Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Rajoy, el gran registrador

Un polític que miri cap al futur i pretengui arreglar problemes ha de ser proactiu

A diferència de molts dirigents del seu partit i de bastants dels seus rivals, quan parla Mariano Rajoy procura no insultar ni ofendre. Com que la política hispànica s’arrossega a un nivell molt baix, caldrà subratllar el fet que no s’atiï la manca de respecte.

A diferència del seu inveterat costum, el president del Govern espanyol acaba de celebrar una roda de premsa pràcticament sense límit de preguntes. Estem delerosos de sortir de la sordesa política, el diktat de les compareixences sense diàleg i altres rituals de la verticalitat autoritària. Com que això passa, l’indici més modest de normalitat comunicativa ens sembla extraordinari.

Com que uns menystenen la legalitat, com que altres la volen retorçar per cremar urnes, suspendre l’autonomia, perseguir rivals polítics i resoldre les diferències polítiques a garrotades –és a dir, amb condemnes penals–, no és gens menyspreable que algú assumeixi el que tantes vegades hem dit aquí: que la llei s’ha d’aplicar amb proporcionalitat, sense matar mosques a canonades, que la legalitat ha de seguir el principi d’eficiència de resultats, sense provocar més enrenou del que s’intenta evitar. I és bo que, com a conseqüència de l’aplicació d’aquests principis elementals, l’esdeveniment de diumenge passat no s’hagi enverinat.

Reconegudes totes aquestes virtuts, per mor de la proporcionalitat, l’equanimitat i la cortesia, i d’una inclinació natural a certa generositat, val a dir que la resposta material del president del Govern espanyol al 9-N és completament inútil.

és decebedora la manca d’assumpció de la “qüestió catalana” com a repte prioritari de la política espanyola

Per diverses raons:

Primer, arriba amb un retard desmesurat, i quan el president de la Generalitat ja se li ha avançat marcant un full de ruta.

Segon, la seva declaració de neutralitat davant les possibles actuacions de la Fiscalia i de la Justícia és completament insuficient, ja que no va acompanyada d’una picada de crostó a la impresentable declaració de la seva subordinada regional, Alicia Sánchez-Camacho, fent-se presumpta (i esbiaixada) portaveu de la Fiscalia.

Tercer, la defensa del principi de legalitat és indispensable, però a diferència dels advocats, fiscals i jutges, que esgoten el seu àmbit d’actuació en aquest principi, un dirigent polític hi ha d’afegir alguna cosa: propostes, iniciatives, programes, aliances…

Quart, és veritat que al 9-N “només” va participar a l’entorn d’un terç del “cens”, però això no prefigura que els dos terços restants de la ciutadania catalana hi estiguessin completament en contra, hi haurà de tot. Simplificar dient que va ser un fracàs rotund (quan Déu n’hi do, l’èxit de la convocatòria, no com a referèndum sinó com a mobilització) no és la millor manera d’afrontar i d’endreçar problemes complexos.

Cinquè, és decebedora la manca d’assumpció de la “qüestió catalana” com a repte prioritari de la política espanyola. Quan diversos milions de ciutadans surten reiteradament al carrer i participen en esdeveniments per més informals o irregulars que siguin, els Governs hi han de donar una resposta específica. No val només la llei o l’apel·lació ­–en altres aspectes sensata­– a la lluita contra l’atur.

Sisè, és bo que finalment Rajoy es reconegui també com a president de tots els catalans, en comptes de preguntar-se qui mana a Catalunya. Però no ha anunciat cap gest, cap mesura, ni cap proposta que concreti aquest principi en realitat operativa.

Setè, un polític que miri cap al futur i pretengui arreglar problemes ha de ser proactiu. No n’hi ha prou a dir que està i estarà disposat al diàleg: qui aspira a liderar, qui més mana és sempre qui ha d’avançar-se. Per exemple, convocant el primer al diàleg, amb Artur Mas i altres dirigents i ciutadans. O si va a la cua, plantejant-lo sobre bases positives, diferents de les que li proposen.

Vuitè, davant el problema polític segurament més cabdal de la democràcia espanyola del 1978 (exceptuant la tragèdia basca, actualment reorientada, i els efectes sociopolítics del drama de l’atur), el president del Govern central no té cap pla. No ofereix cap alternativa més que comminar els partidaris de la reforma constitucional a fer que la formalitzin… tot anunciant que no n’és partidari. És un cas com un cabàs.

Les qualitats dels millors registradors de la propietat són variades: els requisits puntillistes de la fe pública, l’apreciació de l’exactitud dels límits del territori, la passió primmirada pels reglaments, la primacia de la tranquil·litat sobre la urgència. Però no sempre són les més òptimes per fer front a les grans emergències.

MÉS INFORMACIÓ