Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Moviments socials i partits

En una democràcia de qualitat, els partits es distingeixen pel control de les seves pròpies elits i no pels discursos sobre les castes

En tota l'Europa del Sud els nous moviments socials alternatius emergeixen, es consoliden i es converteixen en partits polítics. Podem i en bona mesura Guanyem, s'estan convertint en partits o coalicions polítiques que pretenen de nou tipus. Però, el tema fonamental per a una democràcia de qualitat consisteix a disposar d'un sistema de partits que funcionin com a institucions transparents, controlables, responsables i inclusives en la seva rendició de comptes.

Un moviment social, perquè triomfi, ha d'impactar en la política. Els seus reptes han de ser transformats en objectius i canalitzats a través de polítiques públiques. Per això, tots els moviments socials intenten influir en els partits polítics. En conseqüència, era predictible que en constatar que els seus desafiaments no tenen un clar acolliment en el sistema de partits polítics existents, es converteixin ells mateixos en partits.

En convertir-se en partits polítics, no només els serà necessari, sinó també desitjable, abandonar l'estructura assembleària en haver d'afrontar la complexitat de reptes i polítiques que significa ser una alternativa de canvi. Raons? Les ciències socials han mostrat, a través del teorema d'Arrow, que sense institucions o procediments estables que regulin la representació i la participació, i sense processos clars i ben organitzats de preses de decisió, no hi ha manera democràtica de posar d'acord més de tres persones amb tres sistemes de preferències diferents.

Tot allò en què es requereix professionalitat en el treball partidari produeix un fàcil distanciament entre els interessos d'aquesta tecnoestructura i els de la militància i la ciutadania

És a dir, a partir de casos de mínima complexitat o hi ha procediments regulats institucionalment o les preses de decisió es fan de manera dictatorial i des de fora dels processos participatius. La història de tantes opcions revolucionàries i assembleàries que han finalitzat en estructures autoritàries (partits comunistes, confederacions llibertàries, partits antipartits de tota mena, etcètera) en són una bona prova.

Per tant, cal reconèixer la racionalitat en la conversió d'un moviment social en partit polític amb uns procediments regulats de representativitat i decisió no assemblearis. Ara bé, crear un partit clarament democràtic consisteix a reconèixer per a un mateix el que els ha passat als altres: la presència d'oligarquies o castes a dins seu; i diferenciar-se dels altres establint amb claredat els procediments controlables que els han de reduir i regular.

Els factors que generen les oligarquies polítiques han estat clarament identificats en les ciències socials i són molt fàcilment reproduïbles en tots els partits. És el cas, per exemple, de l'organització de la formació de militants, la complexitat d'articular programes polítics de gran impacte, organitzar la comunicació interna i externa, el desenvolupament de les campanyes electorals, l'aprenentatge de l'ofici polític (parlar en públic, dirigir una reunió, negociar, intervenir), etcètera.

Tot allò en què s'exigeix una dedicació no voluntària o es requereix professionalitat en el treball partidari, produeix un fàcil distanciament entre els interessos d'aquesta tecnoestructura i els de la militància i la ciutadania. La nova tecnoestructura inicia el desenvolupament d'interessos de casta i arriba a dominar l'organització. L'aliança entre oligarquies de diferents partits que competeixen però cooperen en el manteniment de l'statu quo, arriben a enquistar el sistema polític.

Davant d'aquests factors no cal negar el que es reproduirà en el mateix partit. Cal reconèixer-ho, i el més important: identificar els procediments per combatre les dinàmiques que condueixen a aquests resultats. Aquesta tasca correspon tant als partits nous com als tradicionals. En una democràcia de qualitat, els partits es diferencien per les mesures de prevenció i control de les seves pròpies elits, i no pels discursos sobre les castes.

El que és important és reestructurar el sistema de partits íntegrament. El dilema no està entre democràcia o autocràcia, ni entre representació o participació, sinó entre més o menys democràcia, i en una representació política assentada en el compromís actiu de la ciutadania.

Josep M. Pascual Esteve és consultor Internacional.