Selecciona Edició
Connecta’t
QUADERN/LLIBRES

Trampejar el dolor

Narcís Comadira és un poeta amè, contrari a l’avorriment amb versos llargs o curts

Narcís Comadira lliga curt l’atenció del lector. Ampliar foto
Narcís Comadira lliga curt l’atenció del lector.

La primera recopilació de poesia de Narcís Comadira (Girona, 1942) va ser La llibertat i el terror (1981), que reunia set llibres publicats en la dècada dels setanta. En quedaven exclosos, i potser no era mala idea, els poemes d’aprenentatge dels seixanta, els quals van ser recuperats en la segona recopilació, Formes de l’ombra (2002), que incorporava també els cinc llibres apareguts des de la primera. La tercera és aquesta Poesia 1966-2012, que reprodueix l’anterior en rústica, prescindint del títol específic i afegint-hi els dos últims llibres: Llast (2007) i Lent (2012). En cap de les recopilacions els poemes no presenten canvis rellevants respecte a les edicions originals, ni en varia l’ordenació; és només la comoditat de rellegir-los en un volum manejable el que se’ns ofereix. D’altra banda, per completar la visió de l’activitat poètica de Comadira, cal parar esment en les traduccions, entre les quals destaquen els Cants de Leopardi; i, fent un pas més per copsar plenament la seva idea de poesia, es pot recórrer entre altres als assajos reunits a Les paraules alades (Empúries, 2011), i a Marques de foc (Ara Llibres, 2012), que és una evocació dels autors i dels poemes que el van commoure en la seva joventut.

POESIA 1966-2012

Narcís Comadira

Edicions 62

636 pàgines. 14,90 euros

Una de les primeres coses que crida l’atenció, en una mirada de conjunt, és la varietat de preocupacions, que van des de la frivolitat d’algunes cançonetes i d’algunes imitacions de Carner o Foix fins a la tensió religiosa que apareix de tant en tant, però amb una gran intensitat. També, que es tracta sempre d’una poesia lluminosa, no en un sentit místic sinó en un de molt més arran de terra, perquè sembla guiada per la intenció d’il·luminar aspectes de l’existència a partir d’interrogants o sorpreses quotidianes; per exemple a Les malalties benignes, un poema de Les ciutats (1976), desenvolupa hàbilment les circumstàncies que envolten un constipat, un banal procés que tothom ha patit moltes vegades, fins a fer-nos veure la importància que tenen al llarg de la vida i de quina manera “amb retorns temporals al si matern / puc trampejar el dolor de cada dia”. Si no fos perquè molts pensarien que és un demèrit —tant s’ha devaluat la poesia en els últimes dècades—, es podria dir que Comadira és un poeta amè, és a dir, contrari a l’avorriment; amb versos llargs o curts, amb rima o sense, amb contenció conceptista o amb fluència narrativa, la regla primera sembla ser lligar curt l’atenció del lector i no deixar-lo anar sense que acabi entenent el que l’autor li vol dir. Certament sembla difícil deixar a mig llegir un poema seu.

En el llibre d’entrevistes La generació literària dels 70 (1971), declarava: “El que m’interessa sempre són les coses a nivell personal”, i també: “No pretenc canviar el món. Ni tampoc vull fer res que ajudi a canviar-lo”. En un temps que semblava que qualsevol quartilla escrita en català havia de tenir poders taumatúrgics, aquesta actitud devia semblar herètica; avui dia, en canvi, això no ens sorprèn, ja que és un lloc comú de la majoria dels creadors. El distanciament, sempre relatiu, de les preocupacions de cada moment a la llarga és fructífer. El món ha canviat molt, i Comadira ha contribuït poc a canviar-lo, però no pas menys que altres amb més elevats compromisos i ambicions; el que és inqüestionable és que, “a nivell personal”, els seus versos han significat molt per a uns pocs, però feliços, lectors.