Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La societat postnacional

Hem de recuperar el llegat d'afecte i civilitat que permeti la convivència i superar l'epidèmia identitària que ens atordeix

Aturar-se a distingir les veus dels ecos és una tasca difícil en aquest país de països, on campa a gust el maniqueisme, la ponderació és vituperada sense pudor i la polarització engrandeix la bretxa entre els ciutadans. I no obstant això és urgent fer-ho, perquè el que està en joc depassa amb escreix les fronteres que El Tema imposa. Ja fa set anys que es va accelerar la fallida econòmica, política i moral que patim, fins i tot avui és pitjor que aleshores.

L'empobriment ha portat bona part dels assalariats a l'estretor, si no a la misèria. L'austericidi neoliberal ha segat arran l'Estat del Benestar i ha desesperat moltes persones depenents, necessitades o malaltes. Una corrupció que abans d'ahir se suposava que estava acotada s'ha revelat sistèmica, metàstasi emparada pel cinisme que la nomenklatura amb prou feines dissimula. El règim sencer fundat per la Transició, espanyol i per tant català, ha assolit una agonia a la qual només una regeneració profunda de la democràcia podrà posar-hi remei. I mentrestant hi ha el perill que la Unió Europea naufragui, l'únic buc capaç de navegar la galerna que la globalització desferma.

La conjuntura és greu, i la barreja d'extraviament i desesperança que infon provoca respostes que oscil·len entre la depressió dels veritablement humiliats i la cínica barra dels poderosos, passant per l'entusiasme il·lús de la minoria majoritària que licita només per la seva autarquia, idíl·lica i veloç. La tempesta amenaça la navegació comuna, i mentrestant les elits sedents a Madrid i a Barcelona distreuen el passatge marejat amb els seus respectius sonalls identitaris. Allà, perquè l'entramat castís del poder central especula sense escrúpols, per tal de tapar la seva incomptable vergonya, a costa de l'espantaocells en què ha convertit a Catalunya, amén d'Espanya i els espanyols; aquí, perquè el seu ufanós correlat indígena fa el mateix a costa de l'espantall al qual ha degradat la idea d'Espanya —i la diversitat de Catalunya i els catalans— per tal d'ocultar la seva pròpia vergonya i erigir el seu tòtem patriòtic.

Pel que fa a casa nostra, en concret, la confusió és tan majúscula com el tel del somni que el front independentista ha aconseguit fer créixer amb les bufades dels seus mitjans persuasius. I no obstant això, per més que digui missa, els seus set milions llargs de ciutadans no conformen un “poble” dotat d'origen, destí i identitat, les diferències del qual es resoldrien en una comunitat nacional cohesionada, hereva d'una sola tradició i encaminada a un comú horitzó.

Ans el contrari, com li passa a qualsevol col·lectivitat quan supera l'autogen tribalisme, integren una població jerarquitzada i heterogènia, és a dir, una societat complexa composta per múltiples classes, estaments, col·lectius i confessions, i hereva d'un trenat de tradicions de diferent índole i presència.

Aquesta és la premissa de la qual haurà de partir una autèntica política d'emancipació social —abans de res compromesa amb la defensa de la llibertat, la igualtat i la fraternitat— el dia que les esquerres despertin de l'engalipada identitària que l'abraçada obscena entre Moisès i David, que ha soldat la CUP-vergència, va delatar sense enrojolament, per a èxtasi dels qui s'autoanomenen nosaltres i desolació dels qui no s'acullen només a un pronom.

Malgrat tot, encara que tant l'espanyolisme com l'independentisme ho neguin, són legió els ciutadans que no combreguen amb els seus respectius credos, i s'enfronten a l'esquerda creixent. Bé perquè professen una doble identificació i se senten, en graus diferents, espanyols i catalans alhora. O bé perquè se saben —i volen— no sense sentir-se lligats a cap nació, i com a màxim senten febles identificacions que subordinen a les seves conviccions ciutadanes, és a dir, a l'horitzó postnacional cap al qual ha de redreçar-se, al seu entendre, la racionalitat política i la seva praxi. Durant l'últim lustre, la vasta col·lectivitat que els uns i els altres componen ha assistit consternada a la bacanal de la discòrdia, d'un costat atiada per l'arrogància piròmana de l'espanyolisme centralista —només una part d'Espanya, recordeu-ho—; i d'un altre, per una constel·lació independentista que dilueix algunes bones raons en un beuratge de fal·làcies.

No s'ha d'oblidar, amb tot, que durant tres dècades llargues aquest país de països —una rellevant porció dels seus dirigents, i una aclaparadora majoria dels seus ciutadans— va promoure una concòrdia a la qual la cultura del catalanisme va prestar una impagable contribució, que a aquest costat de l'Ebre va despertar una adhesió heterogènia fins que tots dos maximalismes la van escarnir.

Resulta peremptori recuperar aquest llegat d'afecte i civilitat per crear —i animar— una convivència que doni cabuda a totes les identificacions i que superi d'una vegada, en el marc d'una societat postnacional, l'epidèmia identitària que ens atordeix i desarma davant les amenaces que planen sobre Catalunya, Espanya i Europa. I voler un país plural, adult i no pueril de debò, en el qual no toqui gelat per postres cada dia, ni només els petons tapin els llavis.