Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Ressaca

Sembla que a Catalunya no existeixin les polítiques de CiU i ERC al Govern, les quals estan provocant més pobresa

Després d'un període d'agitació popular, liderat per un sector de la societat i impulsat pel Govern de dretes de Catalunya (CiU-ERC) i els seus mitjans de comunicació, que han deixat de ser públics i independents per passar a ser un costós sistema d'agitprop, arriba el moment de la reflexió. Però no us penseu que la cosa s'ha calmat. Encara es mantenen els moviments tàctics dels uns i dels altres per apoderar-se de la iniciativa popular i treure'n rèdits electorals a curt o mitjà termini.

En primer lloc cal constatar que la part de la població catalana independentista té una capacitat de mobilització important i que no és fruit d'una efervescència momentània, sinó que representa un estat d'ànim no exclusivament nacionalista sinó també d'indignació general. Sense diàleg aquesta ebullició s'enquistarà en el múscul associatiu català.

En segon lloc vull expressar la meva profunda preocupació sobre els danys col·laterals que pot provocar tot aquest procés. Danys que no són irreversibles però que si no els tallem aviat poden tenir conseqüències socialment greus. Són aquestes:

Serà tot tan civilitzat i pacífic quan les banderes de tots dos costats facin tant soroll que ningú senti a ningú?

1. Banalització de la democràcia i dels processos participatius. En alguns àmbits es va presentar el 9-N com la culminació de la democràcia en fer efectiu el dret a decidir que tenen les persones i els pobles. Però en el fons el que es va organitzar tenia uns greus dèficits democràtics perquè que no hi havia cap control independent que validés el procés. Sobre la marxa es va anar canviant el nom del que se celebrava fins a arribar a un punt que un no sabia exactament si era una consulta, una pseudoreferèndum, un procés participatiu o una mobilització per ensenyar les dents a l'inert i immòbil Govern del PP. El que sí va passar va ser que uns ciutadans es van imprimir una papereta, van emetre un vot sense cens electoral i aquest el van comptabilitzar els mateixos que van convocar el procés participatiu. Evidentment si l'entenem com una consulta no podem homologar-la a res que s'assembli a la democràcia i si no li donem importància, la banalitzem i crearem un precedent molt perillós.

Si ho definim com un procés participatiu, passa el mateix, ja que no hi ha hagut informació contrastada ni període de debat ni res que s'hi assembli.

2. Catalunya, un sol poble? Em preocupa saber si serem capaços de mantenir l'èxit de la cohesió social en l'àmbit nacional que ha estat tan beneficiós per al país. Em pregunto què passarà si les persones que no estan d'acord amb la independència de Catalunya es mobilitzen amb la mateixa intensitat que els de l'ANC. Serà tot tan civilitzat i pacífic quan les banderes de tots dos costats facin tant de soroll que ningú senti a ningú? El pensament únic que es viu en algunes zones del país està creant un clima d'ofec que fa difícil plantejar camins de diàleg, potser més lents i tortuosos, però socialment més efectius.

3. Invisibilitat de les retallades. Sembla que a Catalunya, des del punt de vista mediàtic i de la mobilització, no existeixin les polítiques de CiU i ERC al Govern, les quals estan provocant més pobresa. Les persones ateses per la Creu Roja van en augment, el nombre de les persones desnonades no para de créixer, les polítiques sanitàries van a marxes forçades cap a la privatització, els joves continuen sense tenir oportunitats de feina i les desigualtats creixen. Les mobilitzacions socials són gairebé testimonials, les denúncies són esporàdiques i les notícies als mitjans no fan forat en la consciència social de la ciutadania. Tot se supedita a la possibilitat que Catalunya sigui independent i després ja parlarem de tot. Hi arribarem a temps? Amb qui dialogarem? Amb els mateixos governants que a través de les polítiques de retallades han sumit al país en una tristesa vital?

Crec fermament que els conflictes només es poden solucionar a través del diàleg. Hi ha massa sorolls que no deixen sentir-nos: uns volen una declaració d'independència unilateral, uns altres volen unes eleccions plebiscitàries on calgui definir-se exclusivament sobre el tema nacional i uns altres són incapaços de donar una sortida al conflicte, on el silenci i l'apel·lació exclusiva a la llei els converteix en idiotes (accepció grega del que no participa de la política).

Anem així doncs pel camí del diàleg, sense por de la necessària recapitulació, caminem amb el cap alt per mirar fins a l'horitzó, fem-nos forts en la lluita per la justícia social, plantem cara a les polítiques d'austeritat, fem fora els governs de dretes de tots dos països i, junts, les forces polítiques d'esquerres i els grups socials que lluiten contra les desigualtats, aconseguirem que el diàleg ens retorni l'alegria i la convicció que la política és l'única manera de solucionar els conflictes. Així podrem continuar sent un país que no banalitza la democràcia, que vol continuar sent un sol poble i que vol viure amb dignitat.

Joan Boada Masoliver és professor d'Història.