Selecciona Edició
Connecta’t
BROU DE LLENGUA

Bilingüisme i ignorància

Més que a la fidelitat per l’idioma, devem la supervivència del català al desconeixement del castellà

Bilingüisme i ignorància

A l’agost vam passar uns dies a Astúries, de vacances, no hi havia estat mai. Ja sabia de l’escassa presència de la llengua asturiana en l’espai públic, però em va sorprendre gratament trobar-ne una mica (una mica de res, de fet) i alguna pintada demanant “¡Oficialidá yá!” que em va fer pensar que potser no està tot perdut. Sí que em va cridar l’atenció, i molt, el grau de penetració de l’asturià en el castellà d’allí. De fet, es pot dir que constitueix ben bé una font d’influències que singularitza una varietat d’espanyol, amb lèxic molt freqüent (guaje, orbayu, fame) i algun tret morfològic ben característic, com són els plurals en -es.

I fa dies que rumio que això, amb el català, no passa. A ningú se li ha acudit encara (almenys fins on jo sé) que l’espanyol de Catalunya configura una variant pròpia, i de fet és ben poca la petja que el català ha deixat en el castellà d’aquí. No parlo dels clàssics alioli, capicúa o peseta, plenament admesos, sinó de lèxic que només s’empri aquí i defineixi una varietat específica. Els catalanoparlants, en tot cas, parlem castellà amb accent, mentre que els castellanoparlants d’aquí, a tot estirar, han incorporat mots com plegar, enchegar, cal i de tanto en tanto. A banda d’això, és molt més gran la interferència causada pel castellà en el català que no pas al revés.

I per què? Qualsevol pot constatar que el pes del català quant a demografia i presència pública a Catalunya és molt superior del pes de l’asturià a Astúries, però aquí, l’espanyol, no ens l’hem adaptat gens. Això em recorda dos tòpics sobre això de la llengua, els quals es retroalimenten tot i sortir d’opcions intel·lectualment i política ben contraposades. Un diu que el català s’ha salvat gràcies a la fidelitat del poble per l’idioma, a una mena de voluntat de ser i de resistir contra totes les pressions i persecucions d’un estat dèspota, com si cada parlant tingués un Astèrix a dins. És una explicació que apuntala un resistencialisme de tres centúries però que obvia el més elemental: malgrat la diglòssia imperant durant tant de temps, la gent no va deixar de parlar català perquè no sabia altra cosa. Només pots mantenir-te fidel a un idioma si tens la possibilitat de triar, per exemple entre una llengua de prestigi i una altra d’estar per casa, i per tant, per fer-ho necessites trobar-te inserit en un context, no tan sols de diglòssia, sinó també de bilingüisme.

Això de saber idiomes és molt modern. El 1760, els diputats catalans a les Corts de Carles III ja es queixaven que als confessionaris calgués intèrprets, perquè els capellans no sabien català i el poble no parlava altra cosa. Però un segle després, el Diario de Barcelona publicava anuncis demanant minyones que sabessin espanyol, com si ara demanes anglès o alemany, en aquells temps en què les dones de la burgesia educaven els fills en castellà però les noies que baixaven a servir només parlaven català. Sabem també que fa cent anys calia disposar d’intèrprets als jutjats, mentre que, ja durant la guerra, Manuel Azaña se sorprenia de trobar-se gent que mai no havia sentit parlar castellà. Fins i tot, el 1939 un ministre criminal com Serrano Suñer va permetre l’ús de les “lenguas regionales” als oficis religiosos “hasta tanto el español sea entendido por todos”, cosa que vol dir que a les prèdiques n’hi havia que no entenien un borrall. De fet, no sabem en quin moment exacte el castellà va deixar de ser percebut per la població com una llengua forana, però fins i tot per a la filologia hispànica no és fins ben entrat el franquisme que Catalunya és considerada plenament bilingüe. Malgrat la diglòssia, doncs, la penetració del castellà en les capes populars va ser singularment lenta, i això s’ha reflectit en dos fenòmens, potser connectats: l’un, una tria natural i espontània de l’idioma català com a llengua habitual, desvinculada de fidelitats en consciència; i l’altre, el fet que el castellà no hagi generat, a Catalunya, cap mena de variant pròpia o quelcom semblant a un dialecte.

I aquí falla l’altre tòpic, el dels que diuen que Catalunya ha estat sempre bilingüe, que enumeren textos i autors que han emprat el castellà (Boscà, Balmes, Aribau, Milà i Fontanals, Magarall, Pla...) i que, a partir d’una abundosa tradició lletrada, basteixen un discurs sobre el pes històric de l’espanyol a Catalunya que legitima propostes polítiques modernes sobre la presència pública de totes dues llengües. Que avui a Catalunya s’hi parlen dues llengües (com a mínim) és una veritat com un temple, però també ho és que la història d’aquest bilingüisme és extraordinàriament curta.