Selecciona Edició
Connecta’t
EDITORIAL

Rajoy ens deu un pla

El president encara pot frenar Mas si presenta un projecte sòlid per a Catalunya

El titular de la Generalitat, Artur Mas, acaba de sorprendre per segona vegada el president del Govern espanol, Mariano Rajoy. La primera, amb algun avantatgisme, en encapçalar la pseudoconsulta del 9-N sobrepassant el marc legal que s'havia compromès a respectar. La segona, dimarts, quan en valorar el seu relatiu èxit, li va proposar un “diàleg permanent” per celebrar un referèndum de debò, “a la britànica”, així com contactes per evacuar les 23 reivindicacions concretes del 30 de juliol passat.

Rajoy està atrapat entre la molt discutible lleialtat del representant ordinari de l'Estat a Catalunya –el president de la Generalitat– i el grup que des de posicions radicals l'ataca per presumpte desistiment de funcions i apocament quan no ovaciona actuacions jurídiques contra el líder català, d'incert èxit judicial i d'incendiaris efectes polítics. Per això fa massa temps que està en silenci.

Tant de bo que la tardança a reaccionar es degui al fet que estigui ultimant un pla d'actuació tan potent que compensi el retard; desbordi l'astúcia tàctica que de si mateix pregona Mas amb algun fonament, i contribueixi a resituar la qüestió catalana en un àmbit manejable, al mateix temps que rescati de les zones difuses, ja no la potestas de l'Estat, sinó la seva auctoritas. En cas contrari serà difícil sostenir la conveniència de culminar la legislatura en el termini previst, finals del 2015.

Rajoy ha de trencar dos tabús: el d'escudar-se en solitari en la defensa de la llei i el d'afigurar-se deslegitimat si baixa al terreny i es barreja amb persones que van malbaratar la seva confiança. En democràcia, més decisiva que la relació personal és la dinàmica entre institucions que es deuen lleialtat, el primer component de la qual és comunicar-se. Rajoy ha de formular una proposta sòlida als catalans, més que a un líder o un altre, perquè també és el president de tots, inclosos els independentistes, tàctics o de cor.

El cap del Govern es deu abans a tots els espanyols que als barons del seu partit, els grups de pressió o als catastrofistes de torn. Per ser creïble, el més urgent és que qualifiqui la qüestió d'alta prioritat política –només equiparable a la desocupació–, no per privilegiar cap territori, sinó simplement perquè ho és la hipòtesi d'una severa erosió de la cohesió ciutadana i de l'Estat. La millor manera de fer-ho és afrontant l'emergència allà on apareix per escoltar de manera directa, àmplia i convincent els protagonistes i afectats. De forma no ritual, per demostrar que l'Estat no es va allunyar, despreocupar ni abandonar una comunitat que és punta de llança de l'economia i la cultura comunes.

El desafiament plantejat és important, i el Govern no ha d'abordar-lo en solitari, sense el concurs d'altres forces, també catalanes, i la societat, que hauria de sortir de la passivitat, apatia o desinterès.

Per descomptat que Rajoy ha de rebre Mas, i ell mateix o la seva vicepresidenta, realitzar una ronda de trobades d'alt nivell –a Barcelona, Sevilla, Bilbao– amb els altres líders polítics i socials capaços de prestar-li ajuda per definir un full de ruta polític útil per desencallar el problema, i acceptable per tots.

No ha de ser un motiu d'inhibició la possibilitat que el resultat final d'aquest replantejament sigui cridar els catalans a un referèndum legal, convocat pel mateix Govern, millor de manera pactada amb la Generalitat. Però no per optar sobre la independència, sinó sobre els elements de millora de l'autogovern autonòmic (assegurament de competències, finançament singular però solidari, promoció de la llengua catalana) susceptibles d'incorporar-se després a una necessària reforma constitucional de tipus federal.

Més valdrà aprofitar l'any que queda de legislatura per canalitzar aquest problema: però només si s'aprofita a fons.