Selecciona Edició
Connecta’t
de cara | Vicky Peña

“Cal passar pàgina, però abans cal llegir-la”

L'actriu interpreta ‘El llarg viatge del dia a la nit’, sobre la felicitat i el fracàs

L'actriu barcelonina, Vicky Peña. Ampliar foto
L'actriu barcelonina, Vicky Peña.

Aquest país va esperar la felicitat i el seu present sona a fracàs. Què contenen aquestes paraules? Durant segles hem viscut en una societat en la qual un mana i un altre obeeix i no hem sabut adaptar-nos al pas democràtic d'altres països. Ens hem estancat; ens sembla que n'hi ha prou amb poder votar.

El ciutadà s'ha conformat. Triem i esperem que ells treballin i solucionin, des dels polítics fins al president de la comunitat de veïns. “Ja te n'encarregues tu”. I cal estar al peu del canó, ser perseverant.

Ara s'és molt perseverant. Des que hi ha aquest Govern monstruós la gent surt al carrer perquè és ominós com estan desmantellant el teixit social. Ara sí, però excepte en algunes vagues, la ciutadania no s'ha mogut, només hem votat.

Diu que la Transició la va trobar feliç, que allò era pletòric. Ara hi ha els qui consideren que era el règim del 78. Aquest batec que jo vaig sentir crec que ara el sent aquesta altra generació (les veus que hi ha des del 15-M, moviments com Podemos o Guanyem). Aquesta generació em sembla que injuria l'esperit del 78. Ho vaig llegir i em vaig sentir vetusta! I vaig recordar una sensació que vaig tenir quan tenia 18 anys...

Quina sensació? Quan em vaig dir però, per favor, que deixin de parlar-me de la guerra i de la postguerra! La història comença amb mi, l'haig de construir jo a partir d'ara! Era mentida, esclar.

Em cabreja la prepotència
de la banca i el pes que té tot allò mercantil a la meva vida”

Per què era mentida? Perquè em faltava saber moltes coses. Cal passar pàgina, però abans cal llegir-la. Aquesta pàgina l'havia passat sense llegir-la. Ara la vull llegir. Cal respectar que ens diguin carrosses, perquè ho som; cal saber destil·lar els valors que nosaltres sentíem. I potser ni tan sols dir-li als nostres fills que són els mateixos valors, perquè es rebotaran. Volen ser els primers, volen inaugurar la Història.

Vostè serà una carrossa, però una carrossa enamorada! Sí, ha ha ha! Com la pols de Quevedo! Sóc una enamorada de la Història, de la vida i de la cadena de generacions. Me'n vaig adonar ja bastant gran, assajant El jardí dels cirerers, de Txékhov; em vaig sentir enormement propera al que deia el personatge i al que estava passant. També l'any següent, fent un altre Txékhov, Les tres germanes, vaig llegir el que diu Olga: “D'aquí cent anys, què pensaran de nosaltres?”.

Ho pensa vostè? Em va emocionar el que deia el personatge, estar implicat en la societat encara que de vegades et puguis sentir inútil. Mira què diu el meu personatge en El llarg viatge del dia a la nit: “Les coses passen sense que te n'adonis, i després t'interposes entre el que ets i el que volies ser i acabes per no ser tu mateix”.

Què li ha donat la feina per mantenir l'esperit de carrossa enamorada? La sensació que serveixo per a alguna cosa, que a través d'aquesta entelèquia que és el teatre o una pel·lícula estic retornant imatges de mirall de l'ésser humà en un altre temps, en una altra circumstància. Saber que puc obrir una finestra a través d'aquesta professió tan bonica i absurda, perquè tot és il·lusori. Sentir-me útil, part d'un fluid històric.

Com l'ha fet ser aquesta experiència? Potser l'edat també ha intervingut: la professió m'ha fet molt sensible.

I què li ha fet cabrejar-se o plorar últimament? Estic en un continu cabreig des de la tardor de 2011. I abans, quan van canviar l'article 135 de la Constitució em vaig cabrejar molt. Cabrejada amb la prepotència de la banca, amb el pes que té tot allò mercantil a la meva vida. Em sento desdenyada, torejada, molt malament.