Selecciona Edició
Connecta’t
TRIBUNA

L’obligació de decidir

Els problemes de Catalunya no es poden amagar sota la catifa

Encara que Mas i els seus socis ho invoquin cada dia, el “dret a decidir” no existeix. El que, en canvi, sí que hi ha és l'“obligació de decidir”, conseqüència de la llibertat de l'home, que és la que dóna caràcter moral als seus actes. És precisament perquè està obligat a decidir entre béns o valors oposats i a assumir les conseqüències d'aquesta decisió, que l'home és responsable del que fa. Sartre es va adonar del que això significa quan a L'existencialisme és un humanisme va escriure: “L'home està condemnat a ser lliure”.

La filosofia moral, des d'Aristòtil, ha elaborat diversos sistemes ètics. Hi ha ètiques formals i materials, individualistes i socials, autònomes i heterònomes. Totes, per camins diferents, miren d'esbrinar la manera d'obrar bé i el fet que continuem discutint sobre això demostra que —contra el que se sol opinar— la filosofia encara no ha acabat el seu llarg camí, que és una altra manera de dir que cal continuar-hi pensant. El que sí que sembla que es pot descartar, és que la solució als problemes ètics pugui trobar-se per mitjà de cap fórmula, mètode o codi. Perquè, en efecte, la suprema dignitat de ser lliure és alhora una condemna que fa l'home responsable de les seves decisions i si s'equivoca no li serveixen de disculpa ni la llei de Déu ni la dels homes. Però sí que està obligat a intentar encertar-la utilitzant la llum de la raó i l'esforç i reflexió de què sigui capaç, amb el ben entès que res ni ningú li garantirà que la seva decisió serà la correcta.

A Europa el nostre futur dependrà de les decisions d'uns quants líders que més val que l'encertin

Cada dia prenem decisions i, sovint, en el curs de la vida recordem, per a la nostra tranquil·litat o el nostre remordiment, els encerts o equivocacions de les tries que vam fer. Però hi ha moments essencials en la vida de tot individu, com n'hi ha, sens dubte, en la història dels pobles, en què una decisió transcendental canvia per complet el rumb, amb conseqüències de llarg abast. La història està plena d'exemples: Sòcrates, davant l'opció d'escapar a lloc segur o d'acceptar la condemna dictada per la seva ciutat decideix morir i, a més, n'explica el perquè, en una de les grans lliçons d'ètica de la història de la filosofia i del que significa ser lliure. Dos mil dos-cents anys després, Heidegger, probablement la ment més poderosa de la filosofia contemporània, coneixedor com pocs del pensament grec, de la moral kantiana, de la nietzscheana, educat en el rigor d'un mestre il·lustre com Husserl, quan va haver de prendre la decisió més important de la seva vida es va equivocar i, per a la seva eterna ignomínia, va decidir donar suport al règim i acatar les ordres d'uns nazis embogits. Amb ell, la gran majoria del poble alemany, incloent-hi notables personalitats del món intel·lectual, va optar per seguir Hitler i els seus botxins. Així doncs, ni els títols acadèmics són garantia de bon judici ni les societats més cultes i il·lustrades responen sempre com caldria esperar.

La necessitat de prendre decisions les conseqüències de les quals poden alterar de manera dramàtica el curs de les nostres vides ofereix avui un panorama inquietant encara que no es pot negar que, també, de màxim interès com a objecte d'anàlisi i conjectures. Al Regne Unit, Cameron s'enfronta a decisions en relació amb Europa que definiran el futur del seu país. El mateix passa a França, on els socialistes es juguen el ser o no ser del seu partit i, en bona mesura, de la França que hem conegut. També a Alemanya i, en definitiva, a Europa el nostre futur dependrà de les decisions d'uns quants líders que més val que l'encertin. I, per descomptat, podem ampliar el focus i incloure-hi les altres nacions del món més i menys civilitzat. Però ens referirem, per acabar, al nostre país, on seria desitjable que la Generalitat de Catalunya dediqués els seus recursos a exhortar els ciutadans en la direcció de complir amb les seves obligacions en lloc d'escalfar-los el cap amb el joiós dret al·ludit al principi. Exhortació que, a més de Catalunya, aniria bé a tot el territori nacional i sobretot als polítics, que no són precisament la classe més ben valorada avui per la ciutadania. Perquè no tot siguin males notícies cal ressenyar un cert aire de renovació al PSOE, i no només pel que fa a les persones, després de l'oportuna jubilació de Rubalcaba. Per contra, a la dreta no hi passa res. Ells ja han pres totes les mesures necessàries pel que fa a la corrupció, no tenen res a dir sobre el problema català tret que fiat iustitia pereat mundus i que l'economia va molt bé. Potser és que no han vist les enquestes d'opinió i la valoració que mereixen els seus líders. Com que són tan estranys...! Quant a l'obligació de decidir i pel que fa a Catalunya, no dic que la tàctica de no moure's no sigui la millor, o la menys dolenta, davant d'un personatge com Mas. Però el problema català és alguna cosa més que Mas. I els altres problemes segurament requereixen més que ficar-los sota la catifa. Una cosa és segura: en el termini d'un any caldrà enfrontar-s'hi perquè els ciutadans decidiran qui creuen que els pot resoldre millor. Això sí, la batalla es lliurarà en termes i amb regles de joc democràtiques, mitjançant el vot lliure dels espanyols, no constret des del poder polític ni influït per la propaganda oficial com han hagut de patir els catalans en aquesta lamentable bestiesa de fa uns dies.

Jaime Botín és alumne de l'Escola de Filosofia. Va ser president de Bankinter entre el 1986 i el 2002.