_
_
_
_
_
EL FUTUR DE LA UNIÓ EUROPEA

El populisme arrela a Europa

La crisi i la falta de respostes dels partits tradicionals impulsen aquests moviments

Seguidors de Marine Le Pen l'1 de maig a París.
Seguidors de Marine Le Pen l'1 de maig a París.pierre andrieu (afp)

El còmic italià Beppe Grillo alerta Europa d'una contesa molt particular. “No estem en guerra amb l'Estat Islàmic ni amb Rússia, sinó amb el Banc Central Europeu”, sentenciava aquesta setmana, micròfon en mà, al Parlament Europeu. El líder del Moviment 5 Estrelles, un dels millors exemples de com el descontentament ciutadà revoluciona la política, arremet contra Alemanya i demana un referèndum perquè Itàlia decideixi si surt de l'euro. Però Grillo no està sol. La llavor populista arrela cada vegada més al continent i es propaga per dues vies: el creixent suport popular als moviments que van contra corrent i el contagi que provoquen en els grans partits, fins i tot en els governants.

Els grups que exploten aquest malestar per oposar els desitjos del poble als de la classe dirigent sumen gairebé una quarta part dels escons de l'Eurocambra. Diferents opcions euròfobes, populistes i antiimmigració han guanyat pes a Alemanya (Alternativa per Alemanya), Àustria, els països nòrdics (Demòcrates de Suècia) i gairebé en qualsevol lloc amb eleccions, amb els casos paradigmàtics de França i el Regne Unit, on els nacionalistes i anti-UE Front Nacional i UKIP van ser les forces més votades a les eleccions europees. “El comportament, especialment a l'extrema dreta, és una vergonya per al Parlament. Hem de mostrar-ho als ciutadans”, suggereix Manfred Weber, president del Partit Popular Europeu a l'Eurocambra. Aquest líder de la família a la qual pertanyen molts governants europeus, avisa sobre l'efecte arrossegament d'aquests discursos: “El pitjor és intentar copiar-los; els enforteix”.

Però això és precisament el que passa. Un bon exemple l'ha propiciat aquesta setmana una sentència del Tribunal Europeu de Justícia, que alleuja els que creuen que les prestacions que rebin ciutadans europeus a un altre país comunitari delmen els recursos públics. L'alegria mostrada pels Governs alemany i britànic per un error que denegava ajudes a una dona romanesa establerta a Alemanya perquè no buscava feina mostra fins a quin punt la temptació populista magnifica el problema.

“L'ascens d'aquests grups és lògic per la combinació d'una greu crisi econòmica i els desafiaments que enfronta la democràcia representativa. No és difícil ser pessimista: l'atmosfera política, no només a Europa, s'enverina amb l'ascens dels populistes, en paral·lel a les picades d'ullet dels grans partits a algunes de les seves propostes a causa del menyspreu que sembren els partits tradicionals entre uns votants cada vegada més desesperançats”, apunta l'analista Branko Milanovic.

Els grans partits se senten vigilats per forces que els consideren part d'una casta allunyada dels ciutadans. Podem, el partit que ha encunyat aquest terme, té una intenció de vot directa propera al 17%, segons l'última enquesta del Centre d'Investigacions Sociològiques. “Els partits d'esquerra tradicional els acusen de populisme, però la qüestió és si hauríem de pensar en el populisme com una cosa pejorativa o simplement com una estratègia política particular. Crec que és una estratègia política que s'hauria de provar”, argumenta Lasse Thomassen, expert de la Universitat de Londres.

Más información
El populisme arrela a la Unió Europea
'Els perdedors del temps modern', per Andrea Rizzi
La justícia avala que els Estats de la UE neguin ajudes a europeus
El Front Nacional es converteix en la primera força política francesa

Com Milanovic, Thomassen distingeix entre el populisme de dretes, habitualment nacionalista i que acusa la immigració dels problemes del mercat laboral, i el d'esquerres, que engloba una amalgama de grups que solen compartir el seu menyspreu cap als més rics, inclosos els polítics “que entenen la política com una forma d'enriquir-se, segons aquest punt de vista”.

Les creixents mostres de populisme a Europa han multiplicat l'interès dels acadèmics, que adverteixen, tot i això, de l'ambigüitat de l'etiqueta. “Aquesta categoria és com una gran cistella on fiquem tot allò que no ens agrada. Grups com Alba Daurada a Grècia o Jobbik a Hongria no són populistes, sinó antidemocràtics. Jo diria que els populismes són els que orienten el seu discurs cap a la part emotiva del cervell, com pot fer el Tea Party als EUA”, explica Takis Pappas, investigador de la Universitat de Salònica.

La falta d'horitzons que ha generat la crisi alimenta totes aquestes formacions. “Cal un canvi en les polítiques: sortir de l'austeritat i crear llocs de treball. D'aquesta manera augmentarà la confiança dels ciutadans. Els populismes no proposen solucions, només una negació de la classe dirigent europea i nacional”, reflexiona Gianni Pittella, president del grup socialdemòcrata a l'Eurocambra.

Catherine Fieschi, directora de Counterpoint —laboratori d'idees britànic—, recorda que d'aquests moviments “ja n'hi havia a Europa des de molt abans de la crisi: als vuitanta a França i a Holanda, per no parlar dels anys trenta”. Per Fieschi, molts són tòxics: la cúpula d'Alba Daurada va ser empresonada per associació criminal, i el Jobbik hongarès veu en els jueus “un risc per a la seguretat nacional”. Però el que és fonamental és la llavor que planten a la ciutadania. “En gairebé tots els casos insisteixen que no estem governats per la dreta o l'esquerra, sinó per polítics que només es preocupen de les seves butxaques. I la crisi els ha donat un ímpetu increïble”, tanca aquesta experta. La paradoxa és que pot ser que només aquest fenomen sigui capaç de despertar les democràcies liberals de la somnolència que arrosseguen des de fa temps.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_