_
_
_
_
_

Un català de retruc

Mor l'arquitecte David Mackay, soci d'Oriol Bohigas a MBM

David Mackay, arquitecte soci d'Oriol Bohigas a MBM.
David Mackay, arquitecte soci d'Oriol Bohigas a MBM.tejederas

L'arquitecte anglès David Mackay (Eastbourne, East Sussex 1933), un dels pares de la Vila Olímpica de Barcelona, amb Oriol Bohigas i Josep Martorell, que va transformar el litoral barceloní de cara als Jocs del 1992, ha mort aquest dimecres amb 81 anys.

 David Mackay no ho va tenir fàcil. Va ser l'arquitecte silenciós del despatx MBM arquitectes (Martorell, Bohigas, Mackay) (Mackay, Bohigas, Martorell) des que, al cap d'uns anys de treballar com a jove ajudant, es va integrar plenament a l'equip l'any 1962.

El seu definitiu establiment a Barcelona tres anys abans, havia anar precedit per una complexa amalgama de països, de ciutats, de llengües i escoles, per les quals va transitar quan era nen, que li donaven aquell aire lleugerament cosmopolita. En realitat, deia sovint, no acabava de sentir-se de cap nació, no sentia la crida de cap sentiment nacionalista. Una afirmació que, els que vam tenir la sort de conèixer-lo, enteníem que no estava només motivada pel seu cosmopolitisme sinó pel seu convenciment moral.

En el seu llibre de memòries Un català de retruc ens sorprèn amb magnífics secrets que no es van revelar mai. Un llibre que comença amb certa dificultat, però quan ho aconsegueix, ens apassiona. També el mateix David Mackay començava les converses, pensatiu, pausat, amb certa dificultat, però una vegada arrencava descobries un personatge irònic, amb gran finor en la descripció d'ambients familiars i un narrador d'anècdotes que sempre ens feien somriure.

Recordo episodis del seu aprenentatge del català i del castellà que només ell podia descriure amb tanta ironia. El català el va aprendre a l'església!, escoltant els sermons sobre la nova teologia que gairebé sempre anaven a càrrec de Joan Jarque, germà de Roser Jarque, la seva dona. En canvi, el castellà va intentar aprendre’l veient pel·lícules de l’Oest que, com l'argument, sempre era el mateix. Tenien l'avantatge, deia, que li donaven temps per pensar. Resultat: no va aconseguir parlar castellà mai.

La seva incorporació definitiva a l'estudi de Bohigas i Martorell va ser fonamental per a l'evolució dels projectes que sortien d'aquell despatx.

Certament va aportar una nova modernitat, unes formes de projectar, d'entendre l'arquitectura, ben diferent de la que planejava aquells anys a Catalunya. I aquella nova mirada va venir a sumar-se a l'esforç per recuperar la modernitat que arquitectes com Sostres, Bohigas, Martorell, Moragas, Gili, etcètera, havien iniciat aglutinats pel Grup R.

No crec que m’equivoqui, veient l'extensa obra d’MBM, si entreveig la bona sincronització que sempre va existir entre els avui ja vells arquitectes durant més de 50 anys.

Avui se'n va, doncs, un arquitecte fonamental en els inicis de la recuperació de l'arquitectura moderna a Catalunya.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_