Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Jo també sóc Artur Mas

Desobeir no és sempre delicte de desobediència: al 9-N li falten requisits clau perquè el persegueixi la Fiscalia

No tot frau, estafa o engany de caràcter polític és un crim.

No tota conducta de desobediència o incompliment d'una resolució judicial constitueix un delicte de desobediència.

Els qui fins ara han menysvalorat, menyspreat o ignorat el principi de legalitat (rule of law) –que, amb el principi democràtic conformen els pilars de la democràcia moderna– hauran de fer esforços ingents per acreditar coherència si sostenen que la interposició d'una acció penal contra Artur Mas i consellers del seu Govern vulnera la legalitat.

Els qui, en canvi, han reclamat en les polèmiques del 9-N l'escrupolosa subjecció a l'ordenament legal; els qui, en conseqüència, han criticat que Mas el desbordés, són també els més legitimats per exigir a l'altra part, i a la justícia, idèntica pulcritud jurídica. El Dret Penal és garantista; exigent en la presència de tots els requisits d'un tipus delictiu; d'aplicació individualitzada, i no admet analogies ni interpretacions inculpatòries extensives.

Al gra: una querella contra Mas per desobediència serà probablement un error, o un despropòsit, o una prevaricació per part de qui la interposi. Per què? Perquè l'article 410 del Codi Penal (CP), que configura la desobediència com a negació oberta a complir resolucions judicials, exigeix la concurrència d'alguns requisits inexistents en aquest cas.

Perquè hi hagi desobediència hi ha d'haver “requeriment previ, directe i individualitzat” a complir la resolució (interlocutòria 37 del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, de 24 de març de 2014; la jurisprudència del Tribunal Suprem (TS) que cita i la que s'evoca al Codi Penal comentat de Paz Rubio i Covián Regales).

El Constitucional es va negar a emetre l’“ordre” complementària per instar a complir la seva pròpia resolució, i tampoc hi va poder haver una negativa oberta i reiterada a complir-la. No hi ha delicte de desobediència

Però en l'acord en què suspenia la consulta alternativa, el Tribunal Constitucional (TC) es va negar a la pretensió del Govern espanyol de requerir explícitament la Generalitat a acatar la suspensió, per no fer-li la feina bruta.

“Aquest delicte demana l'existència d'una ordre expressa que sigui desobeïda” i com que no hi va ser, “resulta inviable atribuir un delicte de desobediència a qui en cap moment es va requerir de manera formal i expressa perquè complís el mandat”, [ara del TC], com diu la resolució 465/1996 de l'Audiència de Barcelona en l'assumpte 2049/1990.

Però a més a més, afegeix, la negativa a obeir (l'ordre d'execució, no la suspensió de l'esdeveniment) ha de ser “oberta”, això vol dir “franca, clara, patent, indubtable, indissimulada, evident o inequívoca”. El caràcter “obert” de la negativa equival a “greu”, i la gravetat es detecta si “hi ha reiteració en l'emissió del mandat” perquè s'obeeixi, aclareix la doctrina (Derecho penal español, parte especial, Joan J. Queralt, Atelier, 2010). A més, l'ordre s'ha de dirigir a “funcionari [o autoritat] concret o concretable”, afegeix Gonzalo Quintero (Comentarios a la Parte especial en Derecho Penal, 2011).

En resum, el Constitucional es va negar a emetre l'“ordre” complementària per instar a complir la seva pròpia resolució, i tampoc hi va poder haver una negativa oberta i reiterada a complir-la. No hi ha delicte de desobediència.

Hi ha pocs precedents d'un ús tan polític d'aquesta figura: el més evident és el del cas Atutxa, que políticament va menyscabar els moderats del PNB i el procés jurídic del qual va durar a Espanya deu estèrils anys (del 2003 al 2013) i continua viu, de la mà experta d'Alberto Figueroa, davant el Tribunal d'Estrasburg.

Alguns volen afegir a la presumpta desobediència una prevaricació: dictar resolucions arbitràries tot i sabent-ne la injustícia (art. 404). La irregularitat política encaixa poc en aquest delicte, més aviat administratiu (o judicial, el cas Gómez de Liaño): “La resolució [del funcionari o autoritat, diguem-ne prevaricadora] ha de versar sobre un assumpte administratiu; és essencial que no tingui naturalesa política”, indica Quintero (i la sentència 1160/2011 del TS); encara que això segurament no esgota els efectes administratius perniciosos d'una acció política no legal [ús d'escoles, registres, funcionaris]. A de comportar a més una “il·legalitat flagrant i clamorosa”. Però es pot predicar una cosa com aquesta de l'incompliment d'una decisió judicial que només es va suspendre, però no va anul·lar, la convocatòria del 9-N? Dubtós.

Una querella per desobediència compliria més aviat la funció obstruccionista que proporcionava la vella querella catalana”: paralitzar processos civils [ara, polític] gràcies a la irrupció de la preponderant jurisdicció criminal. Amb efectes polítics dramàtics. Convertiria Mas en màrtir, en redemptor, en Moisès. Destruiria tota oposició. Davant el parany, la inclinació a l'autoinculpació de l'estil “Jo també sóc Artur Mas” seria irresistible, un imperatiu per molts.

El Parlament ja l'ha començada, com si fos el carrer –a la manera de les manifestacions del “Jo també soc adúltera” o del “Jo també he avortat”– rebutjant el que casaria millor amb la seva posició institucional i la defensa del principi de legalitat. Qui sap si una resposta jurídica concreta a tota ofensiva jurídica concreta.