Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Badia i Margarit per a no lingüistes

Va ser un lingüista dels que ja no existeixen. Avui predomina la hiperespecialització, però Badia va treballar en camps diferents

Antoni Maria Badia i Margarit.
Antoni Maria Badia i Margarit. EFE

Arran de la seva mort, Antoni M. Badia i Margarit ha rebut els màxims elogis de les autoritats polítiques i del món acadèmic. El president de la Generalitat, Artur Mas, deia en el seu comunicat de diumenge que "el nostre país li deu, com a tantes persones de la seva generació, que en els moments més difícils posés el seu immens talent al servei de la investigació i el conreu de la nostra cultura, i el seu compromís insubornable amb el manteniment de la nostra identitat". Per als no iniciats, potser cal fer una mica d'explicació sobre quins van ser els fruits d'aquest immens talent posat al servei de la investigació i el conreu de la nostra cultura.

Per començar, cal dir que Badia i Margarit va ser un lingüista dels que ja no existeixen. Així com avui predomina la hiperespecialització, Badia va treballar en camps tan diferents de la lingüística com la gramàtica o lingüística històrica, la història de la llengua (que és una cosa diferent), la dialectologia, la gramàtica descriptiva i la sociolingüística.

Al començament de la seva llarga i fructífera carrera Badia de seguida va destacar en gramàtica històrica. L'any 1951 va publicar (en castellà) la seva Gramática histórica catalana, una obra fonamental per entendre com el llatí parlat al nord-est de la península Ibèrica es va convertir en una cosa anomenada llengua catalana i la seva evolució posterior a partir de les múltiples influències rebudes. Podríem dir que aquesta línia d'investigació, com una mena de baixa contínua, va perdurar fins a la seva jubilació. Per posar un sol exemple podem dir que trenta anys després de la Gramática histórica Badia va publicar un controvertit assaig, La formació de la llengua catalana, en què va llançar l'agosarada hipòtesi (que no va fer gaire fortuna, tot cal dir-ho) que el factor explicatiu de la diferència congènita que presenta el català entre els parlars occidentals i orientals no és altre que l'arabització.

Però Badia mai va ser un lingüista històric i prou. L'any 1962 va publicar a l'editorial Gredos de Madrid una monumental (per l'època) Gramática catalana. Aquesta gramàtica no era una simple mostra d'erudició; el redactor anònim de la solapa del llibre (Badia mateix?) explica que l'autor de l'obra "con un constante y ordenado plan de trabajo, ha puesto en ella su inteligencia y su corazón. Y nos presenta una gramática que es descriptiva, al exponer el estado de la lengua de hoy, normativa por encauzarnos hacia la preceptiva de la gramática oficial, y también, aunque no intencionada, sí eminentemente práctica". Curiosament, aquestes paraules de presentació de la seva primera gramàtica haurien servir perfectament per descriure també la seva última: la Gramàtica de la llengua catalana. Descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica, publicada l'any 1994, quan Badia ja havia complert els 74 anys. (Això de diatòpica fa referència a la variació dialectal, i el terme diastràtic fa referència a la varietat de registres.) Potser cal reconèixer que aquesta nova mostra d'intel·ligència i cor no va acabar de tenir l'efecte perseguit, si aquest era esdevenir la gramàtica catalana de referència. Quan va sortir, les gramàtiques d'un sol home ja no es portaven: l'any 1994 faltava molt poc perquè sortís l'encara més monumental Gramàtica del català contemporani, escrita per un nombrós equip d'especialistes sota la batuta no d'un, sinó de quatre directors. També cal dir que en aquella època els mitjans de comunicació i altres actors lingüístics ja començaven a anar prou ben servits de llibres d'estil i manuals afins per necessitar una gramàtica en el sentit tradicional del terme.

En tot cas, per copsar com costa de fer una gramàtica, només cal veure el cas de la gramàtica oficial de l'Institut d'Estudis Catalans, una responsabilitat de la Secció Filològica, que casualment Badia presidia quan va publicar la seva obra. L'any 1995, quan es va presentar la primera edició del diccionari de l'Institut (més conegut com a DIEC) se'ns va dir que el següent pas era la gramàtica i que sortiria al cap de tres anys. Si les nostres fonts no ens enganyen, ara sabem que la gramàtica haurà sortit no tres sinó vint anys després d'aquell anunci.

Però un cop més Badia no va ser un gramàtic i prou —com ho va ser Fabra, per cert. Un dels altres fils de la seva trama científica va ser la sociolingüística, camp en què també va ser pioner. Aquí és inevitable esmentar el seu llibre La llengua dels barcelonins, probablement la primera recerca sociolingüística empírica feta a l'àmbit lingüístic català, quan la disciplina feia com aquell qui diu quatre dies que s'havia constituït (de fet, el subtítol de l'obra no parla d'una enquesta sociolingüística sinó sociologicolingüística). Aquí Badia també hi va posar intel·ligència i cor i aquí també hi ha un però. Com diuen Emili Boix i Xavier Vila al seu Manual de sociolingüística catalana, el mètode utilitzat (l'enquesta per correu) fa que "els resultats difícilment puguin considerar-se estrictament representatius de la població barcelonina de l'època". Sigui com sigui, aquest document "de primera magnitud" va convertir Badia en un dels pares de la sociolingüística catalana (juntament amb Francesc Vallverdú, que també ens ha deixat enguany), fins al punt que va ser un dels fundadors i primer president del mític Grup Català de Sociolingüística.

Badia també té una faceta dialectològica: juntament amb Germà Colón (un altre pes pesant de la filologia catalana), va ser un dels promotors de l'Atles lingüístic del domini català, encara en curs de publicació, una d'aquestes obres inversemblants que produïm de tant en tant els catalans. Però en Badia no tot és alta ciència: l'il·lustre filòleg, com també va fer el gran Joan Solà anys després, no va tenir inconvenient a arromangar-se per produir una cosa tan pedestre com un formulari de llenguatge administratiu.

Badia no s'acaba aquí, però els tres folis convinguts sí. Una recomanació final? Sí, el discurs que va pronunciar quan va ser investit per enèsima vegada doctor honoris causa (aquesta vegada a València). Es titula "Elogi de l'error. Confessions d'un filòleg octogenari" i permet conèixer aquest home extraordinari molt millor que qualsevol columna de periodista aficionat.