Selecciona Edició
Connecta’t
TRIBUNA

El precariat, la pitjor herència

Potser hi ha aspectes discutibles en l'acció política del Govern del PP en aquests tres anys de legislatura, però no en matèria de desocupació. El balanç en aquest aspecte és tan dolent que no es justifiquen gens els paràgrafs propagandístics del president Rajoy en el seu article publicat a El Mundo (“la reforma laboral es troba darrere de la millora en l'ocupació, que està creixent a un ritme molt superior al que tradicionalment es produïa a Espanya amb aquesta taxa d'activitat”), ni les seves crítiques paraules contra “una nova llegenda negra que explica sense descans que les coses van sempre malament a Espanya” i “contra el fatalisme estèril, el pessimisme interessat o l'empipament permanent que tiren per la borda uns assoliments que són excepcionals”.

No és només que en aquests moments la taxa de desocupació sigui tan desgraciada, o fins i tot pitjor, que la que hi havia amb els socialistes en l'últim trimestre de 2011 (23,67% enfront d'un 22,85%) —cosa que dóna dret a parlar de tres anys perduts— sinó de la resta dels aspectes que acompanyen una reforma laboral que es va justificar en l'enorme dualitat entre assalariats fixos i temporals al mercat laboral espanyol, la més important dels principals països europeus.

Els precaris estructurals perden el contracte social

Aquesta dualitat no s'ha corregit gens després d'aquesta reforma que, a més, ha facilitat a traïció (perquè d'això no en va dir res a la seva justificació normativa) una devaluació salarial que ha reduït la capacitat adquisitiva de bona part de les famílies espanyoles. Les últimes dades de l'INE i de l'Agència Tributària posen de manifest les baixes retribucions d'una gran part dels treballadors espanyols. I encara hi ha agències com l'OCDE o el Fons Monetari Internacional (FMI) que insisteixen que s'aprofundeixi l'ajustament salarial… per sortir de la crisi. Quins temps aquells en què el pitjor era el mileurisme!

Un altre informe, aquest de la societat de gestió de crèdit i estalvi Intrum Justitia, diu que gairebé la meitat dels joves espanyols entre 15 i 24 anys pensa emigrar fora d'Espanya a la recerca de prosperitat. Només Grècia, dins d'Europa, ens supera (el 53% dels joves). I en l'estudi sobre la feina, corresponent a 2013, PricewaterhouseCoopers (PwC) s'assenyala que caldrà esperar l'any 2033, un quart de segle després de l'inici de la Gran Recessió, perquè Espanya recuperi el percentatge de desocupació anterior a la crisi econòmica.

Així doncs, pocs indicis objectius d'optimisme en aquest terreny, que és el que diferencia en primera instància el nostre país de qualsevol altre europeu, exceptuant Grècia. La magnitud de l'atur i la degradació de l'ocupació són les que ha fet aparèixer entre nosaltres un nou concepte: el del precariat.

A causa del professor de la Universitat de Londres Guy Standing, creador de l'Índex de feina decent (llegiu El precariado. Una nueva clase social, de l'editorial Pasado/Presente, o Precariado. Una carta de derechos, de Capitán Swing editorial), el precariat és un conglomerat heterogeni de diversos grups socials, fonamentalment joves amb formació (encara que no només), que es troben en una situació laboral incerta i a mig camí entre l'exclusió i la integració social.

Espanya trigarà 25 anys a recuperar l'ocupació d'abans de la crisi

El precariat, o està a l'atur, o té un contracte a temps parcial involuntari, o un contracte temporal. Sense un ancoratge estable a la feina, sense la identitat que dóna un lloc més o menys segur, centenars de milers de persones es van incorporant a aquest grup que ni pertany a la classe obrera, ni a la classe mitjana, ni a l'economia submergida. No tenen contracte social amb la societat i en molts casos, avisa Standing, poden deixar enrere les raons morals per respectar les lleis, la transgressió de les quals arriba a ser la seva única forma de sobreviure.

Més de la meitat dels joves espanyols no tenen feina, i s'amunteguen en la recerca d'un lloc de treball eventual. Prop de cent mil d'ells viuen de sous i subsidis que no els permeten aconseguir uns estàndards de vida mínimament decents. A la paret d'un carrer de Madrid hi ha un grafit que diu: “El pitjor seria tornar a la vella normalitat”. Aquesta seria la pitjor herència d'aquest Govern.