Selecciona Edició
Connecta’t

Invents ‘fracassats’ que han canviat el món

Un llibre de Llorenç Valverde explica els orígens de grans descobertes

Els ordinadors personals “van ser un producte contracultural, que cercava minvar el poder que les tecnologies de la informació situaven en mans dels governs i de les grans corporacions”, observa Llorenç Valverde, matemàtic i informàtic, catedràtic de Ciències de la Computació i Intel·ligència Artificial. De cop, retreu la paradoxa: emperò les computadores personals, pel seu ús generalitzat en combinació amb Internet, han esdevingut “la principal eina de control de la ciutadania”, de la mateixa manera que la xarxa de xarxes, creada per compartir recursos, genera ara “reaccions irades” per això mateix, per compartir massa, sense preu.

“La història dels invents és en bona part la història de fracassos”, explica Llorenç Valverde (1953), que ensenya a la Universitat de les Illes Balears (UIB) i ha estat vicerector de Tecnologia de la UOC. “Molts d’invents no s’han acabat utilitzant com pretenien els seus creadors. S’han donat respostes encertades a preguntes equivocades”.

Llorenç Valverde.
Llorenç Valverde.

Valverde ha cavil·lat sobre la biografia dels artefactes contemporanis, dels pares reals i dels inventors incerts, en el seu llibre de 270 planes, Set fracassos que han canviat el món, l'edició en castellà (UOC) del qual ara és calenta. L’obra és un tractat àgil de cultura tecnològica i es llegeix com una novel·la, com observa el científic i prologuista Enric Banda, que apunta el cas modèlic dels cignes negres en l’univers dels esdeveniments improbables a la selva de la investigació.

“Ara tot pareix un gran invent i tot se sap aviat arreu del món gràcies a la xarxa, però ens manca capacitat i distància per veure-ho tot bé, destriar què quedarà”, diu el científic. "Segurament dins un garatge algú fa la recerca. Però entre les dificultats d’endevinar o preveure el futur, miri'n una prova: ningú va endevinar el gran creixement del telèfon mòbil”.

El rentaplats va ser inventat per una aristòcrata que no volia que li trenquessin més peces de porcellana

Precisament la història secreta dels sistemes que van fer possibles les comunicacions per mòbil i Wi-fi tenen a veure amb l’actriu Hedy Lamarr, que es despullava als anys trenta i era un gran èxit. El seu marit feia armes per a Hitler però els torpedes teledirigits podien retornar a l’origen en ser interferida la freqüència del sistema d’ordres. Lamarr va fugir als EUA, era la dona més bella del món, emperò creia que tenia els pits petits i va contactar amb un músic, George Antheil, que mitjançant mètodes naturals podia fer-li créixer la talla.

El músic tenia experiència en cintes forades de pianola i l’actriu va pensar en els codis de comunicacions i salts de freqüències del fracàs del seu primer home, traficant d’armes. El 1940 Hedy i George van imaginar el Secret Comunication System mentre tocaven el mateix piano, tots dos, prement les mateixes tecles, l'una darrera l'altra. "Sincronitzaven i mudaven les freqüències de manera constant", diu Valverde.

Hedy Lamarr.
Hedy Lamarr.

Amb el músic van contactar amb un professor de tecnologia de l'Institut Californià de Tecnologia, Samuel Staurt Mackeowm, i ell va posar notes tècniques, els detalls per sustentar la patent que es va registrar l'any 1941. Així va néixer una de les mares de les comunicacions. Ells no van saber que el seu invent seria per això, però va ser així; qui ho diria?

El consell d'inventors va donar el vistiplau a la patent i la va passar a l’Exèrcit, que va refutar de fer-la servir, els militars creien que era una beneitura que la base fos una joguina (la cinta de pianola), ideada per una actriu de cine; estrangera, a més. Els torpedes anaven en aire comprimit, encara. El sistema es va declarar secret i, després, quan es va desclassificar als vuitanta, va esdevenir el que és, i ningú no es recorda ni de l’actriu ni del músic.

"Amb els salts de freqüències, fills de la cinta de pianola, l'actriu i el músic es van anticipar set anys al resultats de dos experts que el 1948 van assenyalar que com més ample fos el canal (de les comunicacions) més fiable seria transmetre informació, amb un robust salt de freqüències o un interval més ample", raona Llorenç Valverde. En definitiva, el sistema de Hedy Lamarr i George Antheil "oferia confidencialitat a les comunicacions per ràdio i, a més, millorava la qualitat de les transmissions i aprofitava molt millor l'espectre de radiofreqüències".

El matemàtic creu que alguns contractistes de les forces armades dels EUA van tenir accés a la patent. "Resulta difícil determinar fins a quin punt la idea va inspirar l'aparició de les tecnologies digitals que van fer possibles i viables els salts i les tècniques que avui configuren l'espectre ampliat i que són la base de la telefonia mòbil i d'altres sistemes de comunicació indispensable." Valverde conclou sobre el cas: "Els telèfons sense fil i el Bluetooth encara utilitzen la tècnica dels salts de freqüència tal com el van imaginar Hedy Lamarr i George Antheil".

Andreas Pavel va inventar el 'walkman' l’any 1972. Va fracassar perquè aleshores la gent no volia dur auriculars pel carrer

Al llibre de Valverde se’ns xerra de les versions oficials i de les veritats i s’esmenta el no-inventor únic de la bombeta elèctrica, en la història-llegenda s’atorga la paternitat a Thomas Edison als EUA, emperò ell va arribar després que Joseph Swan registrés el seu artefacte al Regne Unit. S’explica que el millor llibre contra els errors és de Ramon Llull al segle XIII, Ars magna, una figura i un dispositiu mecànic que no va funcionar malgrat les tècniques de notació simbòlica i els diagrames combinatoris. Llull, en la seva obsessió, no va tenir acceptació, “però va ser un gran precursor”, diu Valverde.

El matemàtic mallorquí narra el cas de la troballa i la presentació del ratolí d’ordinador, com va néixer el rentaplats inventat per una aristòcrata que no volia que li trenquessin més peces de porcellana. També escriu i retrata la natura de la patent de la pinça d’estendre roba –l’últim disseny de la qual, inútil, s’exposa al museu MOMA de Nova York. I com els bolquers d’un sol ús per als nadons van entrar al mercat després que els fessin servir els astronautes en els seus viatges per poder anar de ventre–.

El fundador i president de Sony fins al 1994, Akio Morita, es va vanagloriar sempre d’haver inventat el walkman, que li feia possible allò que més li agradava: escoltar música i jugar a golf. Emperò, Andreas Pavel va ser primer que ell perquè l’any 1972 havia inventat un cinturó estereofònic amb uns grans auriculars. Va fracassar perquè aleshores la gent no volia dur auriculars pel carrer. Sony li va comprar just parts de l’enginy. El 2004, cinc anys després de la mort del magnat japonès, la multinacional va pagar 10 milions de dòlars a Pavel, que el 1977 havia patentat l’aparell portàtil.

Llorenç Valverde es reconeix testimoni del fracàs d’un invent que no va tenir èxit, devora del seu doctorand Tomeu Estrany, que va intentar fer servir l’impuls elèctric que es genera als ulls humans, al moviment del globus que muden la mirada, per fer moure el cursor a la pantalla de l’ordinador. El prototip va arribar a funcionar, però el producte no es va concretar. Emperò ell creu que l’invent serà realitat.