Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El trident del PP

El PP ha marxat de Catalunya, ha desertat

Hauria de preguntar a Ramon Besa que ens aclareixi des de quan parlem de tridents a can Barça. Ara suposo que deu ser el format per Messi, Neymar i Luis Suárez, però jo en recordo algun de més antic composat per Eto'o, Henry i sempre Messi. El que sí que és un trident que mai falla, per què fa tots els gols que cal, és el que té el Partit Popular a Catalunya, que està format per Jorge Fernández Díaz, María de los Llanos de Luna i Alicia Sánchez-Camacho. Són infal·libles; fan gol cada cop que agafen la pilota. L'únic problema és que els fan en pròpia porta, sota els pals que defensa Mariano Rajoy. Sembla talment que els hagin contractat la senyora Forcadell, Oriol Junqueras o Quico Homs.

El ministre de l'Interior és el català de l'Executiu. Això és el millor que té el PP per portar al Govern, el que millor representa els catalans i els seus interessos a Madrid. Tots coneixem el que ha fet en aquest sentit. La seva principal activitat és dedicar-se a alimentar l'independentisme amb filtracions de documents que després es proven falsos per tal d'estendre rumors sobre corrupcions finalment inexistents que volen implicar els dirigents convergents.

La delegada del Govern espanyol és la veu de l'Executiu a Catalunya. Se la sent dins les casernes de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, sobretot amb motiu de les grans festivitats dels sants patrons d'aquests cossos de seguretat. No se la sent enlloc més. Amb prou feines se la veu. I de vegades millor que no se la vegi. La seva invisibilitat representa perfectament la desaparició del Govern espanyol a Catalunya. Té la virtut de la discreció: quan no fa res no fica la pota, però no ho fa perquè no fa mai res.

La presidenta del PP de Catalunya és qui es dedica a la feina més agraïda, per espectacular. Si les dues altres punxes del trident es caracteritzen per la inacció, una inacció certament eficaç per la feina de fer gols en pròpia porta que tenen encomanada, la punxa central de Sánchez-Camacho es caracteritza pel soroll i per la gresca que l'acompanyen. Quan té una oportunitat de vessar-la, la vessa. No falla mai. No permet que passi una sola oportunitat quan es tracta de complir amb l'encàrrec que li han fet Forcadell, Junqueras o Homs. Sigui el cas Pujol o el 9-N, ella sempre és a prop de la porta per buscar l'oportunitat de fer gol, de la seva porta, vull dir. Sánchez-Camacho és el Messi d'aquest trident.

El trident no és la causa del creixement del vot independentista, però sí que n'és el catalitzador. Representa l'actitud amb què el PP i el Govern espanyol han encarat el creixement de la desafecció catalana des de que va començar. El PP ha marxat de Catalunya, ha desertat. De fet, ja s'ha separat i ha fet el primer gran pas separatista abans que els altres seguissin. El primer a trencar el vincle entre Catalunya i Espanya va ser el PP i ho va fer molt aviat, quan va oposar-se a l'Estatut, va despatxar Piqué i va decidir convertir l'anticatalanisme en una màquina de guanyar eleccions fora de Catalunya, encara que fos al preu de perdre vots a cabassos a Catalunya. El trident, aquest trident fantàstic al qual els independentistes haurien de fer l'onada, només és la rereguarda d'un exèrcit derrotat i en retirada, que ja no vol saber res del territori abandonat.