Selecciona Edició
Connecta’t
EDITORIAL

Mediterrani en perill

L'Exèrcit Islàmic es reforça i allarga els seus tentacles fins a Líbia i Egipte

Ja han passat tres mesos des que a la cimera de l’OTAN, a Cardiff, els Estats Units acordessin posar en marxa una coalició internacional per frenar l’Estat Islàmic (EI). Els fruits d'aquella iniciativa són insuficients. Els bombardejos aeris han aconseguit aturar l'avanç fulgurant dels combatents del califat, que fins i tot han patit significatives derrotes parcials —divendres, les forces iraquianes van recuperar pous petrolífers a Baiji—; però, en línies generals, l’EI ha consolidat les seves posicions. I el que és pitjor, està ampliant la seva influència i reforçant el seu teixit institucional.

La notícia que l’Estat Islàmic ha decidit encunyar la seva pròpia moneda, basada en el patró or, no s’hauria de considerar una anècdota. En tot cas hauria de servir per fer sonar més fort l'alarma i forçar els països que s'han compromès a combatre l'amenaça islamista a complir la seva promesa. A diferència d'Al-Qaida —un grup terrorista que admet sota la seva denominació qualsevol individu o grup capaç de cometre atacs d'acord amb els seus interessos—, l’EI disposa, a les zones que té controlades, d'una autèntica estructura administrativa capaç de pagar salaris, fer funcionar la burocràcia, explotar pous petrolífers i vendre’n els derivats amb èxit i, ara, d’intentar dotar-se del seu propi instrument financer. La seva manera d'actuar és sanguinària i brutal, i als milers de vides a què ha posat fi —el mal principal— s'hi afegeix un dany irreparable contra el patrimoni de la humanitat amb saquejos i espolis arqueològics. Un missatge molt atractiu per a extremistes d'altres latituds que veuen en l’EI la plasmació de les promeses que feia més d'una dècada que sentien.

Per això és especialment alarmant el fet que organitzacions islàmiques radicals a Líbia i Egipte hagin jurat fidelitat a l’Estat Islàmic. En primer lloc, perquè no es tracta d'una franquícia com en el cas d'Al-Qaida, sinó d'una integració real en l'estructura de califat. I, en segon lloc, perquè l’EI estén la seva influència fins a les ribes del Mediterrani. En el cas de Líbia, aprofitant una situació absolutament caòtica; pel que fa a Egipte, per les dificultats que té el Caire per controlar la península del Sinaí. Cal tallar d'arrel tots dos fronts. Si l’EI consolida les seves posicions, Europa tindrà a les portes una amenaça terrible.