Selecciona Edició
Connecta’t
EDITORIAL

Pèssim final

La querella contra Mas dóna ales al victimisme sobiranista i deixa tocades les institucions

El pols entre els fiscals de Catalunya i la cúpula del ministeri públic se salda, de moment, amb una victòria del cap de tots ells, Eduardo Torres-Dulce, que aconsegueix imposar la seva autoritat sense oferir la sensació d'haver-se rendit a les pressions del Govern espanyol, donat el seu control sobre els temps. El que és indiscutible és que s'ha produït una crisi amb molt pocs precedents en el si del ministeri públic i que les institucions, que no estan sobrades de prestigi com per permetre's més sacsejades, han sofert aquests dies un impacte molt negatiu.

Ja vam advertir en el seu moment contra la inconveniència de tornar a utilitzar el Tribunal Constitucional per frenar un succedani de referèndum que bé podria haver estat tractat més políticament en el marc de l'exercici de la llibertat d'expressió, com va arribar a suggerir el mateix Govern. L'error ha desembocat ara en aquesta querella que condueix la crisi catalana a un carreró encara més estret.

Els fets també evidencien la distància amb la qual es veuen les coses a Catalunya i la resta d'Espanya, fins i tot en una qüestió aparentment tècnica, com és apreciar si hi ha indicis de delicte en l'actuació de les autoritats catalanes. On alguns fiscals de Catalunya observen dificultats per acusar el president de la Generalitat —així com la vicepresidenta, Joana Ortega, i la consellera d'Educació, Irene Rigau—, altres fiscals, en nombre molt més gran, troben raons per avalar la querella. És gairebé impossible dissociar aquestes diferències de les pressions o els enèrgics suggeriments de les respectives autoritats polítiques.

Portar el xoc al terreny jurídic no anul·la tota possibilitat de diàleg polític, però la redueix al mínim. Li ve bé a Artur Mas per presentar-se com el perjudicat i construir el pedestal polític sobre el qual erigir-se en campió del sobiranisme. Tan clar és això que ERC no va trigar ni un minut a descriure la querella com una agressió a “un poble sencer”, de manera que va provar de restar protagonisme personal al president Mas.

Al seu torn, el Partit Popular es veu temptat a treure profit d'aquesta situació unint la defensa de la Constitució a la sobirania del conjunt dels espanyols, per forçar així el tancament de files entorn del tema de la unitat i la integritat nacional.

Aquesta estratègia polaritzadora comporta danys col·laterals per al PSOE, que planteja una reforma constitucional destinada no només a resoldre el problema català, però influïda per la necessitat de canalitzar les reivindicacions d'aquells catalans que, sense ser independentistes, tampoc accepten l'statu quo. La indocilitat del PP a abordar-la augmenta el perill del radicalisme preelectoral, atiat per una querella que pot actuar com a catalitzador de malestars.

Preveure el recorregut judicial de la iniciativa resulta difícil. El que és significatiu és que prospera la idea de convertir-la en la resposta al 9-N, que el president del Govern espanyol havia assegurat que no se celebraria. S'ignoren les raons en les quals Rajoy basava aquesta convicció, però el cas és que va haver-hi votacions, tot i que no van ser legals. El president de la Generalitat va assumir altivament la responsabilitat d'haver-ho organitzat i, per dir-ho d'alguna manera, l'èxit d'haver enganyat l'Estat. I el Govern espanyol ha preferit la malaptesa d'empaperar-lo abans que passar per la humiliació d'una consulta celebrada sense les mínimes garanties legals, però amb suficient repercussió com per mesurar l'existència d'una forta minoria independentista i de l'aprofitament polític de tot el que sona a utilització dels instruments de l'Estat.

En definitiva, un desastre. El que fa un any es limitava a l'enfrontament entre la Generalitat de Catalunya i el Govern estatal ja implica el Tribunal Constitucional i el ministeri públic. El diàleg polític continua sent igual de necessari, però els obstacles han crescut.