Selecciona Edició
Connecta’t
QUADERN/LLIBRES

Fingir no és enganyar

La melancolia il·lumina el relat de Puig amb la llum d’una bellesa verbalment torbadora

El escriptor Valentí Puig, autor de "La vida és estranya" Ampliar foto
El escriptor Valentí Puig, autor de "La vida és estranya"

La novel·lística de Valentí Puig (Palma de Mallorca, 1949), des de Complot (1986) fins a La vida és estranya (2012), pot irritar i decebre el lector excessivament convencional perquè se centra més en els processos mentals dels personatges que no pas en les seves vivències, perquè sempre sorprèn amb un rumb insòlit, com si negligís a propòsit la construcció argumental, o com si no pretengués anar enlloc i la novel·la no tingués cap més raó de ser que ella mateixa, perquè no importa tant què s’esdevindrà a la pròxima frase com saber què està passant a la que s’està llegint: la densitat de la prosa de Puig exigeix un tempo lento, i la seva pràctica de l’escriptura el distancia molt de ser l’autor ideal per a una època captiva de la pressa, de les explicacions absolutes dels titulars de les notícies, i de la cruesa de les imatges. Com si buidés tots els armaris de la imaginació verbal i ho aprofités i ho mesclés tot, sempre atent a l’harmonia autònoma de les paraules i al seu suggeriment, de la prosa de Puig es podria dir el mateix que deia Julien Gracq de la de Chateaubriand a la Vida de Rancé: la seva prosa també és una suma de missatges en Morse, bruscos, entretallats, que interrompen de sobte la narració, com si es captessin d’un altre planeta. També és una veritat coneguda que el secret de la literatura de tots els temps no es revela si el lector no hi inverteix esforç, perspicàcia i paciència, i que els escriptors de debò saben confondre i orientar alhora.

La vida és estranya, en un principi, són les memòries que escriu Oleguer Regós, l’últim membre d’una família carlina, a l’edat de seixanta anys, per fer saber qui és i què ha fet i desmentir d’aquesta manera el rumor que circula pel cafè del seu poble natal —Tossals, a la Catalunya profunda—, que és un “fracassat sense pal·liatius” i un “paranoic”. Ha publicat un llibre d’erudició local, Història de l’ermita de la Salvació, i des de fa anys es documenta metòdicament per escriure l’estudi definitiu sobre les lleis de la Història. Tot i que els caps de setmana visita el seu poble, viu a Barcelona, ha tractat un mecenes nacionalista que acaben d’empresonar per corrupció, vol prendre grans decisions i s’ha de conformar amb la contemplació del terrabastall de la crisi econòmica, l’hegemonia de la mediocritat i els desequilibris i les inconnexions que contaminen el present. En un principi, el protagonista sembla complir amb el pacte establert, i confia al lector els avatars èpics de la seva família i els episodis vitals que han anat forjant el seu caràcter “d’home d’inacció”, el seu itinerari sentimental i les relacions dels seus afectes.

LA VIDA ÉS ESTRANYA

Valentí Puig

Proa

260 pàgines. 17 euros / @ 9.99 euros

Però, de mica en mica, va adquirint consistència la intuïció que potser hi ha una discrepància entre el que afirma ser i el que probablement és —i aquí apareix l’humor despietat de l’autor—, i que tampoc fa el que ha promès fer —confessar-se— perquè vaga com un somnàmbul entre els seus records, espigolant aquí i allà ecos, referències vitals i noms d’amics i coneguts, sense dotar a penes el conjunt de cohesió, com si no hi hagués concatenació entre les escenes, o com si les escenes es convertissin en un seguit d’estampes independents i espectrals, ja sigui en forma de conte, d’assaig o de fragment d’alt fulgor poètic: les frases, les metàfores, els símils —que sovint només existeixen per la seva pròpia bellesa inexplicable— semblen encendre’s bruscament, com avisos d’alguna cosa que després no es formula i que el lector ha d’omplir amb la imaginació.

A La vida és estranya, Puig ha escrit un concert d’idees d’una elaborada concisió on el llenguatge i el pensament salten de sorpresa i meravella, però de tant en tant un solo de melancolia il·lumina el relat amb la llum d’una bellesa verbalment torbadora. L’efecte és formidable: Oleguer Regós s’exhibeix meditabund o sublim mentre magnifica amb una set desbordada de grandesa l’ànsia de ser una glòria local, però en escriure els seus records segurament ignora que si els millora és perquè, en comptes de ser un notari de la seva vida, és un escriptor que es refà gràcies a l’estil, perquè per a ell fingir no és enganyar sinó perfeccionar-se a través de la literatura: es pot tornar a Chateaubriand i dir també que la perfecció no destrueix la veritat.