Selecciona Edició
Connecta’t
QUADERN/ART

Dialogar amb el món

La galeria A/34 celebra el centenari de Steinberg amb una exposició de la seva obra

Dibuix de Saul Steinberg realitzat el 1974. Ampliar foto
Dibuix de Saul Steinberg realitzat el 1974.

La il·lustració de diaris i revistes poques vegades transcendeix el dia a dia, per més que els autors hi vulguin conferir un toc “artístic”; serveixen al text i la pàgina que acompanyen. Però sempre hi ha qui va més enllà sense trair la servitud obligada de l’encàrrec. En aquest sentit, la revista catalana Papitu, iniciada el 1908 pel pintor, dibuixant i controvertit crític d’art Feliu Elias, n’és un exemple destacat, sobretot en els primers anys, quan la dirigia ell mateix i, després, el filòsof Francesc Pujols, arran dels greus problemes que Elias va tenir amb la censura, que el van forçar a exiliar-se una temporada a París.

Els col·laboradors gràfics de Papitu no eren ninotaires, sinó pintors o escultors, d’Isidre Nonell a Ismael Smith, passant per Marià Pidelaserra, Xavier Nogués, Josep Mompou, Francesc Labarta, Manuel Humbert, Josep Aragay o el mateix Elias, sense oblidar la participació estel·lar de Juan Gris o la del crític d’art Josep M. Junoy. Uns i altres no es van limitar a fer dibuixos “artístics” excel·lents, sinó que es van posar al servei de la revista, el fi de la qual era la sàtira contemporània del que estava passant a la societat, filtrada per un humor sui generis i un cert erotisme picant. La publicació tenia bons exemples estrangers per seguir, com l’alemanya Simplicissimus o la francesa L’Assiette au Beurre, a més del gran Aubrey Beardsley, llavors ja desaparegut.

Beardsley havia estat l’autèntic pioner de la il·lustració, que passava sense contemplacions a ser art en majúscules estalviant-se haver de “provar” la vàlua en la pintura o l’escultura; seria el precursor dels dibuixants del segle XX que han sabut crear un univers propi, més enllà del costumisme limitat, i l’han pogut desplegar i potenciar amb coherència com a il·lustradors de diaris i revistes. Un d’aquests exemples reeixits, sense anar gaire lluny i en aquest mateix diari, és el d’Andrés Rábago García (Madrid, 1947), l’actual El Roto i l’Ops dels anys seixanta i setanta, el qual, just ara fa dos anys, va ser objecte d’una retrospectiva al Tecla Sala Centre d’Art de l’Hospitalet.

STEINBERG

Galeria A/34

Aribau, 34, Barcelona

Fins al 14 de gener del 2015

Però, d’entre aquests il·lustradors moderns, potser és Saul Steinberg (Râmnicu Sarat, Romania, 1914 - Nova York, 1999) el més destacat de tots; el que ha assolit més rellevància i el que ha exercit una influència més gran des de les pàgines de la revista The New Yorker, en la qual va col·laborar de 1942 fins a la mort. El fet que li interessés l’arquitectura —es va llicenciar a Milà l’any 1940, just abans de fugir per cames perquè era jueu— atorgaria als seus dibuixos una mirada peculiar: va defugir sempre el naturalisme per fer tothora un exercici reflexiu de la línia clara creant formes, un concepte de l’espai plasmat en dues dimensions i un diàleg constant amb l’art contemporani. Picasso, Léger, Mondrian, la Bauhaus... estan presents en la majoria de les seves obres, i també autors més moderns i joves que ell, i als qual acabaria influint en un camí d’anada i tornada, com ara Roy Lichtenstein o Frank Stella. A la vegada, en els habituals falsos passaports i certificats que feia sovint, hi plana la ironia irreverent de Marcel Duchamp.

El romanès nord-americà, ciutadà del món per excel·lència, va unir en una sola cosa vida i obra, essent del tot indissolubles. La seva vàlua es va posar de manifest només d’entrar als Estats Units, el 1942. Després d’allistar-se a l’exèrcit per poder entrar al país i haver d’anar a la Xina, al nord d’Àfrica i de nou a Itàlia, el 1946 ja participava en una exposició al Museum of Modern Art de Nova York. A més de les cèlebres pàgines i portades de The New Yorker, l’obra de Steinberg estaria present ben aviat en museus i galeries d’Amèrica i Europa, del Whitney Museum de Nova York a la Kunsthaus de Zuric o la Foundation Maeght de Saint-Paul de Vence. L’IVAM valencià també va li organitzar una antològica, l’any 2002.

La presència de Steinberg a Espanya, però, es remunta al 1977, amb una individual a la desapareguda galeria Yguanzo de Madrid; després, era la Maeght, la seva representant a Europa, que n’hi muntava una a Barcelona a la seu del carrer de Montcada, el 1989. Fa tres anys va ser la galeria A/34 la que li va organitzar una bona exposició, i ara se suma als actes del centenari del seu naixement amb una de nova que aplega obra des del 1946, amb un retrat d’Arthur Rimbaud, de 1988, amb una de les portades de The New Yorker. La celebració del centenari inclou una retrospectiva a l’Art Institute of Chicago, una exposició dedicada a l’arquitectura a l’espai Archizoom, de l’École Polytechnique Fédérale de Lausana, i la de Barcelona de l’A/34, convertida en la principal difusora de Steinberg a Europa gràcies a l’entusiasme del seu director, Paco Rebés, que ha trobat en ell l’àlter ego i n’està ultimant una monografia. Enmig d’un ambient cultural presidit per l’empobridora endogàmia, la galeria del carrer Aribau fa una classe magistral de cosmopolitisme. Chapeau!