Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Créixer o no créixer

La sortida de la crisi demana creixement i consum. Però estem obligats a revisar el significat d'aquestes paraules

Davant la situació de paràlisi de la nostra economia, i de la majoria de les economies europees, es diu amb raó que és absurd parlar de sortida de la crisi mentre no s'hagi recuperat un cert nivell sostingut de creixement del PIB; i s'afegeix, també amb raó, que això és gairebé impossible sense una recuperació del consum intern que estimuli la demanda necessària per generar ocupació. Entenc que aquest ha estat, i és, un raonament rigorós i acceptable per abordar la sortida d'una crisi. Però l'especificitat i la rotunditat d'aquesta indiquen que no estem en una crisi com les anteriors, sinó en un canvi d'època, i per això hem d'aprofundir més en els conceptes que fem servir i les receptes que prescrivim.

Hi ha tres elements nous que ho exigeixen: la globalització, l'escassetat de recursos naturals i les conseqüències dels residus i les emissions, i la deriva financera de les economies. Per això vull dedicar unes reflexions a actualitzar dos conceptes clau: el creixement i el consum. Ho faig responent a dues preguntes que cada vegada són més corrents.

1. Cal seguir creixent? Crec que sí, però d'una altra manera. Crec que sí, perquè el desig de progressar, de millorar, de seguir endavant, forma part de la naturalesa de les persones i de les societats. Per això em resisteixo a acceptar com a objectiu l'estancament o el decreixement. Però créixer no significa només, ni sempre, augmentar el PIB. Tal com el tenim definit actualment, el PIB representa la suma de totes les rendes generades en una economia. No vull entrar en els elements immaterials que contribueixen al benestar i no figuren en el PIB (llibertat, pau, salut, cohesió…).

Es pot acceptar un estancament, o una disminució conjuntural del PIB, si es produeixen millores en el capital (per exemple, humà), i si la seva organització política permet que no creï exclusió

Encara sense sortir de l'aspecte econòmic, la riquesa d'un societat no es redueix a la renda generada, sinó que també s'ha de considerar el capital en les seves diverses manifestacions (capital natural, capital productiu, capital humà, capital institucional…). Si per generar renda i augmentar el PIB destruïm una part d'aquest capital, ens estem equivocant si el balanç és negatiu. Si sacrifiquem part de la renda per millorar o augmentar el capital, podem estar avançant encara que no es reflecteixi immediatament en el PIB. I si una part de les rendes les genera l'especulació financera, que no crea cap valor, només estem augmentant el PIB artificialment, generant una inflació d'actius i finalment una bombolla… En economia es parla de magnituds de flux i magnituds d'estoc. Mesurar solament la renda (flux) i no les variacions de capital (estoc) no és fer un retrat correcte d'un país.

Es pot acceptar un estancament, o una disminució conjuntural del PIB, si en aquesta situació es produeixen millores en el capital (per exemple, humà), i sobretot si la seva organització política permet que aquesta disminució no creï exclusió, extrema pobresa o desesperació. Imaginem que el PIB es redueix un 5% durant un any. Una societat podria resistir perfectament si la renda disponible de tots els seus membres baixa un 5%, però no podria si la d'uns es redueix un 80%, la d'altres un 40% i la d'uns quants segueix creixent. La falta d'un sistema de regulació adequat (capital institucional) converteix en dramàtic una cosa que es podria assumir. Mentre no sigui així, el creixement es converteix en una condició indispensable per al funcionament econòmic i social.

2. Cal reduir el consum? Crec que no; però cal consumir d'una altra manera. El consum és bo; el consumisme, una aberració. La “recuperació” del consum, necessària per sortir de la crisi hauria d'estar basada en els següents objectius: a) Cal consumir productes o serveis que creïn valor, que satisfacin necessitats reals de les persones, no que responguin a necessitats creades artificialment només per vendre o per generar beneficis. b) Els recursos naturals continguts en els productes de consum han de tenir una vida llarga. (Eliminar el d'"un sol ús", i lluitar contra l'“obsolescència programada” –la nevera o el forn que només duren deu anys, o el vestit que només dura una temporada–). c) Una vegada acabada la vida d'un producte, els seus components materials poden ser recuperats per a un nou producte. (Reutilitzar, no rebutjar). d) Cal augmentar l'eficiència i reduir l'enorme balafiament actual en l'ús de l'energia. (Quan una persona sola puja amb cotxe a una muntanya, l'energia “útil” realment aprofitada no arriba al 5% de la que contenia el petroli a l'interior del pou abans de ser extret…) i) Cal intensificar la utilització de serveis en lloc de productes materials. (descarregar-se la música en lloc de comprar CD). f) Cal ser selectius en la tendència a substituir treball humà per elements materials, quan aquesta substitució no suposi una evident millora en les prestacions o una clara reducció en els costos (no mecanitzar només per moda, sinó per motius rigorosos).

La sortida de la crisi demana creixement i consum. Però estem obligats a revisar el significat d'aquestes paraules si no volem caure en noves dificultats.

Joan Majó és enginyer i exministre