_
_
_
_
_

Si és que hi ha cases d’algú…

Mentre els promotors de Caufec tornaven a mirar els seus plànols, a Barcelona tenia lloc la setmana negra dels desnonaments

"Casa meva és casa vostra", cantava Sisa a la celebèrrima cançó. Una generositat típica de la seva generació, que es va obrir al món abans que la ventada del neoliberalisme aconsellés els joves dels vuitanta guanyar molta pasta i comprar-se una casa privada. Taral·lejo la música mentre miro el mapa per situar el projecte Porta de Barcelona, nom oficial, o pla Caufec, com el coneixen els veïns. Està encaixat com un guant entre els últims contraforts d’Esplugues de Llobregat i la muntanya domèstica de Sant Pere Màrtir, ja a la capital. Ha ressuscitat ara que la crisi sembla aixecar la peülla que aixafava aquesta mena de projectes. Fa uns anys, veïns més propers a Sisa que no pas a la promotora, van fer soroll amb les pancartes, els mossos van cascar i la cosa va acabar als tribunals ara mateix, amb una absolució per a tothom. Aquesta gent eren ecologistes, entre altres coses: volien preservar la natura que queda a Barcelona a la part alta, aquesta franja ignota que és Collserola.

El pla Caufec inclou hotels, centre comercial, torres d’oficines i habitatge de luxe. No sé si manté aquest plantejament de màxims. El mapa em diu que la zona a construir és un vessant salvatge –tot d’herbotes—a tocar de Finestrelles, que és un barri menut, quatre carrers verticals, molt simpàtic d’Esplugues. De l’altre cantó, ja a Barcelona, hi ha un altre barri encara més simpàtic, que si una tanca els ulls li sembla que és a Calella de Palafrugell però sense mar: carrers circulars en pendís, cases blanques, piscines, el cotxe aparcat a la porta. Vol dir que les dues ciutats es van acostar a la muntanya amb uns miraments que el pla Caufec ha oblidat. El pla Caufec va plantejar algunes coses a la Generalitat del 2004, de govern progressista. Li va dir que per què no trèiem les torres d’alta tensió, ja me n’encarrego, i a canvi m’augmenteu l’edificabilitat. Va ser més o menys com això. També van prometre pisos de protecció i, fins i tot, una residència per a discapacitats; total, l’aposta era pel negoci, que la crisi va congelar.

D’acord: si algú vol obrir el calaix dels projectes frenats, és la persona que pretén fer producte per a rics, perquè... qui compraria un pis, si no? A més a més, hi ha veïns que aplaudeixen perquè calculen que un centre comercial just aquí els facilitarà la vida. Cadascú veu el món com li sembla. Però som als antípodes de l’habitatge concebut com a bé social, i en algun moment hem de començar a pensar en aquests termes. Benvinguts, passeu, passeu. Mentre els promotors de Caufec tornaven a mirar-se els plànols, a Barcelona es va produir la setmana negra dels desnonaments. Recordo que fa molts anys, abans de la crisi, l’alcalde Joan Clos va ser el primer a vaticinar-ho. Els pobres s’estan hipotecant, va dir, i quan s’apugin els tipus d’interès no podran pagar i tindrem un drama. Era durant la bombolla, que ell no reconeixia: no hi ha especulació a Barcelona, afirmava. No es van apujar els tipus, es van esfumar els ingressos, però va ser el mateix: els pobres van deixar de pagar.

El cas és que a Barcelona s’estava produint una aberració: els immigrants compraven pisos al cap de pocs mesos d’haver-hi arribat, abans de tenir una idea clara de la seva estabilitat. No és que fossin intrèpids o especialment ambiciosos: és que no hi havia habitatge públic de lloguer. Tot era de compra. És el que la gent vol, deia Clos: si els envio a llogar em maten. Però la política d’esquerres també és regirar els conceptes, modificar les prioritats de la gent. El votant no és un client que exigeix. Ara és quan Barcelona es planteja el lloguer, en noves construccions o recuperant pisos que els bancs vigilen amb dents i ungles. Es van fer inspeccions a Ciutat Meridiana i va resultar que la meitat dels pisos visitats estaven ocupats a la brava. No eren okupes, eren famílies que buscaven un sostre. Casa meva és casa vostra.

Estem en un mercat immobiliari trastocat, embogit, en el qual ja no valen les regles del capitalisme, perquè estem parlant de necessitats gairebé medievals. Un torrent de gent al carrer. I si ens acostem al ple municipal en què es discuteix el tema, topem amb una onada de demagògia de l’oposició –“vostè no fa res, senyor alcalde” – i un parapet d’impotència per part del Govern. Bla, bla, bla. I pegots, petits programes. El que cal és un pacte entre parts, política, bancs, promotors, experts, entitats, un gran pacte que digui que no hi haurà famílies obligades a donar un cop de peu a una porta. M’expliquen que, durant el ple, Xavier Trias va anar llegint el dossier sobre les “ciutats educadores” que presentava a la tarda: és possible. El discurs el duia Antoni Vives, que és assenyat i no es deixa endur per les frases fàcils. Però eduquen les ciutats que ens protegeixen. Si és que hi ha cases d’algú…

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_