Selecciona Edició
Connecta’t

Els artesans de la ràdio digital

Cal seguir fomentant en les emissores el talent i la transmisisió d’habilitats

La ràdio pionera a Espanya va generar autèntics mites: el ventríloc Toreski, amb el seu inseparable Miliu Ampliar foto
La ràdio pionera a Espanya va generar autèntics mites: el ventríloc Toreski, amb el seu inseparable Miliu

En un principi, la ràdio va ser una curiositat tècnica. També un suport de difusió punt-multipunt capaç d’arribar a gent diversa i dispersa pel territori. Uns anys més tard, es va acabar convertint en un mitjà de comunicació multifuncional, és a dir, que servia per informar, distreure, acompanyar solituds i també per divulgar i formar.

Per poder realitzar aquestes funcions, va necessitar un llenguatge específic, construït a partir de les paraules, la música i altres elements paralingüístics. Li va caler també trobar formats narratius i expressius específics, primer copiats d’altres mitjans com els radiodiaris o els radioteatres; després propis, com els concursos, els magazins, els debats, les radiofórmules musicals...

Durant dècades, totes les emissores que tenien una programació generalista necessitaven professionals que apliquessin el seu talent a dissenyar continguts variats per a audiències desconegudes. Mancats d’altres referents, els pioners van utilitzar el sistema d’encerts i d’errors, però gràcies als seus esforços i a aportacions originals, van aconseguir posar les bases de l’ofici radiofònic alhora que van crear una divisió del treball mantingut durant tota l’era analògica.

Un cop consolidat el model primigeni de producció, les emissores s’anaren convertint en una mena de tallers moderns, basats en la filosofia de l’artesanat clàssic, és a dir, en llocs on els neòfits aprenien a fer ràdio. La metodologia se centrava a anar sempre de la mà d’aquells professionals que en sabien o dels que hom reconeixia que tenien habilitats específiques; d’aquesta manera, els nous s’ensinistraven en tècniques informatives, escriptura de guions, tasques de producció, muntatge sonor...

Ràdio Barcelona, pionera aquí, va jugar a aquest paper de taller únic en la radiodifusió catalana. Quan la televisió encara no havia matat la ficció radiofònica, els aprenents d’escriptor s’empassaven els hàbils guions de ficció criminal de Luis G. De Blain, o els contes blancs d’Armand Blanch. Hi havia també qui va aprendre a ser actor a partir de les radionovel·les i de les obres de teatre de Ricard Palmerola, prolífic escriptor, actor i realitzador que anava i tornava de l’altre costat de l’Atlàntic, adaptant les eines productives de les grans majors radiofòniques americanes.

Joaquín Soler Serrano —excessiu, únic i també irrepetible— va manllevar i adaptar als gustos d’aquí la nova ràdio solidària que Alberto Oliveras i el seu fidel Michel Bamberger havien importat de la gran cadena francesa RTL.

L’exemplaritat de l’ofici ho abastava tot. Molta gent va aprendre a fer un bon muntatge musical a partir d’una narració sonora d’Arribas Castro, realitzada sobre una cançó de Machín i amb el suport de les habilitats de Josep Maria Baqué, que aconseguia manegar un disc de vinil amb la mateixa facilitat i rapidesa que ara es manipula un arxiu digital.

La cultura artesanal radiofònica tenia molt a veure amb les apostes de directius com Antonio G. Calderón, que venia de Madrid i que confiava en gent com Joaquim Maria Puyal i Jordi Costa, entres d’altres, o amb les d’un cap de programes i més tard director, jove i esquerranós, com Manuel G. Terán, que jugà a favor de professionals com Fermín Bocos en la informació, Castelló-Rovira en la realització, Tino Romero i Àngel Casas en la música pop i rock i un Puyal polifacètic que tant podia fer programes, retransmetre futbol en català o fer evident la seva postura en contra de l’hegemonia nacional-futbolística de José María García.

Són alguns dels molts exemples dels noms sorgits dels tallers radiofònics del carrer Casp. Eren anys en què els aprenents venien vocacionalment interessats per l’ofici des de la universitat o directament des del carrer; èpoques en les qual tot estava per fer i on, malgrat la repressió política i la manca de recursos, tot era possible.

A la ràdio actual no hi ha lloc per a la nostàlgia. Toca seguir treballant artesanalment amb l’instrumental digital, però fomentant com sempre el talent, transmetent les habilitats productives intergeneracionals i gestionant professionals que, a causa del seu èxit, a vegades s’acaben transformant en artesans amb marca pròpia. Les emissores que no tinguin aquest objectiu i no vagin en aquesta direcció ja no seran tallers de creació i de transmissió de coneixement; es convertiran en simples suports de difusió.

Josep Maria Martí és secretari General dels Premis Ondas i director de l’Observatori de la Ràdio GRISS-UAB i premi Ondas 2014.