Selecciona Edició
Connecta’t

“No cal màgia per desitjar la persona que no toca”

Joan Ollé dirigeix al TNC ‘El somni d'una nit d'estiu’ com a “malson”

Una escena d''El somni d'una nit d'estiu' del muntatge de Joan Ollé al TNC.
Una escena d''El somni d'una nit d'estiu' del muntatge de Joan Ollé al TNC.

El bosc d'A aidsummer night's dream, de Shakespeare, on regna aquesta lluna “pàl·lida de fúria” que “banya l'aire de malalties” (Titània dixit) no és el lloc amable, de conte infantil, poblat de fades i tan car a les funcions escolars de fi de curs. És un lloc on l'adjectiu “feèric” desplega tots les seves connotacions terribles i on passen coses greus i fosques. Així ho entén Joan Ollé i així ho ha plasmat al seu muntatge de l'obra El somni d'una nit d'estiu que no considera precisament somni sinó “malson”.

L'espectacle, amb traducció de Joan Sellent i un repartiment de 18 actors que barreja intèrprets veterans com Mercè Aránega (Titània), Lluís Marco (Oberó), Xicu Masó, Enric Majó o Joan Anguera, amb molt joves, s'estrena dimecres a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Ollé, dèbil per un refredat que el feia parlar ahir amb to gutural com si portés posat el cap de Bottom (aquí denominat Troca i encarnat per Xicu Masó), va assenyalar el gran respecte, fins a la intimidació, que li mereix Shakespeare (és el segon que munta, després d'un Romeu i Julieta) “que sempre és mil vegades més intel·ligent i modern que tu i amb el qual saps que abans de començar tens la batalla perduda”.

Va explicar que El somni “que no” (vaja, que no li agradava) i que Puck —l'entremaliat esperit servent d'Oberó, el rei de les fades— “sempre m'havia fet cangueli”. Després d'acceptar l'encàrrec de Xavier Albertí, director del TNC, de muntar la peça, va trobar diverses lectures il·luminadores —principalment Shakespeare, los fuegos de la envidia, de René Girard (Anagrama, 1995)— que li van fer pensar que s'havia equivocat fins llavors amb l'obra. Girard, va dir, la qualifica d'“autèntica explosió de genialitat”, amb apassionants consideracions sobre el “desig mimètic”, el sexe, la infidelitat i l'amor. Hi havia també, va recordar Ollé, els comentaris elogiosos de Jan Kott i Peter Brook. El director va descobrir, doncs, que El somni “és molt bèstia” i “el malson d'un món d'amor” en el qual “tots el demanen però mentre no arriba imiten els gestos, la paraula, els desitjos de l'altre”. Els amants, va continuar, fugen de la ciutat, de l'Atenes de les lleis, a la llibertat de la selva, però troben que allà també hi ha unes lleis, estranyes, i aquest lloc que salva els amants els fa alhora viure un malson brutal, que gairebé acaba amb sang”. A Puck, va apuntar, “li va la marxa” i “les seves entremaliadures fan veritable pupa als humans”.

“Shakespeare és precursor de Freud i Lacan”, adverteix el traductor Joan Sellent

Sobre les flors màgiques amb les quals el geni torna bojos d'amor els personatges (i fan que Titània s'enamori del Bottom amb cap d'ase), va reflexionar que no creu que siguin diferents “d'un gintònic a Luz de Gas a les cinc de la matinada”; i va oferir una frase memorable: “No cal màgia per desitjar la persona que no toca”.

Ollé va recordar que Shakespeare va escriure l'obra per a les noces d'un amic i amb la pretensió de deixar tothom content, però no va poder evitar les càrregues de profunditat i dosi de verí.

De la seva banda, Sellent, que ha treballat el vers amb els actors, va explicar que El somni “sembla una comèdia romàntica de fades i follets, però si grates presenta moltes arestes fosques”. Sobre aquest tema va citar algun tiratge poètic de Titània, que denota crueltat i tenebrositat. “Shakespeare és precursor de moltes coses”, va advertir, “i també de Freud i Lacan”. Va afegir que Puck pot ser “l'inconscient, les jugades que ens fa”. El traductor va voler destacar el “gran respecte, escrupolós, i l'amor a la paraula” que caracteritza el muntatge. L'escenografia és de Sebastià Brossa, Andrés Corchero ha col·laborat en el moviment i Ollé ha seleccionat, per la referència atenesa, música de Manos Hadjdakis, oscarizat per Nunca en domingo, de Jules Dassin (en la qual Melina Mercouri cantava la inoblidable Los chicos del Pireo), a més de col·laborador de Maurice Béjart.

Mercè Aránega va destacar de Titània que no és mare encara que el conflicte amb Oberó es produeix pel nen que ella ha robat; que està avorrida “de 400 anys de matrimoni” (!) i que el seu monòleg del primer acte “és un al·legat ecològic sobre les desgràcies de la naturalesa que fins i tot parla del canvi climàtic”.

L'espectacle s'acompanyarà de diverses activitats i projeccions al TNC (exposició al vestíbul sobre Shakespeare a Catalunya) i a la Filmoteca (la pel·lícula de Max Reinhardt del 1935).