Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Un lloc per a Catalunya

Diversos llibres aborden el debat constitucional a la qual s'enfronta l'Estat autonòmic

Cues per votar el 9 de novembre a Taradell.
Cues per votar el 9 de novembre a Taradell.

Poques vegades coincideix en el temps la publicació d'una sèrie de llibres tan estimulants en els seus planejaments, tan documentats en les seves anàlisis i tan oportuns en les seves propostes que ja són imprescindibles per establir el marc històric, el procés polític i les iniciatives juridicoconstitucionals d'un debat necessari, accelerat com sempre per Catalunya, sobre el futur immediat de l'Estat espanyol; un debat difícil, complex, que els partits polítics es mostren incapaços d'abordar, encara que en depengui la possibilitat de procedir a una reforma constitucional, condició sense la qual serà impossible sortir de la situació a la qual hem arribat, com a resultat de l'esgotament del pacte constituent del 1978.

Per començar pel principi: Molinero i Ysàs, coneixedors excel·lents de la vida política catalana i espanyola, han elaborat un minuciós relat dels últims anys d'oposició catalana a la dictadura que culminen, després del rebuig del "règim especial" ideat pel Govern d'Arias-Fraga, amb el restabliment de la Generalitat un any i escaig abans que es promulgués la Constitució. Que l'honorable Tarradellas ja hi fos quan començaven els treballs constituents va tenir alguna cosa a veure amb la molt activa implicació, amb propostes originals i en llargs debats sobre autonomia i autodeterminació, nació i nacionalitat, unitat i pluralitat, d'un grapat de diputats catalans –nacionalistes, comunistes, socialistes– als quals animava una voluntat de pacte. Prendre nota de la passió i la qualitat d'aquells debats mostra bé la distància que intervé entre un passat en el qual tot estava per construir i un present en el qual ens hem aplicat a destruir-ho gairebé tot.

Que l’Estat autonòmic té els elements fonamentals dels Estats federals europeus és l’axioma del qual parteix Eliseo Aja

Voluntat de pacte que el 1978 no es manifestava per primera vegada a Espanya, com bé sap Roberto Blanco Valdés, que per respondre a la pregunta que obre el seu laberint –com hem arribat a això?– es remunta a "la impossible República" del 1873 i s'atura en l'Estat ni unitari ni federal, sinó integral, de la segona República, capaç d'integrar, o això esperaven els constituents del 1931, les diverses demandes d'autonomia arribades de les regions, clar antecedent de la Constitució del 1978 que ha acabat per il·luminar el "sistema federal espanyol". Federal? No en la intenció dels seus fundadors, però sí des del moment en què el procés de descentralització política i administrativa va discórrer cap a una creixent homogeneïtzació de competències. I és aquest Estat o sistema federal el que s'ha vist sotmès al doble desafiament nacionalista liderat pel lehendakari Ibarretxe i el seu pla i pel president Mas i el seu procés. Davant de la deslleialtat a la Constitució dels quals aquests desafiaments són prova i resultat, Blanco Valdés defensa, en to militant però no per això menys rigorós, la vigència d'un Estat que durant 35 anys ha sabut reconèixer la pluralitat que hi ha a Espanya en els àmbits lingüístics, cultural, educatiu i simbòlic.

Que l'Estat autonòmic té els elements fonamentals dels Estats federals europeus és l'axioma del qual parteix Eliseo Aja en la nova i molt oportuna edició del seu ja clàssic Estat autonòmic, per de seguida assenyalar les diferències estructurals –llengües, dret civil, règim fiscal– que caracteritzen el cas espanyol. Donant per "ineludible" la igualació competencial culminada el 1992 amb el pacte entre el Govern socialista i l'oposició popular, la reforma proposada amb tot detall per remeiar els defectes, les ambigüitats i les disfuncions acumulats durant aquests anys serà la que culmini en sentit federal el camí emprès des que Andalusia va agafar la via ràpida per aconseguir la plena autonomia. Més enllà d'un canvi de nom per designar la mateixa cosa, la reforma implicaria el reconeixement de les comunitats autònomes ara existents, un repartiment de competències clar i concret, la inclusió en la Constitució de les principals regles de finançament autonòmic, l'articulació de les relacions intergovernamentals potenciant les conferències i els programes comuns, la consideració dels estatuts com a normes aprovades definitivament pels Parlaments autònoms, la conversió del Senat en òrgan de tipus federal i, per fer possible tot això, un concepte de nació en el qual càpiga la complexitat d'Espanya.

Què podríem inventar que
encara no hagi estat provat en
un segle i mig de plet de Catalunya?

No li falta raó, no obstant això, a Santiago Muñoz Machado quan, després de remuntar-se fins a la Guerra de Successió, estendre la mirada a Escòcia i mostrar el seu acord amb la necessitat d'una reforma en sentit federal, adverteix que no seria prou per resoldre el problema de fons al qual s'enfronta avui l'Estat de les autonomies: trobar el lloc de Catalunya en les altres Espanyes, un lloc pel qual es va inventar i va aplicar el cèlebre principi dispositiu dues vegades el segle passat: el 1931, amb la Constitució de la República, i el 1978, amb la vigent Constitució Espanyola. Dues vegades oposat, dues vegades desertat pels mateixos per als quals s'havia construït, què podríem inventar que no hagi estat provat ja en un segle i mig de plet de Catalunya?

Molinero i Ysàs acabaven el seu recorregut afirmant que sense un gran acord que parteixi de l'acceptació plena de la "realitat plurinacional espanyola" no hi haurà res a fer. Si aquesta és la clau sobre la qual cal edificar un nou pacte, caldrà rebobinar la història, almenys des del 2006, per tornar-ho a intentar. I això és, dit amb altres paraules, el que proposa Muñoz Machado en un poderós exercici d'imaginació constituent en advocar per una reforma pactada i simultània de l'Estatut de Catalunya i de la Constitució espanyola. Pactant les dues reformes, els catalans votarien el seu nou Estatut, que a la manera d'una constitució no podria ser recorregut davant de cap altra instància, i el conjunt dels espanyols votaria la reformada Constitució espanyola, que incorporaria expressament l'Estatut en el qual els catalans veiessin reconeguda la seva realitat com a nació. I aquest seria el lloc de Catalunya en les altres Espanyes.

La cuestión catalana. Cataluña en la transición española. Carme Molinero i Pere Ysàs. Crítica. Barcelona, 2014. 374 pàgines. 21,90 euros (digital: 12,99).

El laberint territorial espanyol. Del cantó de Cartagena al secessionisme català. Roberto L. Blanco Valdés. Alianza. Madrid, 2014. 472 pàgines. 19,50 euros (digital: 14,99).

Estat autonòmic i reforma federal. Eliseo Aja. Alianza. Madrid, 2014. 306 pàgines. 24 euros (digital: 15,98).

Cataluña y las demás Españas. Santiago Muñoz Machado. Crítica. Barcelona, 2014. 301 pàgines. 21,90 euros (digital: 12,99).