àrab dialectal i allà mateix va sorgir el 1980 Makbara, una novel·la escrita en “vers lliure narratiu” que barreja amb tota llibertat veus, temps i espai, escatologia i erotisme.

No és casualitat que l'últim llibre publicat pel nou Cervantes sigui un poemari: Ardores, cenizas, desmemoria (2012). “La novel·la és un gènere omnívor, pot incloure la poesia, però la poesia no pot incloure la novel·la”, explica assegut a l'ombra d'un taronger que també fa llimones (o viceversa). “El que he escrit a partir de l'últim capítol de Señas de identidad és alhora prosa i poesia. La millor lectura és una lectura en veu alta, sobretot de llibres com Makbara, Paisajes después de la batalla o Las virtudes del pájaro solitario. Estan escrits per llegir-los en veu alta”. Per què llavors un llibre de poemes? “Bé, em vaig jubilar de novel·lista. En realitat la meva última obra hauria d'haver estat Telón de boca. El exiliado de aquí y de allá és una prolongació potser innecessària de Paisajes… Quan algú no té res de nou a dir, calla. He escrit poesia en els últims anys, assajos, els articles d'EL PAÍS… Tinc algun material nou escrit, però no tinc cap pressa per publicar-lo”.

"Tinc fama d'heterodox, però només he buscat ampliar la base del cànon, incorporar el que havia deixat de banda el nacionalcatolicisme"

Veí primer de París –on es va instal·lar el 1956 i després de Marràqueix, Goytisolo no ha parat de viatjar. Ha estat professor als EUA i reporter a Sarajevo, Txetxènia, la Capadòcia i Algèria, però mai ha volgut tornar a viure a Espanya: “Tant a París com quan feia classes a Nova York m'havia acostumat a una societat heterogènia. El barri del Sentier em va procurar una educació que cap universitat em podia proporcionar: el contacte amb migrants de tot arreu del món. Passejar per allà era passar del Pakistan a l'Índia, de l'Índia a Turquia. Quan tornava a Espanya l'any 76 només hi havia espanyols, i em va semblar terrible. En aquella època no hi havia immigrants, i veure una societat tan homogènia em va decebre”.

Goytisolo sosté que la transició política es va fer “tan bé com es va poder” però que Espanya encara té pendent la transició cultural: “Segueix vigent el cànon nacionalcatòlic. Jo tinc fama d'heterodox i mai he buscat l'heterodòxia, sinó ampliar la base del cànon, és a dir, incorporar el que s'havia deixat de banda, ampliar l'àmbit reductiu del nacionalcatolicisme, la fidelitat a un relat històric que no es correspon amb la realitat. Hi ha tres temes tabú en la cultura espanyola. Un és el caràcter mudèjar de la literatura espanyola castellana i catalana en els seus tres primers segles. S'escriu en llengua romanç però inspirant-se en models literaris àrabs. El segon, la importància del problema de la neteja de sang: tota la literatura és plena de la violència entre cristians vells i cristians nous i això es tradueix en noves formes literàries al segle XV i el XVI. Tercer, l'estranyament del tema eròtic. Tant Menéndez Pidal com Unamuno parlen de la cultura espanyola com una cultura casta en contraposició al llibertinatge de la cultura francesa. Quan un coneix el Cancionero de burlas, La lozana andaluza o La Celestina es troba que desmenteix rotundament aquesta afirmació”.

Autor d'una obra celebrada dins del realisme crític dels anys cinquanta, Juan Goytisolo va trencar amb el seu propi passat el 1966 amb Señas de identidad, publicada a Mèxic, atès que la seva obra estava prohibida per les autoritats franquistes. Aquell baptisme de foc experimental era, diu, una crítica als mites de la hispànica reserva espiritual d'Occident. I els de avui? Quins serien els mites de l'Espanya d'avui? “La marca Espanya”, respon sense dubtar. “Reduir Espanya a la marca Espanya i no veure la crua realitat d'una societat que està patint per l'atur i la marginació. Aquest mite de la marca Espanya cal desfer-lo. Aquest optimisme… Si fos caricaturista posaria un aturat assegut a la vorera demanant per menjar i algú que ve a anunciar-li que l'agència Standard & Poor's ha elevat la nota d'Espanya d'una A Plus a una A Plus Plus. Això és el que ens estan venent”.

MÉS INFORMACIÓ