Selecciona Edició
Connecta’t

El ‘Sugar Man’ de Jerez de la Frontera

Fernando García, líder del grup dels vuitanta Rey de Copas, descobreix que un dels seus temes ha venut centenars de milers de còpies a l'estranger a través de 26 versions

L'artista lluita ara pels seus drets

El músic Fernando García-Sánchez. (FOTO: JUAN CARLOS TORO).

Va veure l'accident de camí a l'institut on feia classe. Un nen havia caigut de l'autobús escolar en ple centre de Jerez i una de les rodes li havia destrossat la cama. En arribar, l'hi va explicar horroritzat al director. “Doncs vés corrent a l'hospital, que és el teu fill”. Podria dir-se que el matí del 12 de febrer del 1988 també va acabar la carrera musical de Fernando García Sánchez i l'ascendent projecció de Rey de Copas, la banda amb la qual gravava en aquell moment el segon LP dels quatre que havia contractat amb Dro, avui propietat de Warner. “Amb el tercer àlbum a l'estudi, vaig agafar el micro i els vaig dir: ‘me'n vaig a casa'”, recorda assegut en una cantonada del bar La Moderna, a la mateixa taula que apareix a la portada del seu primer àlbum del 1987 i amb aquell look canalla i el tupè de sempre.

Fernando García va deixar la música durant 10 anys, després que el seu fill tingués un accident el 1991

Fernando va emmudir durant aquells deu anys d'hospitals i anades i vingudes a Barcelona per curar el seu fill. Passat l'infern, es va dedicar a les classes, va muntar i va desmuntar una empresa, es va divorciar i va compondre alguns temes que insistien en aquell so pop aflamencat tan seu: ningú li va fer cas. Però fa tres anys se li va ocórrer això tan contemporani de googlejar-se a Internet. I zas!, a la tercera combinació va trobar milers de pàgines amb Frontera del ensueño, un tema del seu segon àlbum que no va arribar ni a single en el seu moment i que el 1990 havia remesclat Dave Ball –parella artística de Marc Almond a Soft Cell– amb el seu grup The Grid. Sense saber-ho, la cançó s'havia convertit en un hit internacional. I ell, en un músic fantasma.

En sentir la seva història un pensa de seguida en Sixto Rodríguez, aquell músic nord-americà que era una estrella a Sud-àfrica mentre passava gana al seu país, popularitzat el 2012 pel documental Searching for Sugar Man. “M'ho han dit, sí, he de veure aquesta pel·li”, respon ell. El seu cas és la versió de Jerez d'aquell miracle discogràfic –amb totes les seves variants surrealistes– materialitzat a través d'una cosa menys romàntica com les remescles de house i chill out. Però la història també amenaça d'acabar als tribunals.

Durant el temps que va estar apartat de la música es van gravar 26 versions diferents de la cançó, editades per una desena de companyies. El 2003 va haver-hi un pic de vendes amb el remix d'un dj novaiorquès anomenat Ray Roc (amb la versió Black latin soul) i el 2009 va arribar a publicar-se un disc en un segell australià amb 14 versions diferents del mateix tema. Tots aquests remix de Frontera del ensueño es van vendre a França, el Regne Unit, el Japó, Bèlgica, l'Argentina, Austràlia, el EUA...

S’han editat 26 versions del seu tema Frontera del ensueño

Es van fer vinils, milers de CD i es van despatxar incomptables arxius digitals (encara que no n'hagi rebut ni un duro). Però el tema es pot comprar encara en tota mena de portals de música electrònica o a iTunes –on va aconseguir els nivells més alts de popularitat, segons la mateixa web–. Dj Onionz, un dels remescladors de la cançó als EUA, li va escriure això: “He estat un fan de la teva música i va ser un honor remesclar un clàssic així”. Un clàssic? Ell va al·lucinar, esclar. En comprovar les liquidacions de la SGAE corresponents als últims 14 anys va trobar poc més de 10.000 euros.

EL PAÍS ha comptat les unitats físiques (vinil i CD) liquidades que figuren en aquests documents: sumen al voltant de 756.000, una xifra avui només a l'abast de les estrelles del pop. Però la societat assegura que podrien ser menys perquè el sistema de comptabilització de drets internacionals és extremament confús. No saben quantes, ho estudiaran les properes setmanes, asseguren. No hi ha dubte, no obstant això, que són centenars de milers. I això sense comptar les descàrregues digitals. Almenys aquí hi ha una resposta.

Fernando García-Sánchez, a l'estudi on grava a Jerez. ampliar foto
Fernando García-Sánchez, a l'estudi on grava a Jerez.

Warner, la discogràfica que continua rebent el 50% dels drets d'autor de Fernando i amb la qual teòricament va rescindir el seu contracte el 1991, segons apareix en un document que conserva, li passa la pilota a la seva editora (Warner Chapell) i aquesta, en boca de l'executiu Enrique Magaz, la retorna a la discogràfica sense donar ni una sola resposta després de diverses peticions d'informació per correu electrònic, SMS i telèfon d'aquest diari. Fa un any Fernando va pujar a un autobús nocturn des de Jerez i es va plantar a la seu d'aquesta multinacional a Madrid. “Vaig estar a la porta de l'oficina del president, José Carlos Sánchez Charlie, amb qui havia tingut bona relació en el passat. Però no em va voler ni rebre. Només vull que em donin informació, però ningú de Warner ha volgut fer-ho”, explica.

Avui no té ni un duro. Més pelat que una rata, diu ell amb una riallada. Continua fent classes, escriu llibres sobre antropologia de la religió i compon temes del que vol que sigui el seu proper disc. Queden, això sí, records de temps millors. Ha de mantenir el Jaguar S-Type platejat que condueix encès amb accelerades als semàfors. Ell es descollona. Tot el que l'envolta ara té un aire tragicòmic. “Aguanta'l un moment prement el gas”, demana mentre baixa a agafar el tiquet del pàrquing i obliga el periodista a creuar la cama des del seient del copilot perquè no es cali. En baixar del cotxe, cal desconnectar els pols de la bateria copejant-los amb el triangle lluminós que té al maleter per no rebre una descàrrega. No té diners ni per portar-lo al mecànic. “Jo necessito molt poc per viure, noi”, diu traient la Gibson Lucille vermella que li va comprar José María Pachón el 1980 i que forma part del seu so des de llavors.

Però aquesta història ja no va de guitarres, sinó de drets d'autor, royalties i de les ganes de Fernando de tornar a gravar. Davant el silenci de Warner, l'advocada del músic, l'experta en propietat intel·lectual Mónica Sevil, creu que només hi ha dues opcions: “O hi ha hagut una explotació il·lícita de la seva obra, amb la qual cosa s'han quedat un 100% d'una cosa que no els correspon; o en el cas que poguessin tenir alguna potestat, no han liquidat el 25% dels royalties corresponents al Fernando”, explica Sevil, mentre afegeix que exercitaran accions legals si Warner continua sense atendre la seva demanda d'informació.

“Cruzar la frontera que hay al llegar al sol / abrir con la llave, la puerta que está en tu voz", així comença el tema que s'ha convertit en un hit internacional a través d'aquestes 26 versions, majoritàriament de dubtosa qualitat. Ell ho accepta. I torna a riure. “N'hi ha que no hi ha per on agafar-les, jo ho hauria fet d'una altra manera... Però segur que no haurien tingut aquesta repercussió”.