Selecciona Edició
Connecta’t

El verd arrela a la ciutat

A Espanya hi ha 400 horts comunitaris que ocupen més de 166 hectàrees

Plantació d'hortalisses en una terrassa de Madrid.
Plantació d'hortalisses en una terrassa de Madrid.

Una cosa tan simple com un hort s'ha convertit en un moviment urbà imparable. L’Urban Farming ha arribat a les ciutats per quedar-se. N’hi ha a Londres, Nova York o París. A Copenhaguen ja són obligatoris els terrats verds. La primera va ser Toronto, al Canadà, on hi ha 1,2 milions de metres quadrats d'aquest color.

Un polsim de tendència pel que és ecològic, una gota de compromís ambiental i uns tocs d'hàbits de consum més saludables. Són les motivacions d'aquestes amanides urbanes. A Espanya són, com a mínim, 216 les ciutats que tenen horts urbans, una xifra que s'ha multiplicat per 15 des del 2006. Hi ha 400 horts i 15.243 parcel·les que ocupen una superfície que supera les 166 hectàrees, calcula Gregorio Ballesteros, membre d’Ecologistes en Acció i de la Societat Espanyola d’Agricultura Ecològica. Es tracta d'horts d'oci, familiars o socials, escolars, per a persones jubilades, comunitaris, etcètera. L’11% del total són privats.

Llogar un hort de 25 metres costa 35 euros al mes, amb el reg inclòs

Creixen a les façanes i a les cobertes dels edificis, tant en hotels com en museus i habitatges. Milers de terrats llueixen enciams, tomàquets o carabasses. L'hotel Wellington (Madrid) ha estat un dels últims a afegir-se al repte, amb un hort de 300 metres quadrats a 30 metres d'altura.

També proliferen els racons hortofrutícoles d’estar per casa, ja sigui en xalets amb espai de sobres o en pisos. L'escassetat de metres ja no és un problema ni tampoc una excusa. Cada vegada sovintegen més els minihorts en terrasses i patis, per això el mercat s'ha afanyat a llançar una àmplia gamma de productes, com les taules de cultiu, que costen entre 100 i 275 euros.

El verd està entrant a les ciutats, tant des de la iniciativa privada com des de l'àmbit municipal. Cada setmana un ajuntament ofereix sòl per a horts comunitaris. Un dels últims ha estat el de Madrid, que ha presentat a concurs les primeres 15 parcel·les que es podran transformar en horts urbans ecològics.

Els terrenys tenen una superfície mitjana de1.000 metres quadrats i s'adjudicaran a organitzacions sense ànim de lucre amb el compromís de no vendre els productes conreats. Les concessionàries hauran de contribuir de manera altruista a la promoció dels valors mediambientals, educatius i de convivència veïnal.

Creix l'ús de taules per a minicultius en patis i terrasses

Tot i que hi ha un però: imputen els costos de l'aigua a les adjudicatàries de les parcel·les. “És destruir una llarga i difícil regularització, que per fi trauria de la semiclandestinitat aquests espais a Madrid i permetria que fos una de les ciutats pioneres en aquest tipus de regularitzacions”, explica Pablo Llobera, educador mediambiental i portaveu de la Xarxa d’Horts Urbans Comunitaris de Madrid, per a qui cada hort urbà consolidat és una conquesta social.

S’afegiran als horts que funcionen des de fa anys, com La Huertita de Tetuán, al barri madrileny que porta el mateix nom. Només a la capital hi ha unes 33 iniciatives comunitàries com aquesta.

A Barcelona la tradició d'horts es remunta a l'any 1986, quan un grup de veïns van posar en marxa l’Hort de l'Avi, al costat del Park Güell. A la Ciutat Comtal superen la vintena.

Però no és res nou. “Els seus orígens es remunten a la Segona Guerra Mundial, tot i que l'antecedent del fenomen actual es podria trobar a la Green Guerrilla de les ciutats nord-americanes, on veïns organitzats decideixen reverdir solars abandonats per convertir-los en recursos veïnals, ecològics i educatius. Aquelles onades van arribar a Europa i Espanya, on l'horticultura urbana en realitat no va arribar a desaparèixer mai, però sí que es va marginalitzar”, explica Llobera.

Les seves idees se centren a desenvolupar valors comunitaris: arrelament al barri, espai de trobada i treball intercultural i multigeneracional, educació ambiental, etcètera. El cultiu que es recull sovint es menja al mateix hort o es reparteix entre els assidus. Cadascun estableix els criteris de repartiment.

Perquè els tomàquets no tenen gust de tomàquets. Per això i per trobar una alimentació sana, està proliferant una altra tipologia d'horts: els comercials. Es tracta de llogar petites parcel·les on cada particular o família conrea les seves pròpies verdures i fruites. Al mateix temps, els propietaris d'aquests terrenys que no tenien ús hi troben una sortida professional.

Alegría de la Huerta, a San Martín de la Vega (Madrid), és un projecte format per tres amics del món del cinema. “El projecte sorgeix arran de la crisi i, a més, de la necessitat de muntar un negoci diferent, que plantegi un tipus d'oci sa, divertit i constructiu, sobretot si tens fills. Els nostres clients fan tot el procés, des de la sembra fins a la recol·lecció”, diu Olaf Guembe.

El perfil de l'hortolà aficionat és molt variat. “Tenim moltes parelles joves que volen ensenyar als fills com és conrear els teus propis productes. També tenim un alt percentatge de gent jove que es vol apropar al cultiu ecològic. I molts usuaris que s’acaben de jubilar”.

En aquest hort hi ha parcel·les a partir de 25 metres quadrats i es lloguen per 35 euros al mes. La mida estàndard és de 50 metres, suficient per a una família de quatre membres. A cada terreny hi ha una presa d'aigua i el consum està inclòs en la quota mensual.

L'empresa posa tota la infraestructura (sòl, assessorament, reg, material de reg, eines, planter, hivernacle…) i, a partir d'aquí, cada particular gestiona el seu hort. “La majoria d'usuaris ve una o dues vegades per setmana i és suficient per tenir l'hort en bon estat, però depèn de l'època de l'any i dels cultius”, explica Guembe.

Te Pongo un Huerto va néixer fa un any a Còrdova per iniciativa d’Agustín Román. Es tracta d'un sòl agrícola d'una hectàrea al qual no donaven cap ús. Les parcel·les són de 50 metres quadrats i el lloguer costa uns 35 euros mensuals. S’inclou una boca d'aigua per a reg, l'aixadell, un manual formatiu, ús dels materials comuns i accés a totes les zones comunes.

Només són un parell d'exemples de la gran llista d'horts comercials que hi ha a Espanya.