Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La ciutat, la tribu i la utopia

Educar significa avui preparar per aprendre durant tota la vida i adaptar-se a un món canviant

Ara fa 24 anys es va celebrar a Barcelona el primer congrés de ciutats educadores, germen de l'associació del mateix nom que es va crear quatre anys més tard. Ara, el congrés ha tornat a la ciutat que el va veure néixer i entre les qüestions que s'hi han abordat, una d'essencial: què significa avui ser una ciutat educadora? Tot i que d'ençà d'aleshores han canviat moltes coses, hi ha algunes que sens dubte romanen, perquè són a la base de tot. Hi persisteix, per exemple, una idea del filòsof nord-americà John Dewey que va fer seva la pedagogia activa: l'educació ha de preparar per a la vida. I el que millor prepara per a la vida és la vida mateixa.

El pedagog Fiorenzo Alfieri, exconseller de Torí i un dels impulsors del moviment, recorda com al principi les escoles van portar a la pràctica aquesta idea mirant de reproduir dins seu les condicions de la vida. L'escola havia d'incorporar la cultura, l'oci, el contacte amb la naturalesa i per això va introduir el teatre, va organitzar colònies i fins i tot va crear horts al pati. Aviat es va veure que amb l'escola no n'hi havia prou per reproduir les condicions de la vida. Es va plantejar llavors que la ciutat —els teatres, les biblioteques, l'urbanisme— es posés al servei del sistema educatiu en aquesta tasca d'educar per a la vida.

Com Alfieri a Torí, molts altres gestors van aplicar a les seves ciutats polítiques basades en la idea que tot pot educar —o deseducar— i que per educar bé, s'hi ha d'implicar tota la tribu. Aquesta continua sent la principal divisa d'una ciutat educadora, com s'ha vist a les moltes experiències presentades al congrés. Però tot canvia. També la ciutat. Si hagués de definir els temps en què vivim, diria que estan marcats per l'experiència, en certa manera angoixant, de canvi accelerat. I el que més ràpidament canvia és, precisament, el coneixement. De manera que ara preparar per a la vida significa preparar per estar en condicions d'aprendre constantment i al llarg de tota la vida. Preparar per poder adaptar-se a un món altament competitiu i inestable, en el qual no hi ha horitzons definits, sinó incerteses.

Una ciutat educadora és la que combat la solitud urbana i el cansament del món hiperactiu teixint xarxes de complicitat i compromís

Això és el que marcarà la frontera entre la inclusió i l'exclusió social. I aquí arribem al moll de la qüestió. Una ciutat que educa és, sobretot, una ciutat que inclou. I per això fa falta, com assenyala Joan Manuel del Pozo, professor de filosofia i síndic de greuges de la Universitat de Girona, més compromís i menys delegar en uns altres les pròpies responsabilitats; fa falta enfortir l'espai públic i el sentit de comunitat.

Ser ciutat educadora requerirà a més un esforç de resistència a l'onada privatizadora que ens envaeix i a la cultura de l'individualisme nihilista que s'obre pas d'acord amb els postulats de l'economicisme neoliberal que van colonitzant el discurs públic. Bona part de les mobilitzacions ciutadanes dels últims temps són resistències. I, com ha assenyalat la filòsofa Marina Garcés, no és casualitat que s'expressin amb idees com stop desnonaments o slow moviment. En el rebuig hi va implícita la demanda d'un altre model de societat, de ciutat, de desenvolupament.

Una ciutat educadora ha de posar tots els seus recursos al servei d'un objectiu: construir ciutadania. La pedagoga Angélica Sátiro, presidenta de l'associació Creamundos BCN, condensa en unes poques idees, tremendament suggeridores, la seva proposta, que es resumeix en una paraula: utopia. La ciutat educadora, diu, ha de ser concebuda com una utopia que es posa a l'horitzó per continuar avançant. Un ideal sempre renovat del que vol arribar a ser. Un ideal emancipador, que adopta una mirada problematizadora en el sentit de mirar per actuar, de voler veure els problemes per gestionar-los i permetre que sorgeixin noves energies. En resum: “La ciutat educadora convoca i provoca l'acció”. Poques vegades he sentit tantes metàfores juntes i tan suggeridores, però una la defineix amb claredat: “La ciutat educadora és una ciutat embarassada de moltes ciutats”. És a dir, que accepta com a fills propis a tots els seus integrants i s'enriqueix amb la diversitat.

Una ciutat educadora és, per Sátiro, la que combat la solitud urbana i el cansament del món hiperactiu teixint xarxes de complicitat i compromís. I és aquella que fomenta la creativitat que sorgeix del frec, del contacte, de la trobada, i és capaç d'inventar el futur a partir del No i és capaç de convertir l'exclusió en inclusió perquè als marges hi ha molta energia i molta creativitat malgastada. La creativitat i la innovació social com a element d'inclusió.

Barcelona ha estat una de les impulsores del moviment de ciutats educadores. Com moltes altres, pateix ara transformacions perilloses. La privatització de l'espai públic, la segmentació social, l'augment de la desigualtat amenacen de trencar la seva cohesió social. Haurà de repensar de nou la seva funció educadora.