Selecciona Edició
Connecta’t

“Ja no tinc llàgrimes”

Carmen Martínez, la dona de 85 anys desnonada, viurà en un pis pagat pel Rayo

Carmen Martínez al costat dels seus familiars.
Carmen Martínez al costat dels seus familiars.

“Ja no tinc llàgrimes”. Carmen Martínez Ayuso, de 85 anys, les va gastar totes acomiadant-se de mig segle de records quan la van desnonar de casa seva, al número 10 del carrer Sierra de Palomeras, al barri madrileny de Vallecas. Ja han passat unes hores des que la plantilla del Rayo Vallecano es comprometés a pagar-li un lloguer la resta de la seva vida, però ella continua preguntant als seus néts i les seves dues besnétes: “Ens ajudaran?”. Aferrada al bastó, la Carmen s'aixeca els pantalons per mostrar una ferida de la seva adolescència, quan ja treballava de dona de fer feines. El seu gos, Terrible, li va fer una mossegada considerable a la cama. “Tota la vida que treballo, llevant-me a les sis del matí per collir el blat, perquè de sobte vinguin a endur-s'ho tot quan l'única cosa que vols és estar tranquil·la”.

La Carmen va ser desnonada divendres del seu habitatge, valorat en 160.000 euros, perquè el seu únic fill, Luis Jiménez Martínez, la va posar com avaladora d'un préstec de 40.000 euros amb un particular, Francisco M. La família explica que el fill va demanar els diners per reformar la casa i superar els problemes econòmics després de divorciar-se i perdre la seva feina com a venedor de pisos. Va aconseguir els poders de la casa una vegada mort el marit de Carmen, fa set anys, i la dona no va saber que seria desnonada fins que la policia va visitar el seu habitatge uns dies abans del primer intent de llançament, fa un mes. “Jo no en sabia res. No sé llegir ni escriure, signant en tinc prou, així que vaig demanar ajuda a la veïna i ja ens vam assabentar de tot”. La família assegura que el fill li va demanar els diners a un particular perquè li van denegar el préstec al banc.

La casa de la Carmen era una antiga masia en què vivien unes vuit famílies. Hi havia gallines, tractors i un hort i era propietat de la mare del seu marit. Fa uns deu anys la van enderrocar i hi van aixecar l'habitatge actual. Un d'aquests pisos va ser per a la Carmen i el seu marit, que va treballar durant tota la seva vida al camp en unes condicions que la seva vídua encara s'escandalitza quan les recorda. “Arribava tan esgotat a casa que sovint havia d'obrir-li la boca mentre dormia per ficar-li un iogurt”. Carmen no concep la seva vida sense el seu marit. “Que n'hem passat d'anys asseguts, l'un al costat de l'altre, rentant els plats. Un amb el drap humit i l'altre amb el sec”. Tot i que viu sola després de la mort del seu marit, ella en tenia prou amb els records.

“Tota la vida que treballo, llevant-me a les sis del matí per collir el blat"

Encara recorda la il·lusió amb la qual esperaven el final de les obres. “M'encantava que em portés a veure la façana. Els nostres somnis eren allà”. També recorda el dia de la mudança, plovent a bots i barrals. “Un amic ens va dir que aquella nit dormiríem allà com fos, encara que caigués un diluvi”. La rutina de la Carmen va canviar després de la mort del seu marit. No pot evitar plorar quan recorda els eterns passejos que feien junts cada tarda. Ara passa els dies amb les seves amigues, les seves veïnes de tota la vida, sobretot anant a missa. Dijous, el dia abans del desnonament, es van acomiadar abraçades al costat del portal de la Carmen. “Demà et volem veure aquí”, li van dir desconsolades.

Encara que els activistes de PAH Vallecas van aconseguir paralitzar el primer desnonament fa un mes, Carmen vivia amb una por terrible des d'aleshores. Cada vegada que veia un policia es posava a tremolar. “Em deien que tot aniria bé, però quan has de parlar amb un policia és que alguna cosa passa”. No va dormir la nit de dijous i quan a l'alba va veure que precintaven la zona va entendre que tenia les hores comptades. “Jo volia veure el que passava, però venien i em tancaven la porta”.

“Jo no en sabia res. No sé llegir ni escriure, així que vaig demanar

ajuda a la veïna"

Quan la Dafne, la seva besnéta gran, de 7 anys, li apropa un mocador no pot evitar mirar-la amb tendresa. Li encanta repassar cada anècdota i sobretot cada tràngol viscut. Abans que res recorda el seu marit. Prop de casa seva hi ha una zona recreativa on els avis juguen a cartes i passen el temps, però a ella no li agrada anar-hi. “Prefereixo anar a missa. Si hi vaig tota sola sembla que estic buscant nòvio”. Desperta una riallada al menjador del seu nét Luismi, on passarà la nit, però el seu posat seriós no pot ser més clar. “El millor que m'ha passat és haver tingut un bon marit”.

Passen les hores i el passat de la Carmen es torna futur. El Luismi és l'encarregat de buscar un pis perquè el club en pagui posteriorment el lloguer, i entre ells ja discuteixen si és millor uns baixos o un primer. “Uns baixos, però que no tingui jardí, que jo ja no puc sortir”. La vitalitat que desprèn, el to de la veu i la potència de la mirada no tenen res a veure amb la seva edat. Una dona que ha sobreviscut als bombardejos del seu Vallecas natal durant la guerra no vol enfonsar-se per un desnonament. “Tots els diners que s'embutxaquen els poderosos vénen de la nostra suor. He viscut molts anys, però la vida no deixa d'espavilar-te”.

MÉS INFORMACIÓ