_
_
_
_
_

“La Transició va ser una impostura”

Javier Cercas construeix a 'El impostor' una “novel·la sense ficció” sobre Enric Marco, l'home que es va fer passar per víctima del nazisme. La seva història convida a reflexionar sobre les mentides que van forjar el nostre passat recent

Guillermo Altares
Javier Cercas a Barcelona.
Javier Cercas a Barcelona.CONSUELO BAUTISTA

Una pregunta crucial sobrevola l'última novel·la de Javier Cercas (Ibahernando, Càceres, 1962), El impostor (Random House): tota vida té una mentida dins? Tota existència té alguna cosa de ficció? I, anant més lluny, a les seves pàgines sorgeix una altra qüestió més important: tota història col·lectiva és, en el fons, un invent? Cercas torna a la Guerra Civil, que va tractar a Soldats de Salamina, i a la Transició, que emmarca el seu llibre sobre el 23-F, Anatomia d'un instant, per construir el que anomena una novel·la sense ficció entorn de la figura d'Enric Marco, el nonagenari barceloní que es va inventar una vida amb tanta habilitat que va acabar sent president de l'Amical de Mauthausen sense haver estat detingut mai en un camp nazi com va mantenir durant dècades. Només el 2005, gràcies al treball d'un historiador, Benito Bermejo, es va desvelar la immensa mentida.

Potser perquè tota novel·la és necessàriament una impostura, els impostors tenen una profunda tradició literària, des de Jean-Claude Romand, que va assassinar tota la seva família perquè no descobrissin que els mentia des de feia anys, un cas real que Emmanuel Carrère va retratar a L'adversari, fins al personatge central de Patricia Highsmith, Tom Ripley, un mentider despietat de ficció, encara que ple de realitat. Cercas dialoga amb la història i amb la literatura en un llibre que arrossega el lector a molts racons de la seva pròpia memòria, personal i col·lectiva.

Más información
Javier Cercas: “La guerra de la meva generació va ser l'heroïna” (castellà)
Articles de Javier Cercas
Anatomia d'un instant, llibre de l'any (castellà)
Vides inventades (castellà)
Enric Marco: "Sóc un mentider, però no un falsificador" (castellà)
La transició, pare i mare (castellà)

PREGUNTA. En el seu llibre hi ha diverses referències a L'adversari, d'Emmanuel Carrère, que també retrata la vida d'un tremend impostor i la relació amb l'autor d'una novel·la de no-ficció sobre ell. Com ha dialogat amb aquest llibre durant la seva investigació sobre Marco?

RESPOSTA. Quan vaig publicar la meva segona novel·la, El inquilino, Sergi Pàmies em va dir: “Has llegit El bigoti, de Carrère? Té molt a veure amb el que tu escrius”. Me'l vaig llegir, i tenia raó. Encara que Carrère i jo escrivim coses que en el fons tenen poc a veure, és cert que existeix des del principi una espècie de connexió mental entre tots dos. El impostor és molt diferent de L'adversari. Enric Marco és el Maradona de la impostura, un crac absolut. El protagonista de L'adversari era un home que havia enganyat poca gent, mentre que Marco va enganyar tothom; a més, Marco és el que som tots, però en gran. D'altra banda, hi ha una diferència molt gran de concepció literària: Carrère és un gran admirador de Capote i vol seguir el seu camí. No tinc res a veure amb això. La meva jugada és molt més literària que cronística, encara que faci servir recursos de la crònica. Jo crec que tenim una visió una mica estreta de la novel·la, fruit del triomf avassallador d'un model molt potent, el del XIX. És un model que concep la novel·la, diguem, com una ficció en prosa en la qual s'explica un drama de la forma més ràpida i eficaç. Aquest model està molt bé, ha donat fruits extraordinaris, es continuen fent coses molt bones; però el meu model no és aquest; o no només. El meu vol recuperar el model de Cervantes i de tota la narrativa anterior al XIX. Es podria definir com un brou, o com un banquet: la virtut màxima de la novel·la tal com l'encunya Cervantes, o una de les seves virtuts, és la pluralitat, la llibertat absoluta. Pots ficar qualsevol cosa en una novel·la. Aquesta és part de la genialitat de Cervantes. Per ell, la novel·la pot abastar-ho tot: assaig, crònica, tot. Aquest llibre no és una ficció, però és una novel·la, igual que Anatomia d'un instant. El impostor és una crònica, sens dubte; és història, per descomptat; és una biografia, és assaig, és autobiografia. A tot això li dic novel·la, però sense ficció. Per què no havia de ser ficció? A Anatomia vaig trigar tres anys a entendre que el llibre no havia de ser una ficció perquè el cop del 23 de febrer ja era per si mateix una gran ficció col·lectiva, i escriure una ficció sobre una altra ficció era redundant, literàriament irrellevant; a El impostor ja tenia la lliçó apresa, i des del principi vaig saber que era absurd escriure una ficció sobre la ficció ambulant que era Enric Marco. Per això el llibre havia de ser una novel·la sense ficció.

Pots ficar qualsevol cosa en una novel·la. Aquesta és part de la genialitat de Cervantes

P. Llavors, fa un esforç conscient perquè tot el que explica sigui veritat, per no arrodonir?

R. Esclar. Atenir-me a la realitat és una regla que jo m'imposo, perquè el llibre sigui eficaç. Escriure un llibre consisteix a crear un joc amb unes regles determinades; i llegir-lo consisteix a esbrinar quines són aquestes regles. Encara que, esclar, jo faig coses que un periodista no pot fer, per exemple conjecturar. El llibre és ple de conjectures. Això tampoc sol fer-ho un historiador.

P. Creu que el model de la novel·la vuitcentista continua sent vigent o que serà reemplaçat per aquesta novel·la híbrida en la qual cada llibre marca les seves pròpies regles?

R. No tinc la bola de cristall, no sé què passarà en el futur; bé, sí que ho sé: passarà el que els millors novel·listes vulguin que passi. No dic que no es puguin escriure novel·les com al XIX; la meva impressió és que aquest model ja no dóna gaire més de si, malgrat que encara hi ha grans escriptors que ho continuen practicant. El que no vull és renunciar a les possibilitats que m'ofereix el gènere, a la seva versatilitat infinita, a combinar, per exemple, la llibertat i la pluralitat de la novel·la cervantina i el rigor geomètric de la novel·la flaubertiana. Aquest és el meu ideal.

P. Intenta vostè explicar a través de la figura d'Enric Marco que la Transició va tenir alguna cosa de ficció o d'impostura? Té una mica de falsificació col·lectiva? Creu que la falsificació de la Transició es pot accelerar segons es vagin apagant els testimonis?

R. En aquest llibre hi ha un qüestionament seriós de la nostra fe en els testimonis. Els testimonis són fonamentals, però és un error creure que tenen la veritat absoluta. Un testimoni només és un testimoni; sacralitzar-lo és un error greu. La Transició va ser en part una gran impostura. Va haver-hi moltes persones que es van inventar la seva pròpia biografia; en acabar el franquisme va resultar que tothom havia estat antifranquista. Una gran mentida: d'antifranquistes reals n'hi va haver poquíssims, i per això Franco va durar el que va durar. Aquesta és la veritat. Però, com que és tan desagradable, ens n'inventem una altra. D'això tracta El impostor. Marco m'interessa com a emblema, com a mirall: ell és d'alguna manera el que som tots; i el que ha estat aquest país al llarg de gairebé un segle. Marco no va moure ni un dit contra el franquisme durant 40 anys, però en acabar el franquisme, en pocs mesos, es va convertir en secretari general de la CNT, el tercer sindicat més important a Espanya. La seva impostura com a deportat en un camp nazi dura fins al 2005. Una altra qüestió diferent és si podríem haver fet la Transició mirant al passat amb valentia. La resposta és que no ho sé.

P. En el seu llibre diu que hem arribat a una saturació de la memòria històrica. Per què? Què ha fallat?

R. Que es va convertir en una indústria. No proporcionava beneficis econòmics, sinó morals i polítics, i també artístics. Molta gent s'hi va sumar no per resoldre un problema flagrant, sinó per obtenir coses. L'exemple més clar torna a ser Marco; és el símbol perfecte de tot això. Per a mi del que es tractava era de rescabalar les víctimes de la guerra i la postguerra, d'enterrar-les dignament, d'assumir el passat fins al fons i de manera crítica. Per això no necessitàvem una llei de la memòria històrica; necessitàvem que l'Estat, amb els diners de tots, quan hi havia diners, assumís les despeses de fer les paus amb el passat, començant per treure tots aquests morts que continuen estant a les cunetes: un espant i una vergonya. El que va fallar és que vam convertir aquest moviment just i necessari en un negoci, en una indústria. I així és com, segons Adorno i Horkheimer, la indústria de l'entreteniment genera kitsch, mentides estètiques, un art que no és art sinó succedani d'art, la indústria de la memòria genera una memòria mentidera, sentimentaloide i falsament heroica: pur cartró pedra, pur kitsch. Això és el que donava Marco en les seves xerrades, això és el que la gent esperava, i per això Marco és un emblema d'aquest moment. En resum: els que vam fallar vam ser nosaltres, no els que van fer la Transició, als quals sempre donem les culpes, per no haver d'assumir la nostra pròpia responsabilitat.

P. Comparteix el tipus de crítiques que s'està fent a la Transició des de nous moviments d'esquerres? Pot ser una falsificació, però va ser una estafa?

Els catalans falsifiquem el nostre passat per falsificar el nostre present

R. Em sembla una posició d'un infantilisme vergonyós. No és de dretes ni d'esquerres: és irresponsable, a més d'ignorant. En un article titulat La Transición, papá y mamá, deia que els de la meva generació hem decidit que la culpa de tot allò dolent que passa la tenen el pare i la mare, els que van fer la Transició. De tot vol dir de tot: de la crisi econòmica, de la baixa qualitat de la democràcia, de tot. És fals: els responsables en som nosaltres, la nostra generació. Perquè la democràcia és una cosa dinàmica, que millora o empitjora; sempre cito un vers de Bob Dylan: “Qui no està ocupat a viure, està ocupat a morir”. La democràcia és el mateix: si no millora, empitjora; i nosaltres, ni el pare ni la mare, hem deixat que es podreixi. I la solució no consisteix a repetir el que ha passat els últims segles d'història espanyola, que són ruptures constants, creient que cada nova ruptura ens portarà el paradís terrenal o que assaltarem els cels. La solució és reformar el que hem fet. És una obvietat que la Transició va ser imperfecta, un nyap. Però prefereixo un milió de vegades un nyap com el que van fer els nostres pares, que genera una democràcia i ens col·loca a Europa, que una guerra amb 500.000 morts com la que van fer els nostres avis.

P. Assumint que El impostor no és una obra sobre Marco, sinó sobre la mentida, llegit ara apareix una immensa mentida que és la corrupció. Creu que vivim en una mentida molt més gran del que pensàvem?

R. La corrupció no ens l'hem inventat nosaltres, no l'han inventat ni Pujol ni Bárcenas; existeix des que el món és món: els éssers humans som així. El problema, per tant, no són els corruptes: el problema és el sistema que no impedeix o que encoratja la corrupció; cal canviar les persones, però abans cal canviar el sistema. El més difícil no és canviar els lladregots per persones decents, sinó impedir que les persones decents es converteixin en lladregots. D'altra banda, aquest llibre no parla de Marco: parla de la nostra insaciable i humiliant necessitat de ser estimats, acceptats i admirats; parla que tots som una mica actors; parla de la nostra infinita capacitat per dir sí i de la nostra covarda incapacitat per dir no. Totes aquestes coses no són d'ara; són de sempre, i a més universals. “De te fabula narratur”, diu Horaci: la història parla de tu. El impostor no és Enric Marco: som tots. Marco és l'home comú, l'home que sempre diu sí. Els que no ho són, els que tenen el coratge de dir no, els que són capaços d'oposar-se al que diu la majoria i fer el més correcte, són els veritables herois, però aquests els amaguem, perquè no ens avergonyeixin als altres. Hi ha un cas que apareix al llibre, uns quants nois de l'extraradi de Barcelona que, just després de l'entrada dels franquistes a la ciutat, creen una organització de resistència, la Unió de Joventuts Antifeixistes (UJA). Els detenen, passen anys a la presó, algun mor per tortures. D'aquests nois no en sap res ningú. No existeixen. Uns historiadors locals els van desenterrar fa uns anys en un llibre del qual ningú ha parlat. Aquest és el premi per als que diuen no.

P. Vostè, al principi del llibre, es planteja si salva Marco o no el salva. Però, en acabar-lo, com a lector no tinc una resposta. Vostè, com a autor, en té?

R. La resposta és al llibre.

P. Però no la dóna.

R. Per això és una novel·la. Perquè formula una pregunta, però no la respon, o com a mínim no ho fa de manera clara i taxativa. El impostor juga en el tall de la ironia: aquí tot és una cosa i la contrària. Com en totes les novel·les des d'El Quixot o com en totes les novel·les que a mi m'agraden. El Quixot és boig, però també és assenyat: això és la ironia; i això és la novel·la com a gènere. Aquest llibre, que apel·la a El Quixot sense parar, juga a la frontera de la ironia, entesa com a instrument de coneixement. La ironia significa que una cosa pot ser dues coses alhora. O més. La ironia mostra que la veritat moral és una veritat polièdrica, que som moltes coses alhora. Per això la novel·la és l'antídot absolut contra els fanatismes. La resposta a la pregunta del llibre és que no hi ha resposta; la resposta és el mateix llibre, la mateixa pregunta: això és una novel·la. El Quixot és això; i d'aquí venim tots. La novel·la no és el gènere de les respostes, sinó de les preguntes, i com més complexes, millor. A El impostor intento presentar Marco en tota la seva complexitat. Aquest home és un mentider? Sens dubte. Ha enganyat? Per descomptat. Aquest engany té alguna justificació? Cap. El més interessant per a mi és mirar d'entendre per què va fer el que va fer. Aquesta és la pregunta que m'interessa. El meu propòsit, d'entrada, no era ni salvar ni condemnar. Marco es va inventar una vida per sobreviure. Això, en major o menor mesura, ho fem tots: tots som novel·listes de nosaltres mateixos. I oferim als altres una imatge que no sempre és la veritable. Marco no pot suportar el que és, un home corrent que ha tingut por, que ha estat covard, que ha estat humiliat. Ha viscut una existència miserable, i se n'inventa una altra, com Alonso Quijano s'inventa el Quixot. I, després de passar-se la vida tancat en un taller mecànic, es fabrica una vida d'heroi, viu el que no ha viscut mai, canvia de dona i de feina i de ciutat, de tot. La ficció d'alguna manera el salva, com ens passa a tots. Però el que diu aquest llibre és que, al final, cal afrontar la veritat, com l'afronta el Quixot, que abans de morir torna a ser Alonso Quijano. I això val per als individus, però també per a les col·lectivitats.

P. Marco ha llegit el llibre?

R. Per descomptat: per a mi era molt important que ho fes, i abans que es publiqués.

P. Què li ha semblat?

R. Aquesta pregunta l'ha de contestar ell. Tot el que jo puc dir és que ho ha entès, i molt bé.

P. Sé que ha vingut aquí a parlar del seu llibre…

R. Sí, com Umbral.

P. … i que està saturat del tema català, però, hi ha alguna cosa de la falsificació de la qual parla en el seu llibre en el moviment independentista?

R. Per descomptat: els catalans falsifiquem el nostre passat per falsificar el nostre present; i els espanyols, també. Tots en alguna mesura ho fem; afrontar la veritat és dur, tot i que indispensable, si un no vol tenir una vida del tot falsa i indecent. Pel que fa a Catalunya, he parlat molt d'aquesta qüestió en aquest diari, amb la màxima precisió, lucidesa i honestedat de la qual sóc capaç. I crec que, des de fa segles, el problema més gran d'aquest país és la intolerància: la nostra incapacitat per mantenir un diàleg civilitzat sobre les coses, per acceptar la discrepància. La millor definició de tolerància que conec és d'Alejandro Rossi, l'escriptor mexicà: consisteix a “no confondre un error intel·lectual amb un error moral”. Jo puc estar equivocat sobre Catalunya, per descomptat: pot ser que les coses s'estiguin fent molt bé, que no s'hagi parat cap parany, que no s'estigui intentant enganyar ningú, i que a més, si Catalunya fos independent, seria un país com Suïssa o Noruega; potser estic equivocat en tot. Però no per això sóc un pocavergonya, ni estic a sou del CNI, ni els meus pares són uns ocupants extremenys a Catalunya. Això és el que hauria de preocupar-nos a tots perquè, històricament, ha estat la catàstrofe del nostre país: si tu no penses el mateix que jo, agafo un garrot i te'l parteixo al cap.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Guillermo Altares
Es redactor jefe de Cultura en EL PAÍS. Ha pasado por las secciones de Internacional, Reportajes e Ideas, viajado como enviado especial a numerosos países –entre ellos Afganistán, Irak y Líbano– y formado parte del equipo de editorialistas. Es autor de ‘Una lección olvidada’, que recibió el premio al mejor ensayo de las librerías de Madrid.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_