Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Ambulatori o farmàcia

Em sembla que el no a la independència tindria molt futur si es convoqués un referèndum acordat amb el Govern espanyol

No surto de la meva sorpresa per la taxativa seguretat que airegen els directors d'aquest apassionant drama polític anomenat procés. Als que estan a un costat i a l'altre. M'espanten les conclusions que extreuen dels resultats del “referèndum simbòlic” (amb el benentès que en unes eleccions guanyarà el sí a la independència, que es declararia unilateralment l'endemà), com alguna premsa estrangera anomena amb acceptable eufemisme la concentració dels que es van sumar votant el diumenge 9 a la campanya del dret a decidir. I m'espanta fins al pànic la resposta d'alguns membres de l'alta Administració de l'Estat, exhortant el col·lectiu judicial a prendre part activa i correctiva respecte al que anomena, sense la més mínima vacil·lació, incompliment de la llei (una llei que cada vegada em recorda més a l'ominosa i omnipresent llei que Franz Kafka va ressaltar com ningú en el seu sempre actual El procés). Ja no m'espanten (encara que em preocupa la seva falta d'imaginació per a l'ofensa) els diagnòstics viscerals dels caps de files de Ciutadans i del Partit Popular de Catalunya.

Em vaig acostar a les urnes diumenge passat com qui s'acosta a la farmàcia del barri a fer-se una analítica del colesterol. Ja se sap que aquestes proves només són indicatives. Mai es poden comparar amb les exhaustives que et fas a l'ambulatori. Aquestes proves de la farmàcia són més inexactes, però et diuen amb un relatiu grau de certesa si pots seguir visitant el teu habitual Burger King o si has de fer molt seriosament com si no hagués existit mai. Amb la mateixa actitud vaig treure les meves conclusions. En primer lloc em va semblar que el moviment independentista té un sostre. En segon lloc em sembla que el no a la independència tindria molt futur si es convoqués un referèndum acordat amb el Govern espanyol (on tiraria tota la carn a la graella amb els seus mitjans de comunicació i descomunicació).

Una tercera conclusió és que els votants del no a la independència (que van sumar 230.000) volen un referèndum legal, és a dir un referèndum no simbòlic. (Volen l'analítica de l'ambulatori demanada pel metge de capçalera i no la de la farmàcia, però necessiten fer-se l'analítica). En un referèndum acordat, el percentatge de participació podria rondar el 67% (67,76% va ser el percentatge exacte de participació de les eleccions autonòmiques del 2012, sobre un cens de 5,5 milions de votants potencials), però donada la transcendència de l'envit, aquest percentatge podria pujar, afavorint amb això el no a la independència.

El PP és una màquina infal·lible de treure independentisme fins i tot de sota les pedres. No ho és en absolut per ordir acords

Parlem ara del sostre independentista. Aquest no és fix. Segons com actuï Mariano Rajoy, aquest sostre pot pujar. Ja sabem que el PP és una màquina infal·lible de treure independentisme fins i tot de sota les pedres. No ho és en absolut per ordir acords, complicitats, promeses versemblants tendents a enfilar solucions entre la Generalitat i el Govern central. Si a això s'hi suma la crida a files del cos judicial per castigar com es mereix el díscol, tenim assegurat un increment de l'altura del sostre independentista. I no seria gens improbable que entre els molts centenars de no a la independència de Catalunya el 9-N, pugui haver-hi canvi d'opinió i transformar-se en sí. (Una dada que el senyor Rajoy no hauria d'ignorar: sé de molts votants que van optar pel sí-sí aquest diumenge no perquè estiguin absolutament convençuts de les bondats d'una Catalunya independent, sinó per pressionar el Govern central a intervenir en l'assumpte amb criteri polític i àmplia generositat).

Parlem ara d'Artur Mas. Ahir al migdia, en una roda de premsa, va expressar la seva voluntat d'acordar amb Rajoy una consulta per preguntar a la ciutadania de Catalunya sobre el seu futur polític, deixant com a últim recurs unes eleccions plebiscitàries. Mas insisteix en aquesta fórmula, creient que així ell també col·labora al diàleg, en lloc d'esgotar el termini que es van donar fins al desembre i mentrestant continuar governant. Ordenin el que li ordenin Junqueras i Forcadell. És a dir, continuar buscant solucions per contrarestar amb urgència l'augment de la pobresa i la desigualtat dels ciutadans de Catalunya als quals es deu.

Artur Mas ha de pensar no només en els dos milions de persones que van votar la independència, entre els quals no dubto que n'hi ha molts que no deuen arribar a final de mes. Però, no sé per què, em sembla que hi ha moltíssimes més persones, en aquestes penoses circumstàncies, entre les que es van abstenir, que en un futur podrien inclinar-se per la independència si se'ls donés arguments convincents.

Per acabar no voldria deixar d'assenyalar dues declaracions simptomàtiques de dos membres del PP. Una (el dilluns 10) del president de Galícia, Alberto Núñez Feijóo, pel que fa a la necessitat d'escoltar els dos milions i escaig de catalans que es van expressar a les urnes. I l'altra, ahir al migdia, del president de la Cambra baixa, Jesús Posadas, segons el qual no hi ha delicte en les actuacions de la Generalitat el 9-N.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.